Font: Viure en deute

Les arrels de la crisi econòmica a Islàndia i Irlanda estan en un motlle, però les solucions són molt diferents. La revolta popular a Islàndia ha provocat l'impagament d'una part del deute, mentre que a Irlanda a penes hi ha hagut mobilització i el Govern ha aprovat l'ajust econòmic imposat per la UE. Els dos següents exemples estan traduïts del primer capítol del llibre Viure en deute, ocracia, Icària-Asaco (Deudrazian viu), en el qual es descriu molt breument la situació de diversos estats europeus respecte al deute i està escrit per Griselda Piñero, Olivier Chantry i Iolanda Fresnillo.

Islàndia, MDF va arribar, però el poble no vol pagar pels bancs

Els tres principals bancs islandesos (Kaupething, Glitnir i, sobretot, Landsbanki, a través del seu filial Icesave) es van privatitzar en 2003 i van actuar amb intensitat en el camp de les grans finances, sobretot creant fons molt especulatius. Amb l'esclat de la crisi de 2008, els bancs islandesos es van enfonsar al país asiàtic. I cinc anys després de privatitzar els seus bancs, el Govern d'Islàndia va haver de tornar a nacionalitzar-los. El procés és molt clar: Abans de 2003 aquests bancs havien de privatitzar-se pels seus enormes guanys, però des que van caure en fallida l'Estat els va absorbir, fent que els seus deutes també fossin assumides, i en 2008 aquests deutes eren deu vegades majors que el PIB del país. És a dir, va nacionalitzar els deutes privats. I per a això es va endeutar amb el Fons Monetari Internacional (FMI). El 4 d'octubre de 2008, l'FMI va anunciar un pla de rescat –un préstec de 2.100 milions de dòlars– i un “programa d'acceleració” de l'economia d'Islàndia, que prometia mesures d'austeritat molt dures contra la protecció social i les pensions, la qual cosa va portar al tancament d'hospitals, per exemple.

Al mateix temps, els governs britànic i holandès que tenien comptes en els bancs islandesos, sobretot en Icesav, van indemnitzar als seus ciutadans, i després van traslladar el resultat de l'operació a Islàndia: 3.900 milions d'euros. A la fi de 2009, el Parlament islandès va aprovar la llei “Icesave”, per la qual es reconeix l'obligació de pagar aquest deute al Regne Unit i a Holanda. Però les grans mobilitzacions van aconseguir un referèndum vinculant amb aquesta llei, i el 6 de març de 2010 el 93% dels islandesos van tombar la llei. El Govern islandès va signar un nou acord amb Londres i la Haia, que va ser rebutjat de nou en un referèndum celebrat l'11 d'abril de 2011. Els ciutadans s'han negat a pagar els deutes dels bancs que s'havien enriquit amb anterioritat.

El país no va pagar els deutes d'Icesav, però ha estat sota l'ajust del FMI fins a agost de 20112. Malgrat l'encara elevada desocupació i de la lenta acceleració econòmica, l'FMI considera que el programa d'ajust imposat a Islàndia ha estat un èxit. No té en compte, no obstant això, que si Islàndia ha millorat no per seguir les seves recomanacions, sinó per rebutjar una part del deute, provocant el control del capital i la depreciació de la moneda, tot en una direcció contrària al dogma neoliberal del FMI.

L'enfonsament del “tigre cèltic” o la derrota del neoliberalisme a Irlanda

Irlanda, “Tigre Zelta”, símbol dels més acèrrims defensors del neoliberalisme, va basar el seu creixement econòmic en la reducció d'impostos per a atreure empreses. La inversió estrangera va posar fi a la desocupació i en 2007 va aconseguir un dèficit del 0%. Els comptes públics de diners eren saludables, però s'ocultaven després de les borses, els bancs i les zones d'habitatge. El creixement de la liquiditat dels bancs va facilitar l'absència de crèdit a les famílies, especialment per a la compra d'habitatge. D'aquesta manera es va finançar una gran bombolla immobiliària que es convertiria en el motor més important de l'economia.

L'explosió de la crisi financera de 2008 va provocar el desmantellament dels immobles i de les bombolles financeres, la qual cosa va provocar l'enfonsament del castell aeri. Les empreses van tancar les seves portes o van marxar del país, l'atur va pujar al març (del 0% en 2008 al 14% en l'inici de 2010). Les dificultats de pagament de les famílies van augmentar enormement (en vespres de la crisi, el nivell d'endeutament de les famílies era del 90% del PIB). Per a evitar el fracàs del sistema bancari, el Govern es va fer amb la garantia de tots els dipòsits bancaris, és a dir, 480.000 milions d'euros (el triple del PIB irlandès). El govern va nacionalitzar a Allied Irish Bank, que es va centrar en el finançament de la bombolla immobiliària, injectant en ell 48.000 euros (al voltant del 30% del PIB). Amb la caiguda de les inversions i les importacions, la reducció dels ingressos fiscals i l'augment de la despesa en els rescats bancaris, el dèficit va passar del 14% de 2009 al 32% de 2010. Aquesta situació va obligar el Govern irlandès a plegar-se a les directrius de la UE i, en conseqüència, va acceptar un préstec de 85.000 milions d'euros concedit per la mateixa UE i l'FMI, però aquests diners era principalment per al rescat del sistema financer i no per a les necessitats del país. La “ajuda” prestada venia acompanyada d'un pla d'austeritat que atacava als serveis socials de base i reduïa el poder adquisitiu del consum (reducció de sous i serveis socials, i increment de fins al 21% de l'IVA), la qual cosa redueix el consum i alenteix l'economia. La primera auditoria ciutadana sobre Zorrarri ha posat de manifest que en 2007 va créixer de 20.000 milions d'euros a la fi de la dècada de 1980 a 40.000 milions d'euros, i des de llavors ha aconseguit els 91.000 milions d'euros, fonamentalment a través del finançament del deute privat.

És important advertir que aquestes “ajudes” de tres NDT, UE i BCE són préstecs i s'ofereixen a un elevat tipus d'interès. En el cas d'Irlanda, el tipus d'interès va ser del 7% per als préstecs del FMI i del 6,05% per als d'Europa.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

1. En l'actualitat, els governs d'Holanda i el Regne Unit volen recuperar aquestes fortunes recorrent als tribunals, al mateix temps que li amenacen amb tancar la porta de la UE.

2. Paul Krugman, “Iceland Exits”, 1 de setembre de 2011 http://krugman.blogs.nytimes.com.