Viu fora d'ella des de fa molt temps, i poques vegades, cada vegada menys, vaig allí, però, segons diuen, les vivències de la infància ens marquen, per a mi Zilbeti és una cosa fonamental. De petit respirava més profund quan arribava. Mirant atentament cap a la muntanya, sentia esvair-se els nusos que l'estreta vida a la ciutat em complicava, i m'entraven ganes de botar i cantar.
Per això, per les experiències fonamentals que li dec a Zilbeti, quan van dir que anaven a fer una pedrera, vaig sentir una espècie d'esquinçada en les entranyes. Després les coses van empitjorar. El tema de la pedrera fa que el poble estigui dividit en dos, i això en un petit poble és una gran tragèdia. Totes les persones vinculades al poble ens hem posicionat i això ha dificultat les relacions entre nosaltres. Alguns s'han compromès més, o més multitudinaris, però els que hem mantingut una mica més calladament el nostre compromís (ho diré clarament: estic en contra de la pedrera) també sentim profundament la incomoditat i el dolor. Entre els partidaris de la pedrera, he tingut molts amics. Les relacions abans normals i fàcils s'han convertit en tabús inevitables que s'han creat entorn d'aquest tema, en difícils i incòmodes.
La malaltia, que ja ha estat tractada per la gent, serà difícil reconstruir el que s'ha trencat. El medi natural també està en camí de sofrir greus danys, amb la crisi com a excusa i companyia.
De fet, molts dels quals defensen la pedrera diuen que aposten pels llocs de treball. El dels llocs de treball sempre ha estat un argument excel·lent per a tota mena de coses (encara millor en temps de crisi). Els de Garoña també s'encarreguen de la defensa dels llocs de treball de la central nuclear. I molts empresaris ens insisteixen en la necessitat de flexibilitzar el mercat laboral (és a dir, afeblir l'estabilitat laboral i reduir la seguretat dels treballadors) per a crear ocupació. Però els llocs de treball que es creuen en la possible pedrera de Zilbeti, així com els de la fàbrica de Zubiri, s'aniran tal com venen si així els convé als propietaris de l'empresa (pregunteu en la zona de Baiona...). I és possible crear llocs de treball d'una altra manera sense vincular-los al desenvolupament destructiu i destructiu que ha imperat fins ara (el desenvolupament sostenible és sovint embellidor per a justificar els projectes dels poderosos).
Com que la creació de llocs de treball no pot ser causa de qualsevol cosa. No, per exemple, per a fer desaparèixer el bosc de fajos protegit format per una pedrera durant centenars d'anys i els animals autòctons en perill d'extinció. Els qui ho defensen, o els qui, mirant cap a un altre costat, donen lloc a això, tenen una responsabilitat, com tots tenim, amb la Terra i amb les persones del futur. L'enginyer suís Daniel de Roulet, en el llibre que acabo de traduir a Fukushima, diu el següent sobre l'energia nuclear i el succeït a Fukushima ara (i abans en Three Mile Island i Txernòbil): “Hem estat atrapats en el nostre parany: hem ajudat a un sistema sabent que aquest sistema portava amb si una mort terrible, i només de tant en tant hem tingut el valor de lluitar pels nostres ideals”.
Jo no estic disposat a esquivar els ideals, i em sembla greu la tebiesa que sento en alguns partits i sindicats que es defineixen com d'esquerra o abertzales en relació a temes mediambientals (pregunti en Castejón o en Aranzadi de Pamplona...). I no dic això perquè m'agradin (i per això també) els racons de Zilbeti, sinó perquè, una vegada més, destruiran alguna cosa que és de tots sense retrospectives.