En l'exili de París, Andima Ibiñagabeitia i Jon Mirande es van unir en nombroses ocasions. Es parlava de literatura. Precisament, Txomin Peillen va conèixer a Mirande a través d'Andima, i els tres es van unir a ell. I també el germà de Txomin, Robert. Ibiñagabeitia va prendre el camí a l'exili –primer Guatemala, després Veneçuela– en 1954, deixant a Mirande com a única. Com està escrit, Txomin Peillen es va animar a Mirande al febrer de 1962, quan van fundar la revista Igela, en l'edifici número 15 del Bulevard de Saint Germain. Han passat cinquanta anys. Viatgem al passat de la mà de Txomin Peillen. “Vaig néixer a París en 1932. Portava dos anys i mig de nen en Zuberoa, mitja dotzena més aquí i allà, en un sol Fontenebleau, en l'altre exèrcit… En total portava setze anys a París, però no sé amb certesa d'on era, o més aviat, sortint de la reunió de família i entrant en el món francès, deia: ‘Jo no soc d'aquí!’, era un món estrany per a mi. Després, havent descobert el patriotisme a partir de 1946 i fet una brasa, no sabia d'on era jo. Això passa sovint…”. I en què estaria Jon Mirande. Peillen respon: “Ell també havia nascut a París, també havia viscut a Euskal Herria, encara que allí hi havia molt pocs fora de 1953 i fins a la seva mort. Sé que va passar una setmana tots els anys a casa de Jon Etxaide, en Donostia, i una altra setmana a casa de la seva mare, en Sorhüeta, en Xahoene. Record que en aquell temps vaig tornar d'Algèria, que la guerra allí va acabar quan fonguem Igela”.

Jon Mirande i Txomin Peillen, dos bascos establerts a París que es murgan en l'ambient cultural de la capital francesa. “L'ambient de París en aquella època era intel·lectual. Els intel·lectuals donaven suport a la Unió Soviètica, liderada per Jean-Paul Sartre... Mirande treballava en una avorrida professió amb un petit sou, però per orgull, per esnobisme, no volia estudiar, com jo, sí, estava estudiant per a ser professor i titular. París sabem el que és, també llavors hi havia moltes festes, però les nostres festes eren llibres. No obstant això, a l'estiu, en Zuberoa solia caminar per les festes del poble, i passava una setmana en Donostia a casa de la família de Gotzon Egaña, Arrotz”. Així va ser com els dos amics es van posar a escriure. Jon Mirande va començar a escriure en 1947, l'any següent en Txomin Peill, traduït a alguna llegenda xinesa, inventant i escrivint contes per a nens, diversos poemes i la novel·la Gauaz egiten dona, escrita en 1953. Per a llavors ja havia posat en marxa la seva segona novel·la, Itzal gorria. I, en 1962, la revista Igela comença a construir-se. “La censura dels bascos i dels espanyols ens va empènyer a això. Tant a Mirandés com a mi ens van excloure els articles d'Euzko Gogoan. Koldo Mitxelena, per part seva, va escriure a Mirande que no es podia publicar qualsevol cosa en Egan, en cas contrari s'acabaria la revista”.

En negar-se a publicar obres en les dues revistes més importants de l'època, van crear Igela. En el primer número, de febrer de 1962, hem llegit la intenció de la publicació, en l'article Objectius i funcions diferenciades dels Heterodoxos: “El nostre mal món està ple d'apòstols malvats. Un empeny a un amic a fer terrorisme sense que ell faci res; l'altre et convida a la virtut sense que ell l'apliqui. La granota no empeny a ningú, a res, excepte a pensar que els que ens prediquen, en el camí del bé, no fan el mateix que nosaltres”.

“Molta gent, moltes persones, et sotmeten a un paradís. Però nosaltres t'oferim un infern, ens cremem d'alegria i alegria (…) Què és viure si se li lleven plaers i plaers? Mereix el nom de viure? (…) És la vida més plaent, la que es va sense un raig de zuurtzia”, la cita d'Erasmus és la que arrodoneix l'esperit heterodòxia de la revista.

Van tocar l'humor, sense preocupar-se de les filosofies ni de les altres coses. “Mirande em va dir en basc que el diccionari de Filosofia no estava prou desenvolupat. Li vaig oferir llavors fer la granota, perquè un amic rus m'havia ensenyat la revista Cocodrilia de Moscou. Mirand tenia La Guatlla de Madrid i jo Mad dels EUA”. Per part seva, la Igela en basca arribaria a Euskal Herria pel mateix camí. “Els russos van triar Cocodril, els espanyols La Guatlla, un animal per a donar nom a les seves revistes. Nosaltres, Igela. Miranda va fer un poema a la granota, com va morir una lluna, i la nostra granota ‘per falta de mosques’ [per falta de diners]. D'altra banda, la granota, amb la boca oberta, sembla riure i cantar com una lletania religiosa. D'aquí el nom d'Igela”. Diuen que és una revista ‘heterodoxa’. “Li assignem aquest nom al costat del títol, perquè en aquell temps la cultura d'Euskal Herria vivia sota l'ortodòxia catòlica”.

L'objectiu era fer una revista d'humor. “Decidim que l'autocrítica era necessària per a la maduresa d'un poble, perquè l'autocrítica també es feia en les dictadures, tant a Rússia com a Espanya. Això és el que feia la revista La Guatlla, per exemple, durant el franquisme. D'altra banda, per a això es necessitava humor, almenys al nostre entendre”. Van començar a caminar i no van ser sols, ja que havien tingut alguns suports. Ho llegim en el segon número, començant a Àfrica Baiona: “Exker mila, pels seus greus errors, a la qual han confiat a Igela; als abonats i a les persones d'honor com el senyor Karl Bouda, professor de la Universitat d'Erlangen; BEÑAT Possompes, professor de la Universitat de París, senyor Haritschelhar, cap de Musée basque, i Gueraecondo, senyoreta. A través de les seves crítiques amigues intentarà sempre satisfer a Igela per a merèixer l'honor que li han fet”. Aquest article, no obstant això, pretenia exaltar les crítiques que se li van venir al primer número, malgrat aquest dolç començament de l'escrit.

Van començar a treballar, mentre Peillen feia tot el material. “Engrapar, enviar per correu, pagar… Va ser, no obstant això, un biarnés de Maule, senyor Teule, qui em va ajudar en part. Tenia una petita màquina, una impressora, i allí imprimíem la granota. Va treballar en el repartiment de premsa i en les molles de París com a llibreter en aquella època”. En el primer número de la revista també es recull l'agraïment, en dos articles que van veure la llum en francès i castellà. “Len i l'últim en francès”, “Len i l'últim en castellà” diuen, encara que també en el número 6, l'últim, es va publicar en francès. La traducció és nostra: “Agraïm als amics biscaïns, guipuscoans, suletinos i navarresos per la seva confiança i suport. Donem les gràcies al “bucanista” suletino de París, que ha contribuït al fet que la publicació de la Granota es converteixi en una realitat a través de la constant ajuda i l'embranzida”.

El senyor Teule no era un zuberotarra aïllat en la capital francesa. Hi havia suletinos, entre molts bascos, segons Peill: “A París no tots érem zuberotarras o no. Deien que els bascos érem allí més de quatre mil. Hi havia un petit grup de burgesies riques en castellà o en basc perdut, però eren patriotes rabiosos que aconsellaven als altres que es parlés en basc i que s'escrivís en basc. Els suletinos tenien un grup antic. Es deia Cambridge. Els balls els donava fora de la Santa Casa d'Eskual, i amb els diners pagava als nens el viatge basc d'estiu. Els burgesos deien per retret que eren esparters de Maule, “els sandaliers de Mauléon” però gairebé tots eren bascos i entre ells sempre parlaven basc. Els burgesos van afirmar que les nenes de Zuberoa exercien la prostitució, però el risc de la prostitució el van comentar Xarriton i altres capellans com a pretext i control per a la construcció de la Casa de Cultura. Jon Miranda va practicar aquest tipus de turisme sexual, i només una vegada va trobar una noia de la zona de Sant Joan dempeus de Port. En aquella època, els bascos més vells treballaven de clergues, cambreres d'hotels, criades… i alguns pocs treballaven de policia. Més joves gestionant allotjaments. Després van comprar posades i es van enriquir. També Mirande i jo érem zuberotarras, però nosaltres, fent la granota. Què feia Miranda? Respondre als nostres vericuetos i escriure en la revista, humor negre, com la Balada dels bascos bons, sadisme, sobre com robar... Mai deixem de publicar res, que jo sàpiga, perquè era massa dur, o per alguna altra raó. Jo també feia ofrenes d'humor i portava un text fals a les pàgines de la revista la sagrada vida del meu Jon Dane Akherrune”. Van tirar a caminar en direcció a la tòfona. “De la literatura popular, en part. En els últims números publiquem cançons, bertsos i altres de literatura popular”.

Es van publicar sis números. Llavors van deixar de publicar-ho. Falta de diners d'una banda i crítiques per un altre. Entre ells, els que van arribar de la revista Enbata i els que van respondre, segons hem llegit en el número 4: “[Els polítics il·luminats d'Enbata] en cap cas i en cap cas tindrien dret a fer-lo en el dret que nosaltres hem triat (en l'escriptura en basca). Per això en el nostre segon número ens referim clarament al que pensem sobre l'hypocrítico dels himnes (…) Som tants euskaldunes nacionalistes com els de Geu Enbata i abans que hàgim descobert el nacionalisme ho érem. No obstant això, seguint el camí que estan recorrent –aquí també, he esmentat el seu comportament moral, no la veritat o la mentida de la seva política–, creiem que s'està fent més mal que bo al nostre Poble. Per tant, si també nosaltres anéssim dels que donen consells, el nostre consell a ells seria: ‘pour uneix acte-suppression d’Enbata’”.

L'article està signat per Mirande i Peillen. Sempre enmig de Zirimola la revista, fins al final segons ens diu Txomin Peillen: “I vaig deixar de publicar Igela, perquè estava perdent diners amb els nostres vint-i-cinc subscriptors i sense subvenció. D'altra banda, després de dir-li a Mirande que deixava de fer la revista, ell, amb les cobertes de la granota que portava des d'abans, va lliurar l'últim exemplar que feia olor de l'extrema dreta, sense avisar-me, imprès exactament pel nazi Goulvenn Pennaod. L'últim exemplar no el vaig repartir jo. I li vaig veure al cap de dos mesos. El fred que vam tenir llavors es va endurir més tard, també perquè vaig dir malament en contra de la cultura política d'Hitler. Mirand li va escriure a Ibiñagabeitia que no em veia més… Fos de la mort d'Andima, la meva dona i jo vam tornar a convidar-li”.

Han passat 50 anys i Txomin Peillen no es penedeix. La granota va ser cancel·lada després de fer sis números. “Sense penediment. D'aquella experiència he conservat alguna cosa que em fa escriptor secundari: entre vint-i-quatre llibres de literatura, perquè he donat cinc novel·les humorístiques més una vintena de contes… D'altra banda, Napartheid i Ostiela! Però es van comportar molt millor i en un ambient més lliure que la nostra revista...”.