Els Tractats de la Unió Europea (UE) reconeixen com a objectiu prioritari de partida garantir i desenvolupar el benestar dels seus ciutadans. Sens dubte, aquesta idea es feia atractiva i en un principi crèiem així, més encara després d'haver sortit de la dictadura de Franco.

No obstant això, alguns dubtes van sorgir quan es va aprovar el Tractat de Maastritcht en 1991. De fet, per a arribar a una moneda, a l'euro, se'ns demanaven durs sacrificis. Per això, el Govern socialdemòcrata de Felipe González va començar a dur a terme reformes socials immediates, la qual cosa reduiria les pensions, les prestacions per desocupació i altres formes de protecció social. Més tard es van introduir en el domini públic i van començar a descapitalitzar l'Estat: Telefónica, Campsa, Tabacalera... El capital acumulat pels espanyols durant anys es va vendre en condicions molt còmodes a l'oligarquia espanyola.

No podem oblidar que la UE va proporcionar al Govern espanyol una gran quantitat d'oportunitats i diners per a tapar els marges amb ciment, però no per a desenvolupar empreses o promoure indústries atractives, és a dir, per a enfortir el desenvolupament endogen. Tot això l'havia de fer el mercat lliure, sense ajudes públiques.

Per a entrar en l'euro se li va demanar als de sempre que s'estrenyés el cinturó i ara el mateix per a seguir amb l'euro. Mentrestant, els taurons del món estan fent fortunes sobre nosaltres. La història ens diu que en l'època de la Gran Depressió (1929-33) molts culpables es van suïcidar, mentre que els responsables de la crisi actual estan sent recompensats: Draghi, president del Banc Central Europeu, i els primers ministres d'Itàlia i Grècia, Monti i Papademus, respectivament. Tots ells eren alts dignataris de Golman Sach i responsables d'aquesta contracció. A més, han estat triats en contra de tots els criteris democràtics.

D'altra banda, hem de recordar que hem viscut un temps amb il·lusió econòmica. De fet, en la dècada passada es va poder mantenir el nivell de consum. Com? Continuar consumint a través de préstecs barats ha estat fàcil, encara que els valors reals dels salaris s'han reduït considerablement.
I ara què? Els Estats estan endeutats i els seus pressupostos dels últims anys es formaven pensant que els ingressos públics anirien en constant creixement i quan s'ha interromput aquesta tendència de creixement dels ingressos, per a compensar-los, han recorregut a l'emissió de deute públic, amb les conseqüències que això comporta: per exemple, Itàlia només haurà d'utilitzar el 5% del seu PIB per a pagar els interessos anuals. L'última emissió d'Espanya ha estat de 3.500 milions d'euros, per la qual cosa l'únic cost a pagar per aquesta quantitat és de 250 milions d'euros anuals.

D'altra banda, els mandataris i els governs europeus prioritzen el pagament d'interessos i, en lloc d'incrementar els ingressos públics, reduiran les despeses socials, afectant els ciutadans més vulnerables. Les entitats financeres no tenen pietat de jugar amb els deutes públics dels estats de la UE, especular, asfixiar-se, en la majoria dels casos perquè està disposat a pagar interessos alts.

Malgrat la gravetat de la situació, aquests financers estan convençuts que també obtindran interessos i capital, ja que darrere estan, com a garanties, Alemanya, Holanda, Luxemburg, etc. I el que és pitjor, les entitats financeres van ser ajudades amb diners públics i ara estan utilitzant aquests diners per a lluitar contra el benestar de la ciutadania. Tampoc seria sorprenent que aquests títols, una vegada empaquetats, es col·loquin en els mercats per a obtenir més diners i tornar a prestar als estats. Jugada rodona!

Última pregunta: L'euro serà capaç de sobreviure a aquesta situació? És difícil de respondre, però no seria sorprenent que qualsevol dia ens despertéssim amb un “corralito” i que els diners que ens estalviem haguéssim de canviar amb un tipus de canvi zero. Fins i tot llavors, el tauró va ser el vencedor. Però, de moment, no anem massa lluny.