Aquest article ha sofert recentment una guerra d'edició, en la qual uns membres han eliminat els canvis d'uns altres. (...) Demanem als socis que no iniciïn una guerra d'edició, perquè en cas contrari bloquejarem l'article”. En la Wikipedia, l'enciclopèdia lliure comença amb aquesta frase l'entrada Massacre du 17 octobre 1961. Després de mig segle, la guerra de la memòria continua viva. Amb el relat, podem pensar que els joves d'avui de 18 anys no faltaran debats semblants amb les tortures d'ara.

Els relats de la guerra d'Algèria continuen lluitant a França. A més, les petjades de sang més enllà del Mediterrani no són tan fàcils de veure com les de la mateixa París. De fet, la massacre del 17 d'octubre de 1961, batejada per l'historiador Jean Luc Einaudi La bataille de Paris, mostra com un estat europeu utilitza la repressió salvatge, incloent-hi tortures i assassinats, i com la majoria de la població pot tancar els ulls davant el terror imposat per les autoritats.

Alguns llibres han recopilat els fets, a més de l'esmentada d'Einaudi, és famosa Els ratonnades d’octobre de Michel Levine. Acaba de publicar Marrazkitan Octobre noir. Al cinema s'estrenen aquestes setmanes Octobre à Paris Jacques Panijelena, després de molts anys de congelació. El drama d'Alain Tasma Nuit Noire (1995) i el documental de Mehdi Lallaoui Le silence du fleuve (Ibaia isilik, 1991) es poden veure tots dos gratuïtament per Internet.

Aquesta pel·lícula no parla de casualitat sobre el riu Seine. Al llarg de 1961 els cossos dels magrebins apareixien asfixiats en la Ria de París. La Policia sempre deia que el moviment algerià FLN Front de Libération National deia que així callava als seus enemics polítics. Però els algerians estaven segurs que la majoria d'ells havien estat llançats a l'aigua per la policia, morts com a vius.

La guerra d'Algèria estava a punt d'acabar. El general i president Charles de Gaulle confessava als algerians el seu dret a l'autodeterminació i estava negociant des de la primavera a la ciutat suïssa d'Evian amb l'FLN i el Govern de París. Però les converses estaven bloquejades. L'FLN havia declarat una treva, però de tant en tant els comandos de París continuaven matant policies a tirs o amb bombes.

A França, en 1962, hi havia uns 350.000 algerians, la majoria ocupats en la indústria i la construcció. La meitat es trobava en la rodalia de París. Veus aquests dies les imatges de les barraques dels barris de Le silence du fleuven Nanterre, Aubervilliers, Argeinteuil o Ménilmontant i et costa creure que això sigui França, perquè pensava que el barraquisme era una malaltia dels voltants de Madrid.

A París, des de 1958, Maurice Papon era prefecte. Vinculat al poder des de jove, va ser secretari general del prefecte de Bordeus durant l'ocupació nazi; molt més tard, abans de morir, va ser jutjat i condemnat per la seva intervenció en la deportació jueva a Alemanya. Va canviar de camisa a la meitat de la guerra i, a l'abric de De Gaulle, es va convertir en ministre en la dècada de 1980. Abans de 1958 va ser prefecte de Constantina a Algèria. Sabia, doncs, com prendre la mesura al FLN i als algerians.

Silenci no sols el riu Seine

Les converses de pau d'Evián, congelades, marcaven un abans i un després en la fortalesa de les dues parts. Papon volia tallar-li les ales al FLN, acostant-li el major nombre de comandos possible en la rodalia de París, i d'altra banda, volia deixar-li sense menjar, desmantellant la xarxa d'impostos revolucionaris que tenia organitzada en les barraques.

Per a fer els treballs més bruts i infiltrar-se millor entre els algerians, va organitzar també a París el Force de Police Auxiliaire, compost, igual que a les ciutats i pobles d'Algèria, d'harkis algerians que volien que continués unida a la França colonial. I van començar a reprimir sistemàticament pels barris de la capital. A més dels detinguts que anaven a la presó, als matins apuntaven sovint els cadàvers dels magrebins en les aigües del riu Seine.Els grups
rebels de París no complien l'ordre de treva, i de tant en tant mataven a un policia. Entre els policies hi havia gran còlera, un desig de venjança. Era tan greu la inhabitabilitat entre els primitius algerians. Els arrestos massius continuaven. Se sentien les notícies de les pallisses i tortures dels policies. La casserola es va desbordar amb el decret aprovat pel prefecte a la primavera, quan als algerians se'ls va prohibir ser al carrer entre les 20.30 de la tarda i les 05.30 del matí. Toc de queda per a bruns.

L'FLN va fer una crida a una gran manifestació pacífica per al 17 d'octubre. La Policia no va tenir coneixement de l'últim moment i va mobilitzar a més de 1.700 policies. Davant ells es trobaven dues o tres desenes de milers d'homes, dones i nens vestits de diumenge, amb banderes independentistes, que van intentar agrupar-se en tres punts: Etoile, San Miguel i Boulevard.

L'assalt dels policies va ser terrible. Per a acalorar el seu rancor, les ràdios de l'interior els havien mentit dient que en els combats alguns policies havien estat ferits o assassinats. Aquella nit havia estat una massacre implacable. Alguns algerians s'havien quedat morts al carrer, molts més ferits, alguns s'havien escapat i havien saltat al riu i s'havien ofegat. Van ser detinguts... 11.500! A aquests, en les casernas, poliesportius i altres edificis que havien acumulat, els van donar passades de llarg, enviant a molts a l'hospital.

Quants d'ells van morir aquell dia i els que van seguir? Encara es continua discutint a França, com a mostra de la Wikipedia que es va esmentar el principi. Jean Paul Brunet parla de 30-50, més de 200 de Jean Luc Einaudi. Ningú nega que la policia francesa va torturar a les arrestades –bosses, beines, elèctrodes, ampolles buides, gipons... munició tan ben coneguda pels espanyols–.

C era policia en 1961. Tolosa ha confessat en Le silence du fleuven que a París s'utilitzaven amb els detinguts algerians els mateixos mètodes que l'Exèrcit usava a Algèria, les mateixes tortures que els nazis. M. L'advocat Rein ha llegit les salvatges tortures que els seus defensats han relatat en les cartes enviades pels manifestants. “Vam ficar les denúncies, però un sol jutge no va baixar a les casernas per a analitzar el que estava passant”.

Aviat va acabar la guerra d'Algèria. Les autoritats d'un i un altre costat tenien treballs previs a la recerca dels successos. D'altra banda, en 1963 París va justificar amb una amnistia a Algèria i amb els algerians els excessos de qualsevol francès. I la implacable boira de la censura va encobrir les veritats del 17 d'octubre de 1961.