Douglass és conegut pel seu treball en el Centre d'Estudis Bascos de la Universitat de Nevada, però aquest llibre mostra una altra dimensió. Era aquest l'objectiu?

Quan li ho vaig proposar, la meva intenció era la biografia. Això ocorreria en 1999, i en el Programa de Ren se sabia que Douglass es retiraria quan entrés l'any 2000. Per tant, la biografia era la manera de tancar un cicle. Així mateix, en el Programa se sabia que Douglass, malgrat ser el seu fundador, coordinador, antropòleg i investigador, també era un expert, és a dir, un pescador adobat i un casino propietari, entre altres. Per tant, també ens tocava treballar aspectes menys coneguts, per a completar la primera biografia. Va ser emprendre l'expedició, què anava a trobar?

En el llibre Douglass diu que és un “llop solitari”, que no li agrada treballar en equip. Per contra, ha escrit la seva biografia en primera persona, fa falta molta sintonia per a fer una cosa així…

Comencem a conversar mentre jo estava en Ren. I tal vegada no en el primer estiu, però per al segon teníem un projecte de llibre de 300 pàgines. Després, comencem a corregir-ho, a completar-ho, a afegir nous textos. Així ho vam fer durant diversos anys, ja sigui quan jo estava en Ren o quan ell estava al País Basc. Però no vèiem el moment adequat per a publicar-lo. Fins que enguany ens assabentem que Bill estaria entre nosaltres en el congrés mundial de la diàspora. Llavors sí, toquem l'últim sprint i deixem el llibre en mans de l'editorial Pamiela. Vaig decidir posar-me en primera persona, no em vaig fer amb cap pregunta, perquè no m'agrada barrejar. Ell és el protagonista.

En aquests deu anys ha confessat que algunes anàlisis del llibre poden quedar obsolets. Quins?

Quan comencem a parlar encara estava treballant, la seva dona –Jan–, mentre estava sana, ETA estava en la corda dels atemptats, el casino era el propietari, estava en forma… Deu anys més tard viu jubilat en el ranxo, Jan està mort i Julie té la seva tercera dona; els casinos van tocar fons; Bill va mediar entre ETA i el Govern d'Espanya i li diré que fa quatre anys a casa. Douglass, un Douglass de fa deu anys, no és el mateix Douglass d'ara.

El Basque Studies Center té avui dia prestigi i nom. Douglass ha estat una persona clau per a tirar endavant el centre. Des d'on diries que s'ha creat l'èxit?

Del treball. No hi ha més. I tenir a Jon Bilbao al costat. En complir-se el primer any, Bill estava desolat. El Programa d'Estudis Bascos no tenia per on anar. No ho sabien. La companyia de Jon Bilbao va ajudar enormement a Douglass. Jon era un gerro d'idees. Entre els dos van fer també el llibre Amerikanuak, i durant aquest temps van mostrar el camí del Programa: americans bascos, recerca, publicacions, vincle amb el País Basc, professors i alumnes visitants… Des que van començar a caminar no han sortit de la pista. Això és el que li ha donat personalitat al Programa de Ren.

Amerikanuak ha estat durant molts anys un referent en historiografia i sociologia. Però ell diu: “Com els pastors bascos, ha passat a la història”. És sabut que la diàspora basca actual no té res a veure amb el que es descriu en Amerikanuak. Com ha canviat la visió de Douglass sobre el basc-americà?

Això hauria de ser respost per Douglass. Però, per la qual cosa jo sé, quan ho van fer els Estats Units, el basc americà era pastor. És més, era l'últim del pastor. Van retratar, van analitzar, van analitzar la situació que anava a desaparèixer. Avui dia hi ha bascos en la construcció, en Ren; molts altres cuiden les herbes i els jardins de les seves cases en la zona de San Francisco; treballen en tota mena de professions a Boise… Els bascos de primera generació s'estan aïllant, han desaparegut en moltes localitats. Els bascos de la segona i tercera generació són també americans, i viuen en un ambient americà, malgrat la dansa basca i de la festa esporàdica.

Si no investigués sobre els bascos, tindria el prestigi que ara té el currículum acadèmic de Douglass? Fins a quin punt aquest prestigi està lligat a la seva naturalesa?

També en l'època en la qual Douglass es trobava incapacitat en el Programa d'Estudis Bascos, comptava amb ofertes d'altres universitats. Va estudiar Antropologia en la Universitat de Chicago i era el millor dels Estats Units en aquella època. Encara que no hagués coincidit amb els bascos, si un dels professors de Chicago no s'hagués posat a llegir a Car Baroja, Douglass hagués tingut èxit en el món acadèmic, com en la pesca, per exemple. Tindria èxit, perquè és un bon escriptor, és enginyós, perseverant, workoholic (dependent de l'obra)... I també és cert que el seu èxit ens ha contagiat a nosaltres, els bascos.

Douglass ha tingut una estreta relació amb el País Basc, fins al punt que al seu país alguns l'han anomenat Mr. Basque. Però, fins a on ha estat aquesta relació acadèmica i professional i fins a quin punt ha estat sentimental?

Aquest Mr. Basque és una broma. Un joc en un congrés d'antropòlegs. Pensaven que només estudiava als bascos. Però Douglass també ha fet treballs de camp a Itàlia i Austràlia. D'aquest joc ha vingut el títol del llibre. La relació ha estat acadèmica i professional, de veritat, però té molt de sentit. En 1964 els amics que va fer en Etxalar i posteriorment en Aulesti, sobretot l'abat Emilio Kortabitarte i al costat d'ell, Alberto Gabika i Jabier Amuriza, van ajudar a Douglass a “nacionalitzar-se”. Segons ell, vist allí, viscut allí, li van empènyer a comprometre's a treballar en el Programa de Ren. Sentiment, inevitablement. En què ficar-se, si no, en l'embolic entre ETA i el Govern espanyol? Podia anar a pescar o asseure's al costat de la seva dona quan estava malalta.

El lector d'Euskal Herria se sorprendrà, potser, de la implicació de Douglass en el món dels casinos. Però se sorprendrà més quan sàpiga que va pagar de la seva butxaca diversos comptes del Centre d'Estudis Bascos amb els diners que va guanyar d'aquests casinos.

És una filantropia, no és cert? Això també mostra la grandària de la naturalesa de les bilis. Va col·laborar de manera anònima en el pagament del salari de diferents projectes i persones.

Aquest llibre es va redactar abans que ETA donés per conclosa definitivament l'activitat armada. Douglass ha viscut molt de prop la situació política d'Euskal Herria i també va participar en el procés de pau de 2006. En el llibre dona la seva opinió sobre ETA, fa el seu “relat”…

Aquesta labor de mediació va ser, per exemple, una de les raons per les quals es va paralitzar la publicació del llibre. Em va fer una confessió secreta i em va comptar el treball que havia fet per a l'oficina de Suïssa. Em va dir que era una cosa important, que encara no es podia comptar a la vista, però que havíem d'aparèixer en el llibre. Transcorregut un termini determinat, una vegada complert el temps promès per Suïssa, Douglass ho va escriure tot complet i ho publiquem íntegrament en el suplement Larrun d'aquesta revista, en versions en basca i anglès. Quant a aquest llibre, només portem un breu resum.

William A. Douglass és també un pont perquè els americans descobreixin als bascos. Per exemple, ha escrit entrades “basque” en diverses enciclopèdies del món anglosaxó, entre elles l'Encyclopedia Americana. Més enllà dels premis que li han atorgat a Euskal Herria, som conscients els bascos de la importància d'aquesta persona per a difondre la nostra imatge i el nostre coneixement en l'àmbit acadèmic?

El vestit basc és conscient de la gran labor que ha realitzat Douglass en el món acadèmic. El basc descontent, per contra, no sap res de Douglass, ni de Sarrionandia, ni dels molts treballs que es fan en basc. Argia, Berria, Bi ANAI, el món del basc, la gent del basc –per a dir-ho amb Xtriku–, li són totalment desconeguts. Ni tan sols sap el que són. Quant a Douglass, el mateix. Si fóssim un poble culte, seria millor. Ens lluiria més el pèl.