Era un home extraordinari. No necessito més que començar a mostrar aquí la carn oberta. Una cosa és la visita i una altra la vida, compare. No és el mateix visitar una ciutat que viure una ciutat. No vull buidar el Barcelona en basc, per damunt, ni amb l'orgull de posar als bascos en el pit de Barcelona. Per això he triat els llibres, els camins triats pels altres a través de Barcelona. I no sé si Barcelona és literària. Bé, sí, en la mesura en què qualsevol cosa sigui literària. Però el que sí que sé és el que apareix en una màquina de llibres, en un munt de llibres de diferents èpoques. Iniciem el camí amb un autor propi, un autor universal: Koldo Izagirre.

Jo també, Germinal! La novel·la El Crit que jo volia fer trepitjava més d'una vegada Barcelona, en diferents parts d'intervals. Podríem iniciar el camí en la presó de Model, perquè podríem no preguntar millor per si mateixa. Euskotarros, amb tren, amb autobús, molt prop de l'estació de Sants on aterrem, la presó de Model. Allí, la sala de vis a vis és ara Salvador Puig Antich, l'últim revolucionari que Espanya garrapateó, un anarquista. I alguns presos, fins i tot sabent on estan, aconsegueixen escalfar-se en la visita al nu.

Després de visitar la zona de la Zona de Llibertat, el viatger agrairà l'amplitud de l'aire que alberga. Al peu del maleït castell que no van poder destruir, Moll de la Fustan, abans que el narrador acudeixi a la comissió de suport a presos bascos, sempre visita els amplis paratges de l'escultura de Salvat Papasseit. Vista salina, no se sap en què podria estar la comissió nomenada. Encara en els marges del vent, noves brises.

El millor és arribar per sobre de les Rambles, deixant la mar d'esquena. A Sartre li agradava tant pujar i baixar de Nàpols. Però no ens anem de Germinal. La teniu en les Rambles, és impressionant. Al costat d'una església es troba la Companyia Central de Tabacs de Filipines, en les prolongacions de l'església. Jaime Gil de Biedma descobreix alguna cosa en el seu treball durant anys. Treballant en la companyia i una mica més endavant, al carrer del Robador, en companyia de la nit. En el centre del carrer del Robador, el difunt tipografo Giuseppe Sant, a Barcelona, va proferir unes paraulotes. Una prostituta, un camell li hauria sentit si ho hagués fet anit.

Jean Genet

Sense allunyar-nos massa de Raval, trobarem a Jean Genet i el seu Journal du voleur. Per descomptat, en els temps de Genet Raval no era Raval, era Barriochina. Estem en 1932. Els captaires ho cobreixen tot com a polls. Genet diu: I, per tant, ell mateix va ser conscient que era vostè. I Migdia avui no existeix, però el carrer Carme sí, sobretot les vivia. A vegades, sis persones dormien en el seu llit sense forma i, des de l'alba, anaven als mercats a demanar l'àvia. Sortien en grup de Barriotxo, Paral.lel se separaven en l'avinguda, un cabàs sota el braç, perquè les mestresses de casa donaven més fàcilment un porro o un nap que una moneda. Tornaven a les dotze, menjaven amb el que estava.

No eren sol pugons. També les seves esposes anomenades Les Carolines. No sé amb certesa quina era, però això sí: xals, mantelinas, vestits de seda, jaquetes estretes. Un dia van fer la comitiva, al voltant del port, en un urinari rosegat per l'orina d'onze soldats. Partint de la Paral.lel, van torçar Sant Pau, van descendir per les Rambles fins a l'estàtua de Colón. Les seves veus ferides, els seus crits de dolor, els seus gestos exagerats. Entre ells volia Genet. Filles de la vergonya. Una vegada en el port, es van dirigir cap a la caserna i van deixar el ram sobre el rovell i la pudor de la xapa de l'urinari.

Després La Criolla. El cabaret era al carrer del Cid. El cabaret es prostituïa genet. Tornem a Raval. Stilitano penjava de la seva braçada, però ai, home! Sovint anaven plegats a la Criolla. Mai se'ls havia ocorregut abans. Però quan li va donar els diners que va aconseguir amb uns homes de l'urinari, Stilitano va decidir que el seu company treballaria en La Criolla. T'agradaria vestir-te de dona-va dir Genet a cau d'orella.

George Orwell

Ambiente ofegat, sortirem a les Rambles a prendre una mica de vent. El llibre Ramblak Homage to Catalonia arrenca de la mà de George Orwell, que apareixen per sobre de la resta de Barcelona. Sigui l'escenari dels esdeveniments èpics, sigui el lloc de trobada de la part humana. O sigui el punt de trobada de les diferències entre el govern republicà i les milícies anarquistes. Al costat del Cafè Moka estava la seu dels POUM. En la teulada de la Poliorama Teatroa, Reial Acadèmia dels Ciències de Barcelona, Orwell va passar tres nits, les més terribles de la seva vida. Des d'allí va veure, per primera vegada a Barcelona, la mar des de la seva arribada.

Al principi li resultava difícil saber el que ocorria, qui s'oposava a qui. La gent estava acostumada a les lluites de carrer, a la geografia local, a endevinar qui controlava: La dreta de les Rambles, laboriosa, era evidentment anarquista. En els de l'esquerra, per contra, manava el guàrdia civil i el PSUC era comunista. No obstant això, la diferència d'Orwell en la plaça de Catalunya era bastant confusa. A l'Hotel Còlon, per exemple, a la casa principal del PSUC, en aquest segon “O” del rètol gegant tenien un metrallador que podia netejar la plaça.

L'Hotel Còlon, avui Banesto, dedicat a escriptors, artistes i sobretot a arquitectes. L'expectació del nou Barcelona, bressol de les projeccions. No passaran! Era un crit d'entusiasme. La plaça era completa per a la guerra. Per exemple, entre les cantonades de Telefónica, Fontanella i Portal de l’Àngel. Presa per la CNT, es van iniciar els sagnants esdeveniments de maig del 37, refundats pel gran Pere Calders en Gaeli i i i l’home Déu. Orwell inicia el capítol 9: “Es creua amb un amic i em diu, sense donar-li importància, que hi ha una mica de soroll en Telefónica”.

Mercè Rodoreda

El del 36 va acabar alguna vegada, i nosaltres també haurem de començar a acabar. Més tranquil, perquè van ser 35 anys de pau consecutius. Mercè Rodoreda va sorprendre els de Barcelona, amb curiositat, remuntant la ciutat. Hem sortit de la costa, hem fet l'alt de Rambla-Ravales, per la plaça de Catalunya, per a acabar ara en el barri de Gràcia. Per què no, en la noble companyia d'una beguda refrescant, en una de les terrasses que han convertit el barri en un formiguer, el càlid sol sobre la superfície. Si agafem les novel·les de Rodoreda, el millor serà que comenci a acabar en la plaça del Diamant.

Barcelona també vol la seva novel·la, una ficció de paper que reuneix a tota la ciutat. Amb la higiene literària al límit, la sessió la va realitzar Sergi Pàmies, amb una col·lecció de contes titulada La gran novel.la sobre Barcelona. Alguns que són més seriosos, no obstant això, han dit que potser seria de Rodoreda. Hi ha, almenys, l'obra més estesa i reconeguda de l'escriptor. I es troba a Gràcia. La plaça del diamant, un ambient festiu, un ball, així comença el primer capítol.

Però no és l'única novel·la que l'autor posa en aquest barri. El carrer dels camèlies és és el títol d'una altra de les obres més conegudes de Rodoreda, amb el nom del carrer elegant de Gràcia. Mirall trencat i Aloma, entre altres dos coneguts, ocupen la geografia de la ciutat que avui estem trepitjant. I, al final, no m'ha quedat clar si Barcelona és literària. Però els que aquí se citen, més el que es manifesta en moltíssimes més, no hi ha dubte. Una ciutat que cremi les soles dels seus ulls, Barcelona.