Diuen que creixem sempre contra alguna cosa, una mica més a Euskal Herria que en qualsevol altra part. Una vegada més, el passat 3 de febrer, en les jornades sobre la Constitució i les Llengües Públiques de França celebrades en la Universitat de Baiona se'ns va presentar arran dels drets lingüístics i la legalització.

Si s'ha de jutjar pels currículums dels convocats a la taula, era evident que no hi havia esperança possible, que no hi havia solució. No obstant això, confiava que unes certes esquerdes, curioses i ingènues, del sistema, se'ns presentarien com a útils. Vaig descobrir un món estrany, el de la legislació, el dels legisladors, correctors i intèrprets, i d'aquí les necessitats futures de les nostres llengües.

Les lleis són inflexibles en si mateixes en ser escrites i aprovades, llegides i complertes, i curiosament també poden ser un obstacle als drets. No obstant això, sense llei, les possibilitats del basc, fins i tot les més subordinades, depenen de la bona voluntat, no de les prohibides, sinó de les permeses.

La setmana passada, aquí David Anaute deia: “Sovint ens passa ser partidaris d'una idea i quedar-nos en el seu defensa (...) sense saber per on tirar”. Així va estar dolguda durant uns minuts l'activitat cultural basca. Les lleis escrites se'ns negaran sempre que ataquin a la Constitució. No es pot canviar la Constitució. No podem fer-nos creure que els nostres drets no són justos: a + b ens van demostrar que són impossibles. L'univers no és prou ampli com perquè tinguem un lloc en ell.

De totes maneres, el 31 de març tenim una cita per a omplir el carrer Deiadar kari a favor del coneixement i els drets de les llengües. És una mobilització amb el lema de totes les pretensions i esperances que portem dins: una oportunitat per a fer sentir les nostres reivindicacions, una mobilització àmplia, entorn d'un lema únic, compartida per tots els defensors de les llengües minoritzades de l'Estat francès des d'Ipar Euskal Herria. Sense ser sobirans, els assoliments que ens són deguts continuaran sent llargs i laboriosos.

El Crit d'enguany, com de costum, em desperta una gran esperança i els que vaig sentir fa poc no han decebut aquest sentiment. Atès que l'euskalgintza no és una falta de resiliència, ens reunirem tan animats com mai per a fer sentir el desig de viure en basc, convençuts que alguns camins són massa laboriosos, que uns altres es poden trobar.