– I no t'ho pensis, per a mantenir Larraldea, et diré quant diners és més o menys... cinc mil euros.
-A l'any?
– Anual, anual... Només cinc mil euros.

Veient els gegantescos pressupostos d'alguns projectes, parlar amb Andoni Iturrioz és com tocar de peus a terra; de seguida et mostra, amb una senzilla i detallada explicació, que un espai que manté visqui la cultura no requereix de grans inversions, que el secret està en condicions d'actuar. L'any 2000 va comprar la casa Larraldea de Senpere, del segle XVI, i es va dedicar amb gran atenció a la restauració, “però per a deixar-la com abans, no com aquí, per a retenir-la en l'exterior i trencar el que hi ha dins per a fer apartaments. Volia mostrar com va ser construïda la casa en els segles XVI i XVII; crec que ho he aconseguit”.

En aquesta obra, Iturrioz ha gastat la major quantitat de diners que ha invertit en Larraldea; la casa ha quedat visible, adornada amb gran gust en la seva modesta obra, es respira dolçor en el seu interior. Una vegada posat en això, per què no obrir les portes? La casa demanava algun ús: “No sabia què fer correctament, primer vaig pensar a posar-me com a museu i vaig començar a recollir els utensilis del caseriu: carros, carros, arades... Però vaig veure alguns petits museus en Bizkaia i Baztan, i em va semblar que el museu estava immòbil, mort. Llavors, vaig canviar d'idea”. Coneixia a Joana Mendiburu, senpertarra en aquest temps embardissada en el món del bertsolarismo, i li va dir que l'associació Amics dels Bertsolaris d'Iparralde no tenia seu, a veure si li podia deixar lloc. Esan eta egin, associació de bertsolaris que des de 2005 viu en Larraldea, on té el seu despatx i sales de reunions. “Odei Barroso, Xumai Murua i ells venen a fer tornades, organitzen menjades entre ells...”.

Veient el moviment, es va acostar també a altres grups que necessitaven un lloc: Euskal Herrian Euskaraz, la Comissió d'Integració i dos grups de ball (Senpereko Zirikolatz eta Salsa dantza taldea), entre altres. El fet de tenir un lloc de trobada va facilitar també el desenvolupament de nous interessos i d'aquí va sorgir l'associació Lapurdi 1609. “Ens vam adonar que en Senpere es parlava de bruixes, però no hi havia informació sobre aquestes coses. Llavors, hem organitzat una associació per a fer recerques sobre aquest tema. Hem organitzat conferències, exposicions d'art relacionades amb aquest tema, un teatre, Iduzkilore... i sobre això també ha sorgit un grup”.

A la primavera organitza exposicions: Juan Gorriti, Nestor Basterretxea, Mariemi... “La veritat és que m'he quedat sorprès” diu Iturrioz “com ve la gent a les exposicions; no pensava que anaven a venir, però venen. Em sembla un bon lloc per a fer exposicions, els artistes es queden contents i jo també”.

El secret està més en contacte que en pasta

Iturrioz ha repetit en més d'una ocasió la mateixa idea: “No prenc res, no faig diners per a guanyar; pago les despeses tots de la meva butxaca”. Larraldea és el mecenatge que promou la cultura i assumeix el paper que no exerceixen les institucions públiques. “La Casa del Poble té l'objectiu de crear un espai, un teatre, i estan pensant a deixar espai per a les associacions. Però ara és Larraldea qui fa aquest treball, i la gent l'està fent molt bé, amb un nivell artístic molt bonic, amb teatres bonics, presentacions...”. Està content amb la dinàmica de la casa, a pesar que la crisi es nota a tot arreu. De cara al futur, no descarta demanar una mica de diners per a pagar les despeses corrents als col·lectius que utilitzen Larraldea. “L'associació de bertsos paga cada any alguna cosa, però si no, jo pago l'electricitat, el gas, l'aigua, els impostos... Són petites societats que funcionen i no tenen molta despesa; fins ara han reunit suficients diners per a fer el seu treball”. I no ha demanat subvenció, ni tan sols pensa a preguntar. “La política de la Casa del Poble és donar un murri a molta gent i això no és una bona política per a mi. Si li dones 100 euros a una associació, què ha de fer amb ella?”.

Després de tants grups, li hem preguntat a Iturrioz com se les arreglen per a organitzar-se, si hi ha una comissió o una taula que representi a tots els grups per a coordinar les activitats. “No, soc jo”, ha respost. “Fa temps que penso que fem massa lleis i després necessites un advocat per a saber quina llei tenim. Jo faig les coses molt simples, és veritat que per a fer-ho així és necessari treballar les coses. Jo he donat un calendari i a cadascun li pregunto pel lloc abans; fins ara ha funcionat bastant bé, hem tingut uns petits problemes, alguns no deixen el lloc tan clar... coses així. I llavors jo faig el que faig, jo mateix tom a la gent al capdavant i els dono alguns consells. La gent veu que fan confiança i no volen perdre això. Penso, a més, que això estava dins de la cultura basca i ara ho seguim, estic bastant content”. La gestió cultural és, sens dubte, un excel·lent manual que recull aquesta frase d'Andoni Iturrioz.