Hi ha un petit poble –diminut i nan– que viu en la riba blava de la mar agitada pels quatre vents: Kalkuta, Beijin, Sao Paulo, Tòquio... de la grandària d'un suburbi d'aquestes grans ciutats. Les aigües del nord són fluixes i belles a l'hivern, i a l'estiu són més femenines i fèrtils. Conviden a navegar en tot moment.

D'esquena a la mar sempre oberta, durant molts anys alguns dels seus habitants han viscut mirant els amagats congostos de l'est, on el vent dels guies espirituals els ha vingut en comptes de la llum. Segons els rumors d'aquests amics, de l'Oest no arriba més que l'afronto, i del Sud, la tempesta. I l'incontrolable camp del nord els ha semblat incontrolable.

En aquest poble han tingut una sola i monolítica mirada, però les coses estan començant a canviar en les altes muntanyes i a les valls profundes, perquè la majoria han comprès que l'oest pot portar la pluja necessària, la pluja la tibant, les ales el punt sec i la mar l'agradable bufo. Així, han comprès que l'art rocós ja no marca punts cardinals.

Mantenir el timó. En aquest poble de penya-segats blaus, falten molts joves i vells, perduts en les velles rovelles batalles. Alguns d'aquests ciutadans viuen la presó. L'estranger. El cementiri. La idea, l'odi i la incomprensió afegits a la txapela han portat a uns i a uns altres als llocs en els quals estan.

No obstant això, igual que les cries d'ancora a l'aigua estúpida, avui, alguns intenten escapar al passat estèril, abandonant les aigües tèrboles i recollint les transparents. També van canviar les escates. Construir nous cascos, cosir teles perforades, reparar xarxes... Però hi ha uns altres que volen mantenir una llei de fem, retreuen: “Ull per ull i estúpid”.

Han oblidat que la religió més forta i violenta sap escriure el nou Testament. Aquesta notícia s'escriu per a superar l'envellit: evitar la fermesa del marbre sempre fred i observar i respondre a les agulles dels rellotges que desperta noves oportunitats.

Les aigües, inquietes, rugeixen llavors sobre les roques. Però, a petició del nou rellotge, el vell mariner retira la retirada i deixa el timó a la barbeta fins a la torrada.

Escampar les veles. Igual que l'obert, la mar també és cremat, a vegades; i estèril, dur, vermell, malva… Però la mar és una mar, sobretot ampli, desmesurat i lliure.

Durant aquests dies, a l'empara del nou any, alguns veïns de la costa blava han tret a l'aigua barcasses. Han demanat al tamboriner del poble que convoqui a la ciutadania a escriure un nou Pacte: per a suavitzar les ribes dels penya-segats entre tots, per a sufocar l'odi, per a obrir les estretes goles i per a donar pas al sol.

Per davant, el matí fresc i el migdia borrascós faran falta una reconciliació. Rosades i xafogor. Reconciliar-se, no haver de ficar-se al llit en el mateix llit i secundar-se en la pell.

És un treball difícil. S'ha equivocat i s'ha fet mal a més d'un. Caldrà obrir el camí des de lluny: arrasar les presons i regar les liles dels cementiris. Jo a tu i tu a mi.

Si progressa serà colossal. En cas contrari, no. En cas contrari, com de costum, els petits gats de peix moribunds s'alimentaran en les profunditats marines, per a la desgràcia i la desgràcia d'un petit poble que habita en les ribes de la mar, aixecat pels quatre vents.