Encara que heu canviat als vostres companys en més d'una ocasió, l'essència de Lisabö no es perd. Com aconseguiu mantenir aquesta essència?

Karlos Osinaga: La necessitat de canviar a diversos companys ens ha deixat buits, però sempre hem aconseguit mantenir l'esperit que volem reflectir, ja que a l'hora de triar gent nova no busquem virtuosos de la música, sinó aquells que es corresponen amb la filosofia de la nostra música, i així, és més fàcil mantenir la coherència.

Tenint en compte els concerts forts que oferiu, Lisabö és un grup en directe?

Eneko Aranzasti: Crec que és un grup directe i de disc, ens agraden les dues facetes. Molts grups treuen disc per a tocar en directe, però nosaltres cuidem als dos. Alguns ens han dit que els detalls del disc es perden en els concerts, però el que perdem d'una banda, guanyem per l'altre, en intensitat, per exemple. Buidem les entranyes en els concerts i tractem de mantenir les cançons vives durant tota la gira.

Les paraules han estat escrites novament per Martxel Mariscal, el sisè membre del grup, tal com se sol dir. Són paraules plenes de ràbia, de melancolia, d'amargor. És la vida tan bella com amarga?

K. Osinaga: Aquesta frase, igual que moltes altres del disc, reflecteix bé el món del contrast dels textos de Martxel. Hi ha qui diu que les paraules són fosques, però nosaltres, almenys des de dins, no les veiem com a pessimistes, sinó com un diagnòstic general de la vida: és a dir, la qual cosa hi ha i a partir d'aquí viurem i a estimar la vida. Martxel és capaç de representar en una sola frase un retrat complet: una fotografia abstracta però molt clara, amb els seus contrastos i complements. La música porta les paraules a un altre nivell, o viceversa, l'abstracció de la música adquireix tot el sentit que necessitava en vestir-se amb les paraules, és màgica, i el resultat no ens sembla fosc, sinó alliberador. El que passa és que per a alliberar-te primer has de fer tot el viatge, sumir-te en el dolor, però no per a quedar-te, sinó per a obrir la finestra i sortir d'ella.

Combineu el lirisme amb tons durs. És la vostra poesia moderna?

R. Aranzasti: El que hem aconseguit és que les paraules de Martxel es fusionin amb la música del grup, més que en cap altre disc, i això és una gran cosa. Ell sap llegir la nostra música i nosaltres escoltem les seves paraules. És una cosa que hem treballat, hem col·laborat en tot moment, i la química, aconseguir aquest punt de trobada ha estat increïble.

Seguint l'estil de posthardcore, és més cru l'últim disc?

R. Aranzasti: Un dels principals canvis és que aquesta vegada no li hem ficat cap chelo, ja que en aquestes cançons no trobàvem lloc, i això s'ha notat.

K. Osinaga: Un mes abans que acabés el disc no sabíem quantes cançons eren, les cançons ens han dit per on anar, ha estat un joc entre elles i nosaltres. Com el corrent, les cançons poden prendre una corba, nosaltres altra… i al final surt el que cal treure. Sempre ho hem fet així, perquè pots intentar forçar la direcció, però si no estàs còmode…

R. Aranzasti: Sempre intentem no tancar les portes i no descartar cap idea fins al final.

K. Osinaga: I el resultat és que hi ha menys moments de tranquil·litat que l'anterior disc, i molts moments crus, episodis violents. És un treball diferent, però amb la mateixa base, les cabres sempre estan en el camp, encara que hi ha una evolució, o una involució, no se sap.

Cada cançó sembla que la treballeu molt, amb els arranjaments i l'escolta.

R. Aranzasti: Més que cançons, busquem sensacions, assagem durant mesos buscant sensacions.

K. Osinaga: Sí, passem els mesos donant voltes i de sobte t'enxampem, aconseguint la sensació que estaves buscant. És important que sàpigues repetir la sensació obtinguda en els assajos en la gravació del disc, i aquí és com arribes, quin camí prens per a això. Al cap i a la fi, malgrat començar a muntar l'esquelet del disc en l'últim mes, el treball previ ja està fet.

R. Aranzasti: Sí, sense voler, ens anem treballant tots els dies, encara que no sigui conscient. El resultat no és una tómbola d'última hora. Les sensacions tenen a veure també amb el so i la gravació en Garat, per exemple, el so que prenen les bateries allí produeix sensacions diferents a les del local. Tot això també influeix en l'elaboració del disc.

Dins d'aquest “post”, hem d'entendre el concepte de melodia d'una altra manera?

K. Osinaga: Per a mi hi ha passatges molt melòdics, però algú pot preguntar, i on estan? Per a mi, a vegades un soroll pot ser una meravellosa melodia, o mantenir un estrany concorde en el temps… Per exemple, mantenir un mateix concorde durant 20 segons, afegint petits canvis en altres elements, pot ser una bonica harmonia.

Karlos, són especials els jocs que fas amb la veu: a vegades, més que cantar, són crits, o són paraules recitades…

K. Osinaga: Sí, i en alguns casos al principi no havien de ser així i així ho han acabat. Però, en línia amb la resposta anterior, fins i tot en aquests crits i paraules recitades trobada la melodia, potser molt lineal, l'efecte que produeix el matís és immens.

Tu, Eneko, toques la bateria amb Ivan. No és habitual que dos bateries treballin en el mateix grup, us enteneu bé.

R. Aranzasti: Es tracta de mirar-se mútuament. Molta gent ens diu que el que fem els dos pot fer-ho un, i per a unes coses tenen raó, per a unes altres és evident que no, perquè necessitaríem quatre potes i quatre braços, però, en cas contrari, quan el que una persona pot fer ho fem els dos junts, el resultat és diferent: té més força, té un per què.

K. Osinaga: No és un repartiment de cops, si en els assajos falta algun dels dos, es nota molt, es nota una gran falta.

R. Aranzasti: La veritat és que m'he acostumat i quan em falta Ivan se'm fa molt diferent, encara que estiguin els altres músics davant, tens una complicitat especial amb l'altra bateria i en els concerts hem d'estar molt damunt un de l'altre, és molt ric el que surt d'aquí. És bonic de veure, el que té és veure a dos bateries tocant sobre l'escenari.

Des que vau començar, us han enaltit els crítics i us heu convertit en un grup de culte.

R. Aranzasti: En la revista Mondosonoro, Joan Luna diu que encara que ens han donat la portada d'aquesta revista i la de Rockdelux, encara que el nostre disc de 2011 ha estat proclamat com el millor, no aconseguirem més seguidors, “no sumaran seguidors a la seva causa”, ha escrit. Nosaltres tenim clar que no som un grup dirigit a les masses i no crec que ara per rebre bones crítiques anem a cada concert de Lisabö 600 persones i vendrem 5.000 discos. No obstant això, cal agrair les bones crítiques, però aquí també hi ha gent que, com en tot, té un criteri i una visió més elaborada, i et fa més il·lusió que aparèixer en la portada quan llegeixes que l'escrit per un crític coincideix amb el que volem transmetre, que hi ha complicitat.

K. Osinaga: Així és. I al mateix temps, agraeix que li donin la pell perquè normalment en aquests casos li donen per alguna cosa, i triar a un equip com nosaltres vol dir que al director li hem agradat molt, que ha apostat per nosaltres.

Vist el suport de la crítica, hi ha un abisme entre la qualitat i l'èxit comercial?

K. Osinaga: Hi ha maneres d'entendre la música i el criteri que ha imperat avui dia ha convertit la música en un producte. En lloc de ser una forma d'expressió, és un producte d'oci i el que en alguns llocs s'entén com a música no és el que nosaltres entenem com a música.

R. Aranzasti: En aquests temps de crisi musical, la música s'ha convertit més que mai en un producte de consum ràpid, a l'abric de marques comercials. De manera involuntària o intencionada, sempre hem intentat mantenir-nos al marge d'aquest sistema.

En el segell Bidehuts que vau crear al costat d'Anari, Hotel i Ino Ni, també seguiu una filosofia diferent.

K. Osinaga: Per a començar, nosaltres diem que no és segell, no és segell discogràfic, sí que és una marca, encara que no m'agradi la paraula, un label, perquè s'identifiquin a l'hora de difondre els treballs del grup, però impulsem l'autoproducció entre els nostres grups. No es tracta d'obtenir beneficis econòmics. A més, Lisabö la publica sota llicència Creative Commons.

Aviat traureu en vinil el Pou d'Animals Avergonyits. Què aporta el vinil al CD que ja heu editat?

K. Osinaga: Comprem tot el que podem en vinil, estimem el vinil. Comprar un CD no té morb, el més absurd és el CD, començant físicament per la presència de l'un i l'altre com a objecte; pot ser que sigui fetitxisme, però ho estem vivint i per això volem sortir també en aquest format que estimem la nostra música. A més, també es nota en escoltar: primer es grava el màster per a fer un vinil i es realitza per compressió analògica, perquè en aquest procés dona algun toc al so. Pot ser que siguin petits detalls, però he escoltat discos que jo mateix he gravat, després he sentit el màster, i té alguna cosa… No sé, pot ser que sigui una autosuggestió, però noto la diferència.

R. Aranzasti: Des que van començar a gravar música han tret un munt de formats, els vells desapareixen a mesura que apareixen les notícies, però el vinil sempre s'ha mantingut. També pot tenir a veure amb la filosofia de la música a la qual ens referíem, amb la tendència actual al consum constant. Però el vinil s'ha mantingut aquí, i a les botigues especialitzades sempre trobaràs vinil, en tots els estils musicals.

Quin objectiu teniu amb aquest disc quan acabeu de començar la gira?

R. Aranzasti: La nostra intenció és intentar tenir bones sensacions en els concerts i aconseguir feedback amb la gent.

K. Osinaga: Més que buscar, a veure què trobem. Aquest és un passaport per a conèixer llocs i sobretot gent, per a retrobar-se amb els nostres amics que ja són, a Barcelona, a Madrid o en altres llocs on hem estat abans. La presència d'aquesta gent és un gran luxe.

Què té Bidasoaldea per a ser la pedrera de tants equips?

R. Aranzasti: No és casualitat. L'afició per la música ve des de lluny, l'activitat dels anys dona els seus fruits, i a més és important l'actitud de la gent. La gent que porta molts anys ha sabut prendre de manera natural als nous grups i músics que entren, sense mirar des de dalt ni amb orgull. Hi ha respecte i ganes de conèixer als principiants, sense crear elits.

K. Osinaga: La música que es fa amb aquesta actitud t'arriba més endins, interioritzes la influència de models pròxims. El nostre poble té aquesta base, però amb músics de Madrid, per exemple, he vist que la majoria són molt professionals. Sembla que fan música per a estar una mica més amunt, i la naturalitat desapareix. El punt de partida d'aquesta gent no és que t'agradi fer música i saber a on et porta el camí; el punt de partida és voler arribar a un destí concret i quin camí seguir per a arribar a ell.