A curt termini, s'han produït avanços a Euskal Herria durant deu anys?

Si analitzem la crua situació de les dones, la nostra vida no ha millorat, jo diria que ha empitjorat. Almenys jo no soc molt optimista. Mireu la tendència capitalista i patriarcal dels últims anys, com amb la crisi general del sistema les dones som de nou el col·lectiu més desfavorit. El sistema ens vol enfocar a complir el nostre rol tradicional. No crec que hi hagi hagut grans avanços en les relacions entre homes i dones, en les relacions afectiu-sexuals, etc., perquè al final el model es manté i es reforça. No obstant això, soc optimista respecte a la lluita feminista.

Heu notat la diferència en deu anys?

Fa deu anys en les trobades de Leitza la valoració era la següent: les dones joves no teníem molta inclinació a la lluita feminista, no la prioritzàvem com en la dècada de 1980. Durant uns anys va estar molt humil, però després s'han unit moltes dones joves a la lluita feminista. Les raons seran vàries, però jo destacaria tres: La il·lusió que sorgeix l'any 2000 amb la Marxa Mundial de les Dones, el postfeminisme –després ha adquirit nous noms: transfeminismo, teoria queer– i la creació de Bilgune Feminista.En el
moviment feminista s'han creat noves organitzacions, especialment espais per a treballar conjuntament. En els últims anys hem tingut més capacitat per a una dinàmica conjunta. De totes maneres, el moviment feminista té un gran obstacle.

Quin?

Vivim amb la falsa premissa que vivim en igualtat. I l'altre obstacle de sempre: el moviment feminista ha estat qüestionat des de la seva creació, fins i tot en els moviments d'esquerra costa molt assumir-ho. Malgrat tot això, és un moment molt bonic.

Persisteixen encara dos obstacles?

Sí. Sembla que el feminisme no vol la igualtat, és contrari al masclisme, “les feministes volen posar-vos per sobre dels homes”, en els centres sempre hi ha un nen que te'l tirarà. D'altra banda, les institucions públiques aposten per la igualtat, però no per la transformació social. El que volem és que es bolquin totes les estructures patriarcals que hi ha aquí i per a això cal bolcar tot el sistema. Entenc per què el feminisme està en dubte, perquè planteja un canvi radical.

Por i interessos?

No coneixem aquest tipus d'escenaris. No podem imaginar una societat sense categories sexuals i, a més, sense categories. Això fa por, fa por a la dreta i fa por a l'esquerra. A mi també a vegades!

Quines aportacions ha fet el moviment feminista en els últims deu anys?

Hi ha hagut aportacions teòriques molt interessants, destacaria dues. Una és l'aportació des de la teoria queer o el transfeminismo. Segons aquesta teoria, cal apostar per trencar amb el binomi dels sexes, en cas contrari, mentre ens organitzem per sexes, tindrà la possibilitat de continuar reproduint sistemes patriarcals. L'altra aportació es refereix a les tasques de vigilància. Des del punt de vista de l'economia feminista, les cures s'han situat en el centre del model econòmic. Durant molts anys, el moviment feminista ha estat reivindicant l'àmbit de l'ocupació, amb l'objectiu de conquistar l'espai públic. Però l'altre espai que ens ha tocat ocupar, el de les cures, ha estat anul·lat per la societat, i nosaltres també hem tingut el risc d'anul·lar-lo. La cura se situa en el centre de la construcció de la societat, una línia que cobra molta importància.

Els nens i joves repeteixen els patrons dels seus pares.

Estem molt preocupats. Els joves d'avui dia són més nois i noies que mai, els models estan cada vegada més marcats i això té conseqüències, per exemple, en relacionar-se entre ells. En l'època dels meus pares, o en l'època dels menors que jo, el somni de la llibertat sexual estava molt present. Avui dia no. És això de sempre, però encara es manté l'estigma de marieta i de la puta, i això de Don Joan. En qualsevol classe es pot veure com es relacionen els joves d'avui dia.

Per tant, a penes hem avançat.

Mai hem apostat per canviar les estructures, fins que no canvien les estructures no canviem els models, els símbols. Podem dir-los “sou iguals” des de petits, però si després no els tractem igual? Si a casa veuen un munt de diferències, si veuen la televisió –les noies fan això i els nois ho fan– els nens i nenes no creuen el que diuen, aprenen per imitació. Estan aprenent el que hem ensenyat i nosaltres els hem ensenyat totes aquestes expressions que té el sistema patriarcal.

Han denunciat que en l'avantprojecte de llei que està elaborant el Govern Basc s'estan distingint les polítiques d'igualtat i les polítiques contra la violència.

Volen repartir la igualtat de l'estratègia global. Per exemple, si l'avantprojecte tira endavant, Emakunde deixarà de complir la funció que fins ara ha exercit en les polítiques contra la violència. Aquesta responsabilitat recauria en el Departament d'Interior, que seria la Direcció d'Atenció a les Víctimes de la Violència de Gènere. És un camí perillós, perquè es combatrà la violència sexista si acabem amb l'opressió patriarcal. Si se separen tots dos camins, no s'uniran mai. I el tema ha estat molt tecnificat i policializado.

L'argument és que cal protegir la dona que ha sofert violència...

S'estan prenent moltes mesures per a estigmatitzar a les dones, per exemple, amb la qüestió dels escortes. No vull dir que no ajudi a algunes dones, però no podem plantejar-ho com una premissa general. Les mesures i les lleis són molt victimizadoras. Fa falta mitjans perquè la dona que ha sofert la violència es converteixi en subjecte polític. Les institucions prenen a la dona i l'aïllen per complet; en lloc de teixir xarxes, en lloc de contactar amb altres dones i moviments feministes, en lloc de donar mitjans socioeconòmics, treballar l'autodefensa feminista.

En les trobades de març abordareu el nou panorama polític. Serà per a Bilgune Feminista un dels temes més potents de cara al futur?

Per a Bilgune sempre ha estat una de les línies més importants. Per als qui volem construir una Euskal Herria feminista, la conjuntura política significa molt. Veient que s'han creat noves condicions per a iniciar un procés de pau i normalització política, no podem deixar de tractar aquest tema, perquè si en aquesta conjuntura política les dones no diem res, les decisions es tornaran a prendre sense tenir en compte més de la meitat de la societat.

“Una vegada més”, diu. Hi havia defectes abans?

Si abans no haguéssim estat aquí, haurien existit llacunes. L'any 2005 diversos agents van signar el Conveni Democràtic Bàsic i si el moviment feminista no hagués estat aquí, segurament no s'hagués recollit una variable potent, és a dir, que cal tenir en compte l'opressió contra les dones. A l'hora de plantejar qualsevol procés participatiu cal tenir en compte també les mesures concretes dirigides a les dones, o almenys la perspectiva de gènere.

No ho diem només nosaltres, els moviments feministes han reivindicat la presència de la dona en molts processos internacionals per a solucionar el conflicte armat. És imprescindible reivindicar-ho, si no s'oblida. Les decisions es prenen entre homes o en un espai conformat per homes, perquè les decisions polítiques no ens afecten les dones i molt menys a les feministes. Diria que a Euskal Herria estem com si les feministes estiguéssim desaparegudes respecte al procés. Si realment volem tenir en compte l'escenari democràtic, cal basar-se en la justícia. No hi ha justícia mentre duri l'opressió.