Fa divuit anys, el 14 de desembre, vaig néixer de nou, va decidir donar els ronyons del meu fill menor i gràcies a una família que no conec. El jove va morir en ser aconseguit per la càrrega d'una furgoneta que circulava per la zona d'Uribe Kosta. Un dels seus ronyons em “va tocar” a mi... Gràcies als parents d'aquest jove he viscut altres divuit anys. Sempre he tingut ganes de conèixer a aquesta família i d'explicar-me el meu agraïment, perquè després de cinc anys de diàlisis, em van donar una vida que se m'escapava. De no haver arribat a temps aquell òrgan, hauria perdut la meva vida molt abans. Acabo de morir, el 30 de novembre, i el que més m'ha irritat és que aquest ronyó viu en el meu cos –la meva mort no ha tingut res a veure directament amb el ronyó en perfecte estat– no ha estat aprofitat per ningú, com jo, per a néixer.

Conec els protocols sobre l'anonimat dels òrgans donants. No obstant això, m'agradaria donar les gràcies a la família del jove pel ronyó que em va donar divuit anys més. No ho vaig aconseguir quan estava viu, ara estic en una “altra dimensió” i, si els arriba aquest missatge, m'agradaria que es posessin en contacte amb la meva parella (Juan Mari Arregi); podeu aconseguir la direcció en aquesta revista. També vull agrair als infermers, metges i conductors d'ambulàncies que van portar d'urgència aquests òrgans per a sobreviure, així com a tot l'equip que coordina els trasplantaments.

També vull agrair als metges i infermeres que van participar en l'operació de trasplantament i a tots aquells que durant els últims divuit anys m'han ajudat a través de revisions periòdiques. Especialment als doctors Cabrera i Vigón de l'Hospital de Basurto, que em van ajudar en els durs anys de diàlisis abans del trasplantament. Em va fer un trasplantament al doctor Amenabar i en els divuit anys que van seguir al trasplantament, a Sofia, Lampreabe, Muñiz i a la resta de doctors em van fer una revisió a l'hospital de Creus. No he oblidat tant al personal d'Urgències d'Encreuaments i Basurto que m'ha acompanyat en els ingressos hospitalaris. El meu últim missatge és que qui estima la vida sàpiga que, encara que un dia mori, la vida pot continuar en una altra persona si ha donat òrgans.

El dels ronyons no és l'únic mal que he patit en la meva vida, i per això, fa vint-i-dos anys, quan encara agafava diàlisis, també vull agrair als metges i infermeres que em van sotmetre a una greu i difícil operació de cor a l'Hospital de Basurto. Record especialment al doctor Zuazo que es va operar i el doctor Arrillaga que em va fer seguiment fins al final. Finalment, vull donar les gràcies a tots els familiars i amics que m'heu acompanyat i participat en el meu comiat durant aquests anys. Sobretot m'agradaria esmentar a Maribe, Txaro i Pedro. Us estimo. No t'entristeixis, perquè em va arribar l'hora després d'un dia feliç.

Des de l'altra dimensió: adeu i fins sempre.

* Teresa Monge Martínez, periodista d'Argia, és la parella de Juan Mari Arregi (Daniel Udalaitz) que acaba de morir.