L'obra de Patxi Buldain al llarg de tota la vida es pot veure en la Fundació i el Centre d'Exposicions que porta el seu nom, en Huarte. Periòdicament, l'exposició es renova i la col·lecció de l'artista revela les parets de la casa lluminosa que va construir l'arquitecte navarrès contemporani Eusa. Buldain ha treballat tècniques i suports molt variats, olis sobre tela, gouache, acrílics i collages sobre paper o oli i corda barrejada sobre tauler de zinc i fusta. I recentment, també les costures de ferro dels somiers dels llits. A l'exposició li va dir Radiografia de Somier.

Els crítics d'art subratllen la intenció del fill de Pamplona de ser obert a influències externes, mantenint de pas una concepció pròpia. “El que acaricia una arma, acaricia la mort”, li va ensenyar el mestre d'escola de la República. El jove Buldain va perdre el seu rastre, no té la més mínima idea del que li succeiria a conseqüència de l'aixecament feixista, va oblidar el seu propi nom, però mai les seves paraules. Des de llavors, la Brúixola de l'artista Buldain ha estat la gran afluència de públic. Fins a tal punt, que va fer l'obra d'honor dels seus enemigos.se diu homenatge als meus enemics, un treball realitzat en 2010 sobre el tauler amb mescla de ferro, acrílic i oli. Gabriel Celaya considerava que la força de la poesia era “participar fins a embrutar-la”, així que Buldain sempre ha pensat que la pintura “ha de reflectir la veritat de la vida quotidiana”.

Atropellar l'ànima

“Des de petit era rebel”, recorda Patxi Buldain, amb un somriure en els llavis. “Era a les escoles de San Francisco, a Pamplona. Als 9 anys vam tenir un professor honorable. Conreava l'autodisciplina, es tractava d'anar a l'excusat o a rentar-se les mans sense demanar-li permís. Quan entràvem a l'habitació, preguntava: Estem tots? ! Ens posem?’ i començàvem a treballar. Ens parlava del bàndol de la República, llavors aprovada fa poc. Ens assegurava que era una cosa bona per a nosaltres. Tenia 10 anys quan va començar la guerra. Vam anar a escola i aviat ens vam adonar: el lleó i la dona, ja saps, símbol de la República, tirats en el sòl, trencats, alguns embravits, i el nostre professor no apareixia. No podíem comprendre si a tot arreu hi havia gorres vermelles amb fusells, quins diables hauria ocorregut allí? Vam voler entrar a l'habitació i ens van desmuntar: Vostès, al passadís!, ens van cridar. Llavors el nou professor ens va alinear de tres en tres i ens va fer entrar com un militar. Portava una camisa blava, una corbata negra i un vestit a mil ratlles. Volia ensenyar-nos autoritat i disciplina, evidentment de Falange. Record el seu nom: Do Onieva. ‘Bon dia Don Onieva, ha descansat vostè bé?’ li dèiem tots els matins i ell responia: ‘Sí, per la gràcia de Déu’. Però no retinc el nom de l'altre pobre home, comprèn vostè? ! Després vaig entendre el que li havia succeït”.

Parlar amb Patxi Buldain és viatjar a través de la història. Podia desaparèixer, un veu com s'apoderava de la llavor de la violència llançada a l'aire pel professor vermell que l'hagués afusellat. “Ens va parlar de la burgesia, dels valors del professor que ens va enaltir la igualtat i comencem a interpretar la realitat en conseqüència. Una bona culpa tenia el pacient!”.

Pintura, aparador

Què anava a fer, que, fins i tot per feixisme, Patxi Buldain es convertiria en un dels més importants pintors navarresos contemporanis? Si la pregunta és on pot estar el principi de la pintura de Buldain, cal respondre que la part és, sens dubte, l'esperit de fantasia de Patxi. I l'altra, en el bon sentit i disposició de la gent senzilla. No obstant això, en la part superior de les escales que conduïen al pis setè del carrer Sabateria, el nen Buldain feia ballar un llapis, aquí i allà, com a adorn. “Pintava en les parets. A les cantonades del passatge hi havia diversos bancs destinats a posar, en els quals les dones soles apareixien carregades de compres. La meva mare s'enfuria: Ja has pintat una altra vegada! Però les altres mestresses de casa li contestaven: ‘Deixa a la dona! Tens unes pintures molt boniques!”.

Però, sense París, creixeria també l'habilitat de Buldain? No obstant això, el feixisme, insuportable, el conduiria cap a allí. La seva ambició li va fer desafiar el destí i va passar a “França”. “Estava en Bera, soldat. És a dir, parlava amb delineants biscaïns bascos. Em van explicar, paraula per paraula, els detalls del rierol que baixa de Larrun. Vaig saber que s'ocultava en un lloc com aquest. Em vaig posar a pensar en el camí a seguir. Vaig agafar els diners que tenia, una pistola Astra de 9 mil·límetres de llarg és una bomba de mà. Si m'hagués tret la Guàrdia Civil, l'hagués llançat: era un cara a cara, ells o jo, i l'hauria llançat. Vaig passar llavors a l'altre costat. Vaig arribar a una granja i em vaig detenir uns dies. Com eren contrabandistes, ho sabien en castellà. Em van donar faves per a menjar i em van dir: ‘Veu pel Camí ral. Els gendarmes et prendran. La frontera està tancada, no t'espantis, no tornis”. Els gendarmes em van portar als paracaigudistes de Baiona. Era 1947. Xerrem en la caserna, parlem amb gestos. Després van venir a veure'm els del centre de suport als refugiats. I em van donar el bitllet a París i d'allí el bitllet al Nord de França”.

“Paris, dt. bohême”

Durant anys, Patxi Buldain va viure treballant durant el dia en la construcció o en la neteja dels plats dels restaurants a París. “Allí estava l'avantguarda del teatre, la literatura, la pintura, la cultura en general. També vaig conèixer a Camus, a Sartre, a Brassens. Em recordo especialment de Camus. Venia als concerts en favor dels presos a Espanya. La seva mare era espanyola de naixement. Era un dels nostres, Camus. Quan ens creuàvem, jo la hi tirava: Veuen aquí, home! Llavors hi havia molt de moviment a París, barrejant intel·lectuals amb moviments polítics: comunista, socialista, anarquista… Jo caminava amb anarquistes i Camus també era d'ells. Tots els diumenges anava al centre anarquista, al carrer de Sainte Marthe. D'altra banda, també ens reuníem en la posada espanyola, al carrer Pompe, perquè tenia bon vi. Aquí els anarquistes venen a provar el vi! Quan ens reuníem amb altres pintors en el Coupol de Montparnasse, ens provocàvem els uns als altres. Crèiem que la literatura, la pintura, l'art… eren per a fer una revolució i un altre món. Llavors no vaig creure que ens trobaríem amb el món actual. Lorca ja havia denunciat la brutalitat del capitalisme, l'esclavitud, que els anava a passar a Sacco i a Vanzetti… Ara, en el meu cas, la pinto dins de la naturalesa trencada i corrompuda. Per a mostrar la corrupció i l'avarícia que porta l'egoisme del capital. De manera que quan estava a París pintava després del meu treball en la Gran Chaumière de Montparnasse. Modigliani es va avançar a nosaltres. Vaig aprendre a fer croquis. Però no m'agradava copiar models. I a la nit vaig anar a escola de Belles Arts de Belleville. Per a aquesta escola es demanava tenir coneixements en Belles Arts, ja que en primer lloc calia superar un examen. Un professor italià va veure el meu treball i em va animar a fer moltes coses. Vaig començar a pintar en el clàssic i de sobte em va dir: ‘Ara has de trencar amb les teves olors. Has de fer-ho amb la mà esquerra!’. També em va ajudar a aprendre escultura. I vaig seguir la pintura del meu costat”.

Al fil de la nostra conversa, no podem dominar la curiositat: Quines van ser les relacions de Patxi Buldain amb Pablo Picasso? El navarrès, com a sorprès per la pregunta, ens confessa simplement que sí, que va exposar amb ell en el museu de Saint Ouen. Però no li dona més importància. Per què? “L'home no podia acostar-se. Tenia més gent al seu voltant que el príncep d'Espanya”. En aquella exposició van comprar a Patxi Buldain un dels seus primers quadres. “Em consideraven un jove pintor espanyol de gran renom. No oblidi que Saint Ouen estava llavors en el cinturó vermell de París. Per això van ajudar la nostra exposició”.

Mig segle de treball, què podria dir-li un jove artista d'antany a un tema d'avui? “Amb el que he fet sempre he tingut plaer. La meva pintura és de carrer buit –diu: “del puto carrer”–, mai he volgut retratar a gent gran. Impressionistes, molts anarquistes, me la imaginava: volia reflectir la veritat de la vida quotidiana, una substància de la veritat. És per això que em diuen que els meus quadres deixen alguna petjada. Bellesa per a què? A París vaig tenir una bella dona. Molt bell. En la meva joventut tots som bells. Però que poca substància tenia! En el cor, la bellesa consisteix a ser, sense egoisme, en l'amor lliure… Això tindrà el seu reflex en la meva pintura: la veritat perquè soc partidària de la puta. Podria aconsellar a un jove aficionat a la pintura que reflecteixi el que portes dins. Aprèn primer l'ofici, després escolta el teu cor. Fes el que no hagis fet. Pensa i tria”.