L'origen del nostre nacional de Bilantzi és complex. Els germans Antonio i Juan Kruz De la Font van posar el punt de partida quan van crear cançons de Nadal a la fi del segle XVIII. Aquests durangueses, els dos ballarins i bertsolaris, també el txistulari Juan Kruz, van crear un munt de cançons.

Es va conservar en la memòria del poble i, cent anys després, el músic durangués Bartolomé Erzilla els va posar en la partitura. No obstant això, a principis del segle XX no eren molt coneguts. Resurreción Mª Azkue va recollir una versió de dos amics d'Otsandio i, com de costum, li va posar unes correccions lingüístiques. Jesús Guridi, entorn de 1920, la publica en versió per a veu i piano i més tard l'harmonitza per a cors. A través d'aquesta última adaptació s'ha difós i pegat a la memòria musical de tot el País Basc. Un camí complex per a arribar a l'actual bilantzi, com el món i la vida.

* * *

El món i la vida són complexos i l'esforç de comprensió no deixa lloc a simplificacions. Però la complexitat no és excusa perquè ningú es deixi en la indefinició, perquè cal triar en tots els problemes importants de la vida.

Així estem aquests dies, en el tema dels presos i les víctimes, i tots els dies hem d'escoltar en els mitjans les reivindicacions dels uns i els altres. La propaganda resulta especialment dolorosa en aquest assumpte. Perquè parlem del sofriment amarg de moltes persones, de moltes persones que viuen a la vora de l'amargor. I els propagandistes, generalment comptant amb la innecessària ajuda dels seus mediadors periodistes, no deixen d'agitar les nostres orelles i sobretot els nostres cors. Cal triar.

* * *

La memòria dels ciutadans ha guardat el record de molts dels abusos policials comeses en l'època de Franco. Els maltractaments que han sofert molts familiars, veïns i amics, així com els assassinats per la policia espanyola.

Recorda als torturats, als empresonats sense cap culpa, als assetjats sense mesura per la seva labor a favor de la cultura basca, als quals han hagut de recórrer milers de quilòmetres per a poder veure al seu fill.

També ha sentit la falta de misericòrdia de molts abertzales quan mataven o perseguien a algú. Ha percebut a prop els ulls aterrits de moltes víctimes d'ETA. Furiosos a vegades, terriblement espantats, sense entendre l'absurd de la situació.

Entre ells ha tingut amics volguts, fins i tot als quals no volia veure des de lluny. El torturador Melitón Pomes se sent impacient per saber que té la Medalla d'Or del Congrés. I matar a Franco o a Fraga Iribarne en el seu llit, sense demanar perdó de ningú, li ha fet un fàstic. Condemna els assassinats de José María Ryan, Miguel Ángel Blanco o José Javier Mujika. Però aquest amuntegament de records està entelant el pas del temps.

* * *

Ara, tal com van fer Bartolomé Erzilla, Resurrecció Mª Azkue i Jesús Guridi, ha arribat el moment de posar en comú a tots aquells que guarden la memòria de la ciutadania. Perquè sorgeixi una cançó tan emocionant com per a cantar tots alhora necessitem una adaptació coral. Basada en una estètica que reivindica l'harmonia de la compassió, una cançó que projectarà als nostres millors al futur. Un gran mestre de música, com Guridi, hauria de dedicar-se a aquest treball. Hi haurà una cosa així entre nosaltres? He fet la meva elecció mentre ell es presenta: Veuen, veuen, noi i noia, a casa.