En l'autobús de la capital San Salvador a Suchitoto, al costat del seient del conductor, el cartell adjunt avisa al viatger: “En aquest mitjà de transport no es permet la violència contra les dones”. En 2004 és un cartell d'una campanya de visionat promoguda pels governs municipals de la província de Cuscatlán. En arribar al poble, es poden llegir altres missatges d'aquest tipus en les parets de les cases i en les places.
“No són segells de garantia, sinó de compromís. Augmenten la percepció de seguretat”, explica Bruna Herrera. Es troba en la reunió del restaurant autogestionat Ocell flor, al pati de la seva casa, immers en el balanç econòmic de l'any. Aquest restaurant, gestionat íntegrament per les seves esposes, està situat a la Casa Municipal de la Dona. “Aquestes reunions em toquen de peus a terra. Cal solucionar coses pràctiques, prendre decisions concretes”. Funcions similars a les polítiques municipals d'igualtat de gènere. “Amb el Govern central és més difícil dur a terme els avanços, però hi ha altres nivells d'influència i d'execució de canvis substancials. Aquest és avui el meu principal àmbit de treball”.

El carrer i l'oficina, com a complement

Si li preguntem a Herrera on i des de quan està en el feminisme, li llistem una llista interminable d'organitzacions. Durant els anys de guerra se li va reavivar el desig de treballar pels drets de les dones. “Em vaig adonar llavors que molts dels problemes que considerava personals s'emmarcaven en un sistema de relacions amb característiques globals. Per exemple, la posició social que vivim les dones en les societats mundials. Des de llavors ho tinc clar: encara que hi ha moltes causes que valen la pena lluitar contra la injustícia, la qual cosa per a mi és la injustícia més significativa és el que succeeix amb la majoria de les esposes, i a més connecta amb la meva pròpia història”. Des de llavors està buscant vies per a canviar aquestes situacions de manera radical. En vespres dels acords de pau de 1992 entre el Govern d'El Salvador i el FMLN, es va involucrar intensament durant deu anys en el col·lectiu Les Dignes. “Aquest grup va qüestionar de manera radical l'opressió sexista i la va convertir en un referent en tot El Salvador. A poc a poc ens vam anar desplaçant a tasques més institucionals”. Això li va permetre actuar amb el Govern en matèria de drets de les dones i passar a la Junta Rectora de l'Institut de la Dona d'Herrera El Salvador. Aquesta experiència no va donar lloc a resultats tangibles. D'aquí la seva vocació d'actuar localment, amb l'objectiu de fomentar “menys fotos i més polítiques eficaces”.

La província de Cuscatlán és la primera a El Salvador que va assumir la responsabilitat de construir municipis més justos i democràtics. La primera mesura va consistir a reforçar les capacitats per a millorar l'atenció a les necessitats i interessos de les dones. “L'any 2003, amb motiu d'unes jornades passades a Vitòria-Gasteiz, i gràcies a la col·laboració del Fons Basc, decidim crear aquest procés en un únic territori per a veure de quina manera funcionaria. Creem les unitats municipals per a dissenyar accions positives a favor de les dones. En un principi només van participar els pobles que ostentaven l'alcaldia del FMLN. En l'actualitat són setze els pobles que promouen aquests mecanismes”.

Una cosa és la legitimitat institucional i l'obtenció de recursos. L'altra, la seva posada en marxa i manteniment. “Res és irreversible. Sempre has d'estar martellejant”. El moviment social ens explica el que suposa per a ell el pas de la confrontació a la gestió: "El dret a lluitar al carrer mai ha de ser abandonat. Quan comences a treballar amb les autoritats estàs sobre un filferro d'equilibri, negociant avui, protestant demà. Però jo crec que els moviments es reforcen conquistant àmbits, obrint espai també a l'espai institucional. I llavors se succeeixen moltes coses noves. Sense exagerar les millores, es percep un canvi clar en el si de la gent. Les dones saben ara que tenen drets, que són subjectes”. Es prenen com a exemple les dades sobre el nombre de violacions comeses. “La violència està molt estesa, però si no hi ha un servei públic especial per a registrar-la, queda callada. En Suchitoto, en 2010, només es van registrar quatre casos en comissaria. Arribem a un acord amb la Policia perquè sabíem que aquest número estava molt per sota de la realitat. En la comissaria, poc després, l'oficina de denúncia i atenció de la Policia va obrir les seves portes al públic. Decidim actuar sense misèria, utilitzant recursos i competències legals per a això. Els policies van rebre el curs de formació i l'oficina d'acolliment es va instal·lar en l'entrada de la comissaria, a la vista de tots. Al juny de 2011, s'han registrat 46 nous casos en la Comunitat Autònoma Basca i Navarra. Això et permet veure quins resultats es poden aconseguir si hi ha un canal públic on les dones són escoltades i secundades”.

De diagnòstics a resultats

Violència, seguretat, salut, oci… Herrera voldria influir en altres llocs a través de diferents associacions. També forma part de la xarxa de dones i hàbitats del Carib i Amèrica Llatina. En ell, reflexionen sobre com organitzar els espais públics i la planificació urbana perquè tots els ciutadans puguin utilitzar-los de manera integral sense discriminació ni risc. Entre altres coses, per a caminar més tranquil a la nit demandant els sistemes d'il·luminació dels carrers. O els usos dels espais esportius: “Realitzem una enquesta en Suchitoto per a saber qui i com les utilitza. Hi ha una diferència evident entre tots dos gèneres. Els homes venen entre els seus amics a jugar i mirar, les dones a vendre menjar i a cuidar dels nens. En el disseny de les edificacions i en l'execució de les ofertes, es poden prendre les mesures oportunes una vegada que s'apreciïn les diferències amb precisió. I així en tots els àmbits”.

Els homes, evidentment, també tenen el deure de participar en els canvis. “L'educació és molt més profunda per a superar els estereotips. A El Salvador la paternitat continua sent tractada amb menyspreu. Se sol parlar d'un home que treballa en la llar com a dependent d'una dona o que és homosexual. Per a projectar la funció de manera positiva, les dones hem de negociar els canvis amb els homes que tenim a prop, animar-nos al fet que s'acostin a l'equitat”.

I Herrera pren com a model per a subratllar la seva opinió la següent vivència: "Un regidor amb el meu amic sempre demanava permís al meu marit per a assistir a les reunions. A la seva casa hi havia nombroses escenes, però amb el pas del temps va aconseguir canviar la situació. Li vaig preguntar què feia tres anys i em va respondre que el meu marit sap que sempre ha de donar-li el seu consentiment. Com? La dona, després d'una negativa, li va dir: ‘marxo i no torno’. Llavors l'home va comprendre la importància que tenia per a ella l'assistir a aquelles reunions. Sense llevar-los el respecte, a poc a poc cal fer-los entendre aquestes coses als homes”. Herrera creu que aquest tipus de tendències han traslladat a la societat la següent idea: “El dret de les dones a viure com vulguem és cada vegada més reconegut, sobretot entre les dones, i per això no podem ser discriminats. Aquesta idea no té marxa enrere”.