Als ordes de Google maps, arribem pel camí més curt i travessem paratges immillorables, fins al poble d'Hozta. Com i tu aquí?

Fa temps que vaig conèixer a Oztibarre, perquè ara la majoria de les coses ja han passat entre nosaltres! Fa uns 20 anys s'organitzava al poble d'Izura l'exposició de dibuixos humorístics Marrazkirri. En aquella època estàvem en Napartheid i ens van cridar per a participar. Veuen, coneix la comarca, fa amistats i després de tots els anys t'acostes a Marrazkir i tots els anys et vas a Sanfermin amb els amics d'Ostolarate. I ja fa uns anys, en l'entorn laboral i en la vida, vaig tenir una crisi. Portava una vida molt dura, de poca qualitat: bastant treball, encara que sembli el contrari, i moltes vetllades tant per al treball com per a la festa. Jo no crec en la fatalitat. No crec que estiguem condemnats a mort de ciutadans perquè hem nascut i hem estat ciutadans. Sempre he estat molt hipòcrita i sempre m'he escapat a la muntanya on podia. Em van unir algunes coses i vaig veure que no tenia més que caminar donant conferències per Pamplona, el dibuix i tot Euskal Herria. Llavors vaig cridar a un amic meu, un llaurador, i li vaig dir que si necessitava un ciutadà imbècil i perfecte, sense cap iniciativa, per a qualsevol treball senzill, estava disposat a recollir els meus trossos i a dirigir-me a ell. En aquella època, la crisi de les vaques boges feia que els pagesos tinguessin molt difícil vendre la vaca o la vedella sencera i haguessin de fer-ho en trossos. Per a això havia d'anar amb freqüència a l'escorxador de Maule, al mateix temps que no deixava de fer el treball del caseriu i per a això necessitava un ciutadà inútil del meu perfil. Vaig venir i vaig passar l'hivern en Ibarlan, el poble veí. I de sobte em vaig descobrir treballant i a gust.

Feia vostè el cosí del Maka? [Al nen auxiliar que feia els encàrrecs en els centres de treball de la Comarca de Pamplona se'n deia maka].

Sí, sí, de la mona. Vaig ser al magatzem de Donapaleu, vaig comprar blat de moro, vaig aprendre a conduir el tractor a l'escorxador, però el meu treball més important era treure el fem de la vaca, la merda. En aquests casos, les hores i hores: després de sortir a palatazos, omplir el carretó i portar-la… i així el temps desapareixia. Va ser un descans terrible per a mi. A Pamplona s'havia creat la meva vida, havia fet ximpleries, dibuixava, transmetia, telefonava, donava conferències… Sovint entrava en el llit bullint el cap i sense cansar el cos. Llavors l'insomni no podia adormir-se. Aquí, en canvi, vaig fer un treball físic terrible i poc intel·lectual, com a màxim em vaig posar a muntar una merda intel·ligent, i de sobte em vaig curar. Em vaig adonar que anava a pas lleuger en el tractor. Feia anys que no treballava i que estava fotut!

Amb tot això decidim venir a viure aquí. No va ser fàcil trobar un habitatge perquè tot estava massa car o massa enfonsat, i de sobte, en Hozta, trobem aquesta casa. A més, el dependent no volia especular. Ell l'havia comprat abans de deu anys i volia vendre-la-hi a un basc que viuria aquí al poble a aquest preu. Tals miracles sorgeixen alguna vegada.

Nova vida, paternitat… Canvis profunds.

No crec que sigui una conseqüència de l'altra, però entres en un projecte com aquest, comences a crear les teves xarxes socials, et posiciones, i el següent pas, d'una manera molt natural, és pensar en el futur. Li ho vaig plantejar a Ainiz, probablement per raons biològiques, perquè jo ja estava a punt de ser avi sense pare. Sempre li vaig retreure al meu pare per què ens havia tingut tant de temps i jo seguia el mateix camí. Es va donar una conjunció planetària adequada i llavors van arribar els nens. Estic molt content.

Connexió a Internet per satèl·lit i cotxe a la porta. Així que es pot viure en un poble petit, no?

Any rere any aquests pobles s'han anat desallotjant i per a alguns la condemna ha estat dura: ser un cosí de casa, donar continuïtat al caseriu, la connexió necessària amb els animals… i, per contra, ha estat una elecció lliure. Jo faig els meus dibuixos i els transmeto per Internet, viu a la ciutat o en la plaça de la Fredor, i aquí és fàcil. La gent que ha marxat d'aquí no entén encara el que estem fent aquí, ja que vincula al poble amb aquesta condemna i el que jo he trencat passa de ser ciutadà a ser ciutadà. Sociològicament és molt interessant conèixer-ho. Viure en un poble basc també és qualitat de vida per a mi i alguns l'han viscut com una condemna, enfront de la “civilització” francesa. Aquí estic aprenent tots els dies. Des del primer moment, si he observat alguna cosa, heus aquí que la vida i la mort estan molt més presents que a la ciutat. A la ciutat no veiem els dos extrems de la vida. L'edat i els valors també són molt diferents. A la ciutat als 40 anys, si ets solter, quin animal! Com treu el suc a la vida!” I aquí, si tens 30 anys i no tens una relació enfocada, el solter, “el nen pobre, el caseriu i la família.”

No he sortit d'Euskal Herria. Ni tan sols he sortit de Navarra, i aquí estic com en un viatge continu. Anar al supermercat i tots els productes estan en francès, en una altra llengua, per a mi això és com viatjar, però estant a casa. Perfecte per a mi!

I com veus aquí la situació del basc?

Partint de la crònica personal: Aquesta setmana la nostra filla major, Gexi, va a Pagola a fer esport, per a fer Joseikan Budo en basc. Aquesta tarda tenim una reunió de bertsolarismo en Maule. Aquí ens reunim els bertsolaris frustrats i cal fer-ho tot cantant. I, per casualitat, si alguna vegada algú fa un bon bertso, ho desqualifiquem i ho enviem al BEC. A més d'això, Askaot! S'ha organitzat un grup de joves en Oztibar, i en Donaixti hi ha un gaztetxe molt actiu… Al Sud veus el basc de tant en tant, el sents… És públic. Aquí, en canvi, la llengua privada. El basc no és visible, però després vivint aquí t'adones que hi ha una xarxa underground i moltes coses en aquest subsol. El basc no és públic i és la conseqüència de la repressió silenciosa i verinosa que ha fet l'Estat francès. Fins a aconseguir un gran arrozte i colonització.

L'humor és important en la teva vida.

La ironia és una arma terrible, un instrument, una eina, i la filosofia, una crossa per a sobreviure i seguir endavant. Aquí tenim la necessitat de relaxar-nos a Euskal Herria per tots costats: plorar, riure… Cal veure com, per exemple, des de l'humor que ataca als de Walonia a Flandes, sense concessions. Nosaltres no tenim res muntat contra els espanyols o contra els francesos. Ni tan sols per a burlar-se de nosaltres mateixos. Qualsevol altre poble té la seva revista satírica. Al País Basc no. M'interessa l'humor vulgar, no el gruix. Dels humoristes petits es pot tractar qualsevol tema, fins i tot els més dolorosos: els presos, les víctimes, la necessitat de la independència, les tortures… però no ho inventem. A vegades ho fan els d'una parròquia per al consum intern, però no surt a la plaça. A més, no es pot publicar qualsevol cosa, perquè aquí està la llei d'apologia. No som Disneylandia. En la vida quotidiana sabem el que és ser basc, però mentre no conseguamos donar-li la volta amb humor, malament. Al Sud hi ha massa mites i temes sacralitzats, probablement per la influència de l'església. Se'm fa molt espanyol, molt llatí, i amb el basc es veu això. L'idioma no és un vestit de perla del museu de Balenciaga, sinó una còmoda samarreta que utilitzem tots els dies. L'èxit de Mihiluze, per exemple, per què? La gent, i especialment la gent jove, perquè té tanta set. Estem massa rígids. Jo arrabasso la txapela davant dels bertsolaris d'Euskal Herria, però el que cal veure és la galvanització, les mans imantades en les butxaques. No sols tenim un os, també tenim vèrtebres i cartílags. Els bascos necessitem un somriure de làtex mentrestant cuc i menhir.

Per què dibuixes?

Perquè no sé fer una altra cosa i sempre m'ha agradat. El meu pare també pintava i ens feia dibuixar. No soc pintor. Sento la necessitat de dues crosses per a comptar coses: dibuix i paraula. En el còmic he trobat la meva millor expressió i més recentment en els dibuixos animats. Vaig tenir una sort tremenda.

El seu pare, Miguel Javier Urmeneta, era una persona molt coneguda: Alcalde de Pamplona, diputat, home de cultura i gran euskaltzale. La seva ombra us ha portat pressió?

Durant anys, quan anava a inscriure'm en algun lloc, em preguntaven moltes vegades: “Senti, no tindrà res a veure amb el que va ser alcalde”, “sí, pare”. I ara: “Sent, no tindràs res a veure amb el fabricant de la samarreta”, “sí, germà”. El fet que el meu pare fos conegut ens va empènyer a fer alguna cosa, no a buscar la fama, però sí a fer la nostra pròpia memòria, sense ser l'ombra de ningú. No tinc res a retreure als vells, però sí que em resulta estrany que el meu pare no ens hagi transmès informació detallada sobre el nacionalisme. Algunes finestres deixaven algunes pistes, però molt difuses. El seu pare era nacionalista i, res més començar la guerra, va ser processat. El meu pare va ser a la guerra, va estar en el Division Blau lluitant amb els nazis contra els talons soviètics, va fer la carrera militar als Estats Units, etc. Va haver-hi un temps en què a mi em resultava molt difícil acceptar tot això. Com era possible un navarrès il·lustrat, un euskaltzale, un catòlic? Quina terrible contradicció havia estat tot allò per a ell, no sabia explicar-ho bé! Hi havia una franja d'edat molt gran entre nosaltres i quan va morir jo era un xaval de 23 anys. En aquells dies, un d'ells em va dir que havia sentit al carrer a dues velles upenanas amb cabells cosmonautas i perles Majorica: Fixa't quin mal estaran les coses, que fins al fill d'Urmeneta està pegant cartells d'HB”. Per a mi era com un crit de guerra. Ara lamento no haver-me conegut més, ni haver-me conegut. És una pena, perquè a través de llibres i articles de premsa estic coneixent al meu pare i al meu avi. Crec que això és un drama. Si vull transmetre alguna cosa a les meves filles i a la gent jove és això: coneix a les velles mentre viuen.