Aquí, allà. Quina és la teva agenda?

Fins a última hora no podia saber-ho. Actuo més o menys segons algunes previsions. Elaboro el pla A i el pla B d'una banda. Que són visats, que els mitjans de comunicació no volen reportatges… Cal tenir dos plans! Involuntàriament vaig començar a escriure reportatges. No pensava en això. Vaig fer un viatge i vaig escriure un text, el primer reportatge. Més tard he recorregut el camí fins a especialitzar-me en periodisme en llocs de guerra. Sempre he estat un viatger furiós. Quan era professor, estava de viatge quan tenia vacances. El viatge ha donat lloc a la professió i, al final, a l'addicció.

Addicció?

Sí. Desitjo d'aprendre constantment. Quan salis, tot és nou. No et canses. Es passa els dies sense dormir o menjant malament. Però el fet que tot sigui nou et manté en peus. Ser reporter és el que comporta, estar aprenent sempre, a tot arreu. L'addicció es deu a la pràctica constant d'aprendre.

Vostè ha esmentat abans: aquell primer reportatge…

En 2005 vaig publicar Argia en aquest mateix periòdic, sobre els kurds d'Armènia. És curiós. Publicat amb motiu del meu aniversari, el 5 de juny. Aquest reportatge no va sorgir del no-res. En 1998, vaig tenir la meva primera connexió amb els kurds, a Turquia. Sempre he sentit un gran interès per les cultures minoritzades, per les religions i les sectes minoritzades. Em vaig sorprendre que també a Armènia hi hagués gents kurdes. A més, aquests kurds conservaven la religió d'origen. Em va semblar un tema poc treballat i vaig anar a Armènia. No tenia intenció d'escriure res, només les ganes de veure-la.

Havies anat a Armènia, als kurds, deixant als propis armenis?

Podria haver estat escriure sobre armenis, però alguna cosa m'ha portat sempre a situar-me en minoria i en minoria. Als solitaris, als quals viuen aïllats. Si estigués a Rússia, buscaria als armenis. A Armènia vaig estar entre els kurds. D'una banda, la meva curiositat és aquí. D'altra banda, l'escassa informació que tenim sobre aquests temes és una cosa que difícilment coneixem.

Serveixen els reportatges per a compensar aquesta falta d'informació?

Val? Omplen el buit, un buit, sense pensar a omplir aquest enorme buit. Seria megalomania pensar-ho. Cadascun fa el que pot, i en aquest cas, el publicat en basc està recollit per aquí, bé sigui en Argia, o en Berria, o el que sigui. Jo, al cap i a la fi, soc reporter. Estic amb gent com nosaltres, tant a Euskal Herria com a l'Afganistan. Sí, recorro a aquells que estan en l'altre extrem del món, però, en el fons, em relaciono amb gent humil. La distància geogràfica no marca el treball. Vesteixi's, marca, no: no desvia la meva professió del meu propòsit. Apel·lo a les persones, tinc curiositat, vull saber com el que és com jo viu la situació de guerra, la situació extrema. I comptar.

He llegit que un es veu obligat a camuflar-se.

No es tracta de camuflar… Intent no cridar l'atenció, però ens trobem amb el que jo dic “demonització de les víctimes” sobre aquest tema. Què ens transmeten els mitjans de comunicació habituals? Si tot el que bull és dolent, tots són dolents. I no obstant això, allí hi ha gent extraordinàriament amable. Per descomptat, mai demostraré que soc estranger, però d'altra banda, solc caminar normal, vestit com aquí, si vols, però tractant de ser d'aquí.

En què consisteix l'equip del periodista? Gravadora, cambra, etc.

Sobretot escric. També faig fotos, no gaire bones. Porto una càmera rèflex, però, moltes vegades, em n'hi ha prou amb una cambra petita, ficada en la butxaca. La gravadora, digital, petita i també petita, també petita [en la pàgina anterior li hem fotografiat entre els quaderns de viatge]. No és un equip gran, per tant. Tracte de no desordenar la seva ordre, de no ordenar el seu desordre.

He llegit que les autoritats et posen límits.

No ho sé. Moltes vegades treballem més fàcil que aquí. A l'Iraq o a l'Afganistan tenim molt més fàcil arribar a un ministre d'allí que a un d'aquí. Sovint és una cosa molt lleugera. Sovint li n'hi ha prou amb aconseguir un número de telèfon, fer una crida i dues hores després està parlant amb un. És veritat que en alguns llocs ens posen comissaris, que ens prometen “Vagi sí, no!”… L'última vegada que vaig estar a Síria, en 2008, vaig anar amb el turista visat i també al Pakistan. Si vas a aquests països amb un visat de periodista, estaràs completament limitat, sota vigilància permanent, posant en perill fins i tot a les persones que t'acompanyen. A Líbia, per exemple, en aquesta última guerra, volia anar directament a Trípoli, però tenint en compte que havia d'estar en un hotel de luxe, sota vigilància, sense cap possibilitat de fer un treball independent –no parlar amb la gent del carrer, sempre amb comissaris al costat–, vaig decidir anar al costat dels rebels, fer des d'allí els reportatges. Quan andé amb ells i vaig arribar a Trípoli, vaig intentar veure i contar el que no havia vist fins llavors, escriure reportatges… Tracte d'evitar comissaris polítics, apropiant-me del visat turista, o escrivint-me des del costat rebel.

Com contactar amb els rebels? En quin idioma comunicar?

Els rebels libis estaven completament formats. Era fàcil contactar amb ells. Vostè aniria a Tunísia, travessaria la frontera i, sense el seu visat, tindria allí a algú que s'ocupés dels periodistes estrangers, que sabia anglès. Em van preguntar a on volia anar, què volia fer, i –curiosament, perquè no tenen aigua ni menjar tots els dies–, sempre tenien accés a Internet. Algú els havia advertit, o ells mateixos havien advertit, que els periodistes tindrien molt a fer en aquesta guerra. I així ha estat. Jo crec que aquest ha estat un dels majors errors de Gaddafi: posar aquest morrió als periodistes.

El vianant que et passa pel carrer et parla lliure, sense pals?

En aquesta última, a Líbia, quan vaig arribar no hi havia ni dones ni nens, ja que tots ells es trobaven en els camps de refugiats, a Tunísia. Els que es van quedar a Líbia no tenien més que lluitar i estaven ansiosos per comptar. Portaven dècades sota el règim de Gaddafi i contaven històries dures de sempre: tortures, empresonaments, massacres… Però, clar, estava a un costat, no sabia res de l'altre costat. Veus els coets i els míssils, per on parteixen. No saps quin és el seu destí, o quin mal fan quan toquen la frontera.

D'un costat per a un altre, els míssils, d'aquí cap allà, els blancs són sempre la mateixa víctima: la societat civil.

Hauríem de definir què és la guerra en si mateixa. Què tenim de guerra, aquests dos bàndols, d'una part i de l'altra, però sempre assassins i víctimes, i en les víctimes, el 90%, civils. La guerra de l'Afganistan, la fi de la guerra moderna. Doncs bé, nou de cada deu víctimes són civils.

Víctimes, civils. I tu què ets, res més que un civil. Has vist alguna vegada en perill la teva vida?

A diferència dels fotògrafs, no tinc per què estar en el “front frontal”. Les meves històries són a l'hospital, a les cases, en una escola que acaba d'obrir-se... Per descomptat que alguna vegada hi ha hagut alguna sorpresa, però la informació i la por d'una banda, sempre m'ajuden a seguir bé. La por va sempre amb mi, perquè m'és imprescindible. Qui diu que no té por és un mentider o un indiferent. El nivell de risc ha de valorar-se de manera rigorosa i rigorosa abans de fer cap pas. A Líbia, per exemple, era molt fàcil treballar. Sabíem on estava el front. Si volia anar allí, no tenia més que anar amb els rebels. Si un volia quedar-se al poble, era un lloc segur, ningú li segrestaria. La gent estava disposada a ajudar-te. Encara que la guerra sigui oberta, és millor saber on està el perill.

En algun lloc ens escriviu “d'allí”, en algun lloc ens escriviu notícies de “allí”, la guerra d'un altre món…

Són dos mons, sí, pobres en un, rics en l'altre. En el fons, això és. Què comptem, què hem de comptar? El que els passa als pobres, la qual cosa ells estan sofrint. Moltes vegades per culpa nostra. Els pobres i els rics, la justícia i les injustícies, també són quotidians en el nostre món.

Per què Líbia, Síria, l'Afganistan, Tunísia… i per què no Colòmbia, l'Equador, Nicaragua, El Salvador...?

És una pregunta difícil de contestar. Sempre he tingut relació amb l'Est. Sense adonar-me, sempre he viatjat a Orient. No he estat mai a l'altre costat de l'Atlàntic. M'agradaria anar, però no tinc prioritat. L'objectiu del meu treball no és simplement veure un estat de guerra, sinó conèixer una cultura. Tinc un gran interès personal, cultural, per aquests pobles. Estic interessat en les minories religioses de Mesopotàmia, a l'Afganistan o en els grups de les valls del Caucas. Això és el que m'agrada. El meu treball sovint em serveix d'excusa per a anar a aquests llocs.

Vostè retrata el seu interior en aquests interessos. On se t'ha despertat la flama d'aquests pobles i cultures minoritàries?

Moltes vegades he pensat en això, però fins ara no he estat capaç d'expressar la resposta amb paraules. Cadascun té els seus filies i les seves fòbies, i jo les meves. Sé que a Colòmbia, Hondures i El Salvador es produeixen terribles injustícies, perquè des d'aquí hem mirat molt més allà que cap a Orient. Centreamèrica és bastant pròxim. En canvi, a l'Afganistan, i fins i tot en Baluchistán, no sabem on estan. Hi ha els qui creuen que estava fent broma. Dic Baluchistán, dic Ossètia, dic al Kurdistan… Creuen que estic inventant. És una cosa que m'ha succeït moltes vegades en el cas de Baluchistán, per exemple.

Acaba d'esmentar la injustícia. Què és vostè, defensor de les causes perdudes, advocat del diable, una ONG ambulant?

… Et comptaré un secret.

Si us plau.

Tinc una col·lecció de fotos molt especial. Quan estic en zones de guerra, tinc el costum d'anar al cementiri. I sempre tinc una foto de la tomba d'algú de l'any en què vaig néixer jo. Moltes vegades és un nom escrit en un altre alfabet, però els números són en llatí. 1971 sempre. Em produeix una impressió tremenda: sempre penso que podria ser jo, nascuts en el mateix any. Encara que el fet de ser del mateix any és una anècdota en aquest cas. Però, no obstant això, era jo qui podia ser. He tingut molta sort, he nascut a Europa, en el món ric, en el món dels rics. La primera vegada que vaig veure una tomba com aquesta va ser a l'Alt Karabakh, ho recordo, em va causar gran inquietud. En part, diria que darrere d'aquesta sensació hi ha un sentiment de culpa. Vaig néixer aquí, no puc canviar el món, però sí que explicar-lo, és a dir, la qual cosa li va passar a aquell que va néixer en el meu mateix any. És un sentiment. Si no et sents, estàs fent aquest treball en va. Si no tens empatia, difícilment podràs transmetre el sofriment de ningú.

Aquest primer reportatge és de l'any 2005. Llavors, Karlos Zurutuza i l'actual són un només?

No. Vaig començar a treballar com a periodista en 2007. El dolor que he experimentat des de fa cinc anys serà per a mi etern. He après molt, però ningú m'ho llevarà. Això et dona una consciència especial. Quan estava a Trípoli, els mitjans de comunicació parlaven de Gaddafi i de Gaddafi. Però no deien si la gent tenia aigua, si els nens anaven a escola, què feia la gent, què pensava… I just això és el que jo vull saber.