Fa divuit anys, el 14 de desembre, vaig néixer de nou, va decidir donar els ronyons del meu fill menor i gràcies a una família que no conec. El jove va morir en ser aconseguit per la càrrega d'una furgoneta que circulava per la zona d'Uribe Kosta. Un dels seus ronyons em “va tocar” a mi... Gràcies als parents d'aquest jove he viscut altres divuit anys. Sempre he tingut ganes de conèixer a aquesta família i d'explicar-me el meu agraïment, perquè després de cinc anys de diàlisis, em van donar una vida que se m'escapava. De no haver arribat a temps aquell òrgan, hauria perdut la meva vida molt abans. Acabo de morir, el 30 de novembre, i el que més m'ha irritat és que aquest ronyó viu en el meu cos –la meva mort no ha tingut res a veure directament amb el ronyó en perfecte estat– no ha estat aprofitat per ningú, com jo, per a néixer.
Conec els protocols sobre l'anonimat dels òrgans donants. No obstant això, m'agradaria donar les gràcies a la família del jove pel ronyó que em va donar divuit anys més. No ho vaig aconseguir quan estava viu, ara estic en una “altra dimensió” i, si els arriba aquest missatge, m'agradaria que es posessin en contacte amb la meva parella (Juan Mari Arregi); podeu aconseguir la direcció en aquesta revista. També vull agrair als infermers, metges i conductors d'ambulàncies que van portar d'urgència aquests òrgans per a sobreviure, així com a tot l'equip que coordina els trasplantaments.
També vull agrair als metges i infermeres que van participar en l'operació de trasplantament i a tots aquells que durant els últims divuit anys m'han ajudat a través de revisions periòdiques. Especialment als doctors Cabrera i Vigón de l'Hospital de Basurto, que em van ajudar en els durs anys de diàlisis abans del trasplantament. Em va fer un trasplantament al doctor Amenabar i en els divuit anys que van seguir al trasplantament, a Sofia, Lampreabe, Muñiz i a la resta de doctors em van fer una revisió a l'hospital de Creus. No he oblidat tant al personal d'Urgències d'Encreuaments i Basurto que m'ha acompanyat en els ingressos hospitalaris. El meu últim missatge és que qui estima la vida sàpiga que, encara que un dia mori, la vida pot continuar en una altra persona si ha donat òrgans.
El dels ronyons no és l'únic mal que he patit en la meva vida, i per això, fa vint-i-dos anys, quan encara agafava diàlisis, també vull agrair als metges i infermeres que em van sotmetre a una greu i difícil operació de cor a l'Hospital de Basurto. Record especialment al doctor Zuazo que es va operar i el doctor Arrillaga que em va fer seguiment fins al final. Finalment, vull donar les gràcies a tots els familiars i amics que m'heu acompanyat i participat en el meu comiat durant aquests anys. Sobretot m'agradaria esmentar a Maribe, Txaro i Pedro. Us estimo. No t'entristeixis, perquè em va arribar l'hora després d'un dia feliç.
Des de l'altra dimensió: adeu i fins sempre.
* Teresa Monge Martínez, periodista d'Argia, és la parella de Juan Mari Arregi (Daniel Udalaitz) que acaba de morir.
Irailaren 9ra gibelatu dute Kanboko kontseiluan gertatu kalapiten harira, hiru auzipetuen epaiketa. 2024eko apirilean Kanboko kontseilu denboran Marienia ez hunki kolektiboko kideek burutu zuten ekintzan, Christian Devèze auzapeza erori zen bultzada batean. Hautetsien... [+]
Silogismo baten argumentuak hiru proposizio ditu, eta horietatik azkena nahitaez ondorioztatzen da beste bietatik. Logika deduktibo horrekin aztertu daiteke, nire aburuz, Nafarroan gertatzen ari den Aroztegiako gatazka sozioekologiko luze eta traumatikoa.
Tesia: Baztango... [+]
Un grup d'investigadors polonesos ha analitzat la Casa dels Ocells del jaciment sevillà d'Itàlica i el mosaic del sòl de l'edifici ha conclòs que és la col·lecció d'ocells més petita de l'època romana.
A la casa dels ocells hi ha 33 ocells representats amb gran detall en... [+]
Recentment he treballat en classe les boniques i emocionants coves d'Etxahun Barkoxe. Pobre home! Les penes domèstiques van començar perquè s'havia creat “Bellesa praube”, però als disset anys ja havia entrat en la mar de la desgràcia, ja que la nena sense dot Marie... [+]
Hem renovat l'entrevista en la secretaria de la facultat, per la qual cosa no se sap: estan lluny les dates en les quals els alumnes venien solos per a realitzar la seva matrícula. Fa temps que la tendència va canviar, i els pares –més accentuats les mares– adquireixen un... [+]
Cada vegada escoltem més sobre les necessitats, desitjos i iniciatives que sorgeixen en els nostres territoris i en les nostres vides, sobre la necessitat de treballar les relacions i projectes públic-comunitaris, i és un autèntic motiu de satisfacció, ja que es tracta d'un... [+]