En quins àmbits s'utilitza el basc a la Unió Europea?

S'utilitza en el Comitè de les Regions, en la comissió on es reuneixen els poders locals (alcaldes, diputats…); i en alguns casos, també en el Consell de Ministres. Cada Estat envia a aquest Consell al seu representant i en el cas d'Espanya, com va algú de totes les comunitats, quan se li adapta al País Basc pot parlar-se en basc, encara que amb l'actual Govern a penes ocorre. Ens va sorprendre, per exemple, que l'alcalde de Vitòria-Gasteiz, Javier Maroto, pronunciés la conferència en basca en l'últim ple de la Comissió. En qualsevol cas, sempre demanen intèrpret, des que es va signar el protocol d'ús del basc en 2005. En aquells començaments, José María Muñoa era el responsable d'Acció Exterior que parlava en basca, parla molt bé en basc i era molt agradable treballar amb ell. Ara no dominen tant el basc, i el que està de moda és que es passi al castellà després de dir “egun on” en basc, intercalant alguna frase en basca, la qual cosa per a nosaltres és molt confús, o repeteixen el que s'ha dit en basc en castellà i l'oïdora escolta dues vegades el mateix. Els irlandesos també ho fan: unes paraules en gaèlic i un salt a l'anglès. L'ús de la llengua en alguns casos no és més que simbòlic, no és un instrument de comunicació, i això és lamentable.

Una altra persona i jo la interpretem del basc al castellà (i després la interpreten del castellà a altres idiomes si és necessari).

Quin lloc tenen les llengües minoritzades a la UE?

S'utilitzen principalment les llengües oficials i el basc no té aquest estatus allí, les llengües minoritzades tenen molt poc espai. En el Consell de les Regions es parla a més del basc gallec, el català, però per exemple, el bretó, l'occità i les llengües minoritzades de l'Estat francès no es poden utilitzar perquè depèn de la política que tingui el país. I en el Parlament no es pot parlar en llengües minoritzades, però jo crec que haurien de permetre-ho en el Parlament, perquè en realitat el Parlament és l'única institució democràtica de la UE, l'única formada per eleccions. Polítics com Izaskun Bilbao estan movent el tema, però, veient com està la cosa al Senat de Madrid, imagineu-vos en el Parlament Europeu.

Al final, en el tema de les llengües, i em refereixo a les llengües oficials, no sols a les minoritzades, l'opinió que s'està estenent és que la diversitat no és gens pragmàtica, que les assemblees estan entorpint molt, que tothom sap anglès. Incloure les reivindicacions de les llengües minoritàries és encara més difícil, i a això cal afegir el context de la crisi.

Creu que hi ha poca sensibilitat cap a les llengües?

A Holanda, per exemple, l'anglès és la segona llengua i no tenen cap problema per a parlar en anglès a la UE, no importa el seu idioma, però no tenen aquesta sensibilitat; si pots parlar en una situació normal del teu idioma, si està normalitzat al teu país, l'opció de l'idioma no és un problema. És diferent com en el nostre quan una llengua s'imposa a l'altra. Per exemple, quan al Senat de Madrid es van aprovar les llengües cooficials de l'Estat, molts amics espanyols, malgrat ser progressistes, no ho entenien: “No és necessari, tots sabem castellà, si tu saps castellà, per a què necessites fer-ho en un altre idioma?”, em deien. Està relacionat amb els sentiments i la gent no entén el que significa poder triar.

Al mateix temps, cal subratllar que la política de la UE és la d'impulsar la diversitat lingüística i que els delegats dels Estats membres puguin utilitzar la seva llengua materna, per exemple, no ocorre en altres organitzacions internacionals, que jo sàpiga que en cap altre lloc hi ha 23 llengües oficials.

És molt diferent tornar i interpretar?

Sovint confon a la gent, jo també soc traductor, però la traducció és escrita i la interpretació és oral. Hi ha diverses formes d'interpretació: la simultània, la que fem en les cabines, la que funciona com a enllaç, traduint en alguna conversa dues direccions, i la consecutiva. No es veu molt el que es diu aquí, amb el que ha comptat l'orador s'agafen les notes en el quadern i després es dona el discurs.

El més difícil és la interpretació simultània?

Almenys la més especial. Escoltar, fer anàlisi, traduir i tirar en un altre idioma, fer tot això de sobte requereix un alt grau de concentració, concentrar l'atenció en dos llocs i processar la informació molt ràpidament; és cert que molta gent, per ser traductora, no és capaç de fer-ho. Treballem en torns de mitja hora, ja que s'ha demostrat que aquesta és la mesura per a estar de gom a gom i en bones condicions. Nosaltres no repetim paraules, hem de comunicar idees. Per exemple, els alumnes d'interpretació pensen que interpretar és traduir totes les paraules, i no s'adonen que hi ha diverses maneres de comptar el mateix, que és la idea la que cal transmetre, en la síntesi: què significa l'orador amb això?

Haureu de saber interpretar el que no diu...

Sempre hi ha algun propòsit darrere, vendre alguna cosa, convèncer, confondre al públic amb arguments contradictoris… La nostra labor és analitzar prèviament quin és el context –quins temes es tractaran en l'assemblea, quina actitud tenen els participants, els interessos de cada país…–. Moltes coses són implícites i el treball de documentació prèvia és molt important.

És un treball que comença cada dia i això és el més especial per a mi: cada vegada, a més de treballar les llengües que ús –cal mantenir-les permanentment–, has de treballar els temes, no saps exactament el que dirà l'orador i això et dona un punt d'adrenalina, accents, la manera de parlar de la gent… són variables que no pots controlar, aquest punt de nerviosisme està cada dia.

Al final sabreu molt dels temes que es tracten a la UE.

Sabem alguna cosa de moltes coses, d'una mica de tot. Quan les reunions són molt tècniques, realitzem cursos o ens donen explicacions prèvies, per exemple sobre el supbrime i altres temes relacionats amb la crisi econòmica. No sols la terminologia, cal dominar els conceptes, perquè la no comprensió d'una paraula ocorre tots els dies, però si domines el tema, la informació s'anirà completant.

S'interpreta l'aspecte emocional? Com trieu les paraules adequades per a transmetre el to, l'expressió…?

Si és molt emocional tractem d'expressar-ho, sí. A l'hora de triar les paraules ens posem d'alguna manera en la pell de l'orador, ja que l'intèrpret és finalment l'orador, parlem en primera persona. Al final és qüestió d'equilibri, mantenint el to, transmetent el missatge i transmetent el contingut de la manera més sincera possible. Ho utilitzem per a allunyar a la tercera persona: si l'orador s'ha equivocat o ha insultat, es poden utilitzar fórmules com “l'orador diu”. El llenguatge no verbal també és de gran ajuda, per a atrapar la ironia, la qual cosa realment es vol expressar… Aquí el problema és que els finlandesos, els danesos, i en general, són molt rígids, potser estan dient una cosa ridícula, però estan seriosos.

Així que et poses en la seva pell. No ha tingut vostè mai la temptació de pronunciar les paraules?

Ja, ja, ja. A vegades sí, però no és possible, seria una oposició al nostre codi ètic i deontològic. No es pot llevar, afegir o modificar la informació, encara que els que porten molts anys deixen els seus indicis. Hi havia, per exemple, un intèrpret en el Parlament que oferia les votacions en forma de loteria. En principi som imparcials, neutres, però al mateix temps les paraules que jo trio no són les que tu triïs, perquè soc dona i tu home, perquè jo tinc la meva visió del món… El discurs institucional diu que nosaltres no som més que un canal, que recull i tira informació, fins ara es deia que l'intèrpret és invisible, però som persones i deixem la nostra empremta.

Quin tipus de discursos solen ser?

És difícil trobar un bon orador, a més d'aquí a prop, jo crec que en general no tenim un polític que sigui un bon orador, no tenim exemple. La gent sap molt dels temes, però parlant… És difícil donar una xerrada en públic, desenvolupant idees de forma estructurada, amb precisió. A vegades, si el discurs és molt dolent, nosaltres el vestim. Hi ha un debat: si el discurs original és dolent, ha d'adornar-ho o transmetre la sensació que ha deixat el discurs? Al final es vesteix una mica, almenys d'una manera intel·ligible.

Com és el treball de cabina?

Hi ha dues o tres persones en cada cabina i l'objectiu és controlar el major nombre d'idiomes possible entre els quals estem. M'agradaria subratllar que es tracta d'un treball en equip, perquè si durant mitja hora alguna paraula o dada se m'ha escapat i la resta m'acompanya, podem prémer el botó muti per a silenciar el micròfon i parlar entre nosaltres. Li ha passat a diversos intèrprets, parlar amb la sensació d'haver trepitjat un muti… i tenir els micròfons oberts.

Les coses més ridícules solen succeir amb jocs de paraules i frases de segon sentit, sempre hi ha ocasió de confondre-les. Interpretar l'humor és difícil. Els holandesos tenen el costum de traduir els seus acudits directament de l'holandès a l'anglès, paraula per paraula, i no tenen cap sentit. Ja veus que només ells riuen i has de dir “l'orador ha contat un acudit…” o una cosa així, i si pots crear un equivalent humorístic. I hem d'estar al dia dels resultats de futbol i rugbi, perquè sempre intercalen “el teu país ha perdut contra el meu” i bromes com aquestes.

Fins a quin punt es pot aprendre un idioma que no és el de la mare?

Es pot aprendre, però no a nivell de llengua materna. Gràcies a Internet avui dia tenim tots els idiomes al nostre abast, però un idioma s'aprèn de veritat parlant amb els d'aquí, perquè ells t'aportaran el coneixement intern de l'idioma, els matisos, els bons modes d'expressió… El nostre treball exigeix entrar en la lògica i en el pensament del llenguatge, perquè el llenguatge té una cosmovisió darrere i per a interioritzar-lo cal conèixer-lo de primera mà. Per això el nostre treball és bastant nòmada, has de visitar tants països com llengües estudiades, això requereix inversió… És difícil dominar cadascun el seu idioma, dominar tots els registres, per tant… Per això hi ha tan pocs intèrprets, encara que hagi perdut el to elitista que tenia abans –intèrprets, nens de guerra, gent molt cosmopolita…–.

Quin és el llenguatge més difícil d'interpretar?

Del que sé, anglès. La llengua és molt compacta, amb poques paraules i molts significats, i varia molt. El pensament anglosaxó se'm fa més difícil, no segueix l'esquema dels llatins i no tinc referències.