Dos germans. Adreça: Imanol Raig. Actors: Bingen Elortza, Aitor Coteron. Euskal Herria, 104 minuts.

Fa vint anys que vaig llegir el conte Bi anai de Bernardo Atxaga. Més tard vaig llegir Obabakoak. Em vaig recordar llavors de Daniel i de Pablo, veïns d'Obaba. Dos germans no estan en Obabakoak. Són vells temps per a mi, i ara que he vist la pel·lícula Bi ANAI, la veritat és que no em recordo d'ells.

“Al cap i a la fi, allunyant-me el més possible del llibre i mantenint tota la fidelitat a aquest, l'objectiu és crear un nou llenguatge propi que no es quedi només en la pell”, he llegit a Imanol Raig, director de la pel·lícula, després de veure la pel·lícula.

Per a entendre a dos germans (o Obaba) és fonamental que guanyem temps, mentre que en Obaba no hi ha temps. O no existeix, com el que nosaltres vivim. El temps no existeix de fet. El temps és la variable que les persones ens hem imposat. Quan ens endinsem en la literatura –la ficció– vivim fora del temps quotidià –o volem viure'l–. Sentim una fascinació pel nivell del llibre. Perquè el temps és una fascinació segons la nostra imaginació, una variable màgica.

Estic convençut que la fascinació del cinema –historia, entrevistes, imatges, muntatge, música...– és un llenguatge diferent del qual ha creat Imanol Raig per als seus dos germans. Per a mi, per descomptat. La vida la viu cadascú a la seva manera i el cinema la viu. Les imatges de dos germans són belles, belles per a gaudir de la vida, i el cinema, per al meu gust, és sobretot una imatge. Però res és absolut. La imatge, en funció de la pròpia imaginació, necessita un tempo.Els habitants del món de dos germans (o Obaba) viuen el seu propi tempo, i els espectadors de la sala de cinema viuen l'altre. Un altre temps, en el meu cas. Els personatges d'aquesta pel·lícula no són naturals, estan fora del meu temps, molt lluny (estan) dels records que he guardat dels germans Daniel i Pablo.