En la situació posterior a la declaració d'ETA, es comenta més el que un ha sentit que el que ha pensat. En el meu cas també és així. Després de molts anys de dedicació mútua, la qual cosa m'ha fet sentir la nova situació té més importància, a més del que he pensat. En aquest cas, la sensació és jeràrquicament superior a la reflexió. Té més força.

Les meves sensacions, resumides, han estat tres, des del primer moment en què vaig rebre la notícia. Primer, i mirant cap enrere, la satisfacció, la satisfacció interior. Perquè vèiem de front, directament, que s'estava complint una profunda intencionalitat col·lectiva. He recordat especialment a moltes persones que durant molt de temps han dedicat moltes hores, treball i esforç a arribar aquí.

La principal cara d'aquesta satisfacció és que s'ha aconseguit un model de solució. En dues paraules, que el diàleg i la no violència, o dit d'una altra manera, que la solució democràtica ha fet un gran pas. I, per què negar, la sensació definitiva que quedarà dins de la gent que ho ha secundat: l'embranzida en la bona direcció, l'aportació positiva. Tranquil·litat de consciència per ajudar com ha pogut.

La reflexió interna de la pròpia activitat dels últims anys i la lectura crítica i autocrítica del que cadascun ha fet, personal i col·lectivament, repassant els errors i els encerts, és molt bell que hagi contribuït a la construcció de la pau en aquest país. Aquesta satisfacció interna que es portarà al llarg de tota la vida és impagable. Finalment, el fet que s'hagin dedicat diverses energies al final de la confrontació armada, per la via democràtica, ha ofert una recompensa tan intangible com poderosa.

La segona sensació, mirant al present, un orgull moderat, l'orgull pel treball de Lokarri i els amics de la conversa. Els amics de Lokarri, no és un reconeixement de sobres, han sabut estar en el moment adequat, en el lloc correcte i en la millor posició. Vist des del punt de vista de les generacions, el nou segle de la pau ha aconseguit el que el vell no havia aconseguit. Però és comprensible que els vells rebin amb gran alegria els assoliments dels seus hereus, almenys com si fossin els seus, en la serenitat que proporciona la perspectiva.

El tercer sentiment, orientat cap al futur, és un alleujament. El nostre poble i especialment les generacions posteriors, inclosos els nostres fills i filles, no estaran tan condicionats com nosaltres i els nostres avantpassats pel conflicte basc. Això és, sens dubte, el més important. S'ha obert la possibilitat de gestionar d'una altra manera nostre(s) conflicte(s) polític(s), vist de qualsevol manera, molt millor.A partir d'ara,
ningú espera que tot sigui fàcil, llis i suau. Però s'ha donat un punt d'inflexió. Al mateix temps que es fa front a les causes i conseqüències del problema, la societat basca podrà orientar les seves millors forces cap a la construcció. És a dir, per a estar a l'altura dels millors i més avançats com a societat. I això només des de les pràctiques democràtiques.

Per a ajudar a sanar moltes ferides, al costat de l'actitud positiva i el millor esforç, caldrà conjuminar forces aquí, aplicant les millors polítiques. La innovació no és només una qüestió tecnològica, també és imprescindible innovar en la convivència política.

Tenim un futur brillant si sabem aprendre dels errors anteriors. Teníem dret a compartir el moment històric (en aquesta ocasió sí que es pot dir) i a gaudir de la nova Euskal Herria. I comença el camí per a dur-lo a terme.