En el so del fil es percep més la producció que en el de Payola, té més capes. Ross Robinson o Steve Albini, quin dels dos triaríeu?

Gorka Urbizu: No em decidiria per l'una o l'altra. A l'hora de gravar hem provat els dos extrems, l'anterior disc va ser molt especial en aquest sentit, gravat en vuit dies, tot molt cru, gairebé no hi havia capes, era com una foto de polaroid. Existia un grup literari anomenat Oulipo, que feia textos sense lletra “E” o sense verb, perquè una cosa semblant va ser: “Fem un disc que no podrem editar res, a veure què surt”. Ara hem anat a l'altre extrem, hem passat per vuit dies a passar gairebé dos mesos en l'estudi, a treballar per primera vegada amb un productor real que ha donat la seva opinió sobre les canciones.al mateix
temps, encara que siguin dos extrems, Robinson i Albini tenen un punt en comú: tots dos agraden la música per sobre de tot i respecten la cançó; encara que hem passat dos mesos en Venic, aquest no és un disc artificial ultra-produït. No sabíem el que volíem però el que no volem, ho tenim clar.

Galder Izagirre: Tots dos s'escapen de les gravacions estàndard i molt productives actuals. El primer que ens va cridar l'atenció va ser no gravar amb la claqueta. Avui dia sembla que no es pot fer un disc sense la claqueta, seria una catàstrofe, però per a ells no és així; creuen més en el que el músic té dins que en el tècnic.

Llegiu les cròniques de la gravació que heu escrit en la web Musikazuzenean.com i es nota que els productors us han espremut bé.

O.A.S. : És la lleialtat de Ross Robinson, que fa passar malament als grups, que sempre busca una ferida i si la troba... Ella li diu “brain-surgery”, t'agafa en un punt feble i tira d'aquí perquè en el moment de gravar es noti que estàs fent una cosa real. Solíem tenir unes tertúlies increïbles abans de gravar, abans de fer qualsevol cançó preguntava “De què va?”. No estem acostumats, normalment el lletrat fa les paraules a casa i és una cosa bastant íntima.

G.I. : Cerca el límit de cada músic: a pesar que estàvem gravant la bateria com els tres tocàvem en directe i amb cada repetició ell treu moltes conclusions; cadascun pren un punt més o menys.

La introducció de la cançó "Dessecant", em va semblar que Korn podia signar tranquil·lament, té un tint nu-metall. Ho vau portar de casa així o ho va canviar en gravar?

David González: La veritat és que és una jam feta després de gravar totes les bateries, improvisada. Teníem el riff principal, comencem a tocar, vam fer un desenvolupament i el deixem gravat. A Ross li va agradar molt i va compondre una cançó.

G.I. : Necessitàvem un o dos minuts per a cantar i a partir d'aquí comences a tocar amb calma, perquè saps que no servirà, i mai has tocat tan tranquil·lament, i mai improvises tals coses en una gravació. Però en aquella cançó, i a la fi, el que degué ser dos minuts, li va agradar per complet.

Potser heu deixat més espai a la improvisació de l'habitual?

D.G. : Hem fet els deures, però veus que moltes vegades el productor prefereix anar per un altre camí o no pensar massa... A Gorka, per exemple, amb les guitarres...

O.A.S. : ... Sí, va trobar allí el meu límit. Em deia “com menys pensis, millor músic ets”. Portava un arranjament i em deia: “Està bé, però és massa perfecte” o una cosa semblant. Després d'un moment va observar: “Fes qualsevol cosa menys això”. I el tac li ho donava al botó REC i jo: “Quina hòstia faré!”. Crec que d'aquí hem tret més d'una lliçó.

Heu obert el disc amb serps. Vol ser contrapunt d'ocell Txoria de Laboa? Ho dic pel títol.

O.A.S. : [Rient] No vaig pensar en això...

G.I. : ... a partir d'ara ho dirà en les entrevistes! [riu].La

cançó parla de canviar la pell, de començar una nova era, adequada per al temps polític que vivim. És intencionat?

O.A.S. : Les nostres cançons tenen moltes vegades aquesta duplicitat, no saps si estàs parlant d'una relació, si estàs parlant del nostre poble... a vegades és alguna cosa entre elles. Però aquesta cançó vol dir que el grup vol continuar sent una serp. Els dos últims anys no han estat molt tendres i aquest és el resultat que hem tret. Relaciono ser músic amb ser rèptil, em sembla que hi ha similituds; volem continuar mossegant, manifestar que el canvi és aquí. Però bo, l'ocell no és dolent tampoc! [riu].

La cançó que Txinaurriak ha creat per al disc...

O.A.S. : La cançó Makuluak l'hem creat amb un poema de Bertold Brecht i també l'hem fet en homenatge a Laboa, en contra de Lilura, amb un poema de Brecht. L'ombra de Laboa sempre és aquí.

En aquesta i altres cançons heu fet grans canvis d'intensitat.

[riuen]

G.I. : Quan comencem vam veure que algunes de les coses que teníem en comú eren la fusta i el pop i que seria interessant aprofundir en ambdues. Moltes vegades les persones i els grups han de fer front a la seva foscor, però en aquest cas ens hem enfrontat a la nostra llum. Hem hagut d'acceptar aquesta melodia i aquest toqui pop que hi havia en nosaltres, obrim la porta i li hem dit “entrar”. Sempre hem tingut la tendència de dir “EI, nosaltres som un grup cañero”, però la claredat, la melodia, també està en nosaltres, amb ganes de donar llenya.

O.A.S. : No obstant això, hi ha una unió dins de la cançó: la meitat compta això de caminar amb crosses, anar al metge... I en la segona part, quan entra la part més poètica, les paraules també són més positives, “ara estic curat, ara estic...”.

Fèiem broma entre nosaltres, dient que això era un disc de “pop dur”. Quant a la seva estructura és bastanta poperosa, però també dura i crua. Vam portar als nostres amics a escoltar un assaig i es van quedar sorpresos: passatges pròxims al death metall, ritmes de blast beat de la bateria... Coses molt extremes fins i tot dins del metall. Però després es produeix una mescla especial amb la veu.

La cançó de setembre serà potser la cançó més melancòlica que ha fet Berri txarrak en la seva història.

O.A.S. : És una cançó especial, una cançó pop sense cap mena de disfressa, però en directe li donarem una actitud de rock impressionant; a més té un cert crescendo. Les paraules són bastant melancòliques i una de les novetats d'aquest disc, potser, és que hem anat a la recerca de la bellesa. A pesar que el so és cru i hi ha molta força per sota, sobre aquest llot hi ha passatges gairebé lírics, com al setembre o al final de Makuluak.

Diuen que el fantasma de fer un mal disc ha estat preparant les cançons. He llegit que li cridàveu “discomalo”. Han repel·lit els seus temors?

G.I. : Sí, hem llevat aquesta por.

D.G. : A mi poques vegades m'ha passat tan clar, que sé que aquest disc és autèntic i que és un bon disc.

G.I. : En un procés creatiu panses un munt de fases, tens dies, alguns assajos, et fan pensar que no serveix per a res, tot ha anat malament, poses en dubte tot el que estava bé, la cançó que anava a començar no t'agrada tant... Vam tenir una època així i riem entre nosaltres amb això de “Discomalo”, però realment era... [Urbizu i González riuen] No teníem objectivitat en el nostre treball, no sabíem el que estàvem fent...

D.G. : ... arriba un moment en el qual perds la perspectiva, però és normal: nosaltres tres treballant, assajant, escoltant cançons... I moltes vegades escoltem la meitat de la cançó i sabíem fins a on volíem arribar, però a mig camí estàvem com dient “què ostias estem”.

G.I. : Crec que en aquests temps la intuïció et salva. Estàvem dient “Discomalo”, però hi havia alguna cosa que ens deia que no, que no era tan dolent.

D.G. : Sobretot quan no tens una opinió externa, et vas i marxes i penses un moment: “Potser he anat massa lluny i és un camí equivocat”. Però estàs amb un amic, escolta o llegeix el que has escrit i et diu que està bé. Això és el que et tranquil·litza.