Malgrat el seu títol futurista, no és un llibre fred, ni molt menys, el de Leire Bilbao. Passa l'escàner als costums i a les relacions, i porta la delicada poesia dels quals no volen ser herois: una part és seva, una altra sobre les coses que qualsevol ha sentit. Per això, Escàner comença en Ondarroa i s'endinsa en la universalitat, gairebé sense adonar-se. Amb el realisme brut a vegades, a través del minimalisme a vegades, el llibre ens porta a l'era de la infància, i després als inferns madurs, per a recordar per fi el valor de les petites coses quotidianes: “Al cap i a la fi, poques coses són imprescindibles/ com la por en la primera ferida de la pell/ tenir els ulls oberts/ o pensar que ens salvarem”. A través de la literatura que no

vol salvació però cerca consolo –Otamendi, Meabe, Benito…–, Leire Bilbao deslliga els nusos de la família en les seves primeres pàgines. Torna a la selva en els seus primers poemes, a l'època en la qual no hi havia paraules, a la prehistòria del pregadeu i les emocions en la qual no hi havia ni un home. Les peces que ens parlen de l'absència de la figura del pare i de la mà de la mare són crues i belles: “Un dia Mare/ Aita es rentarà/ i sense descans/ l'ou vell es posarà/ es posa”. La

tristesa penetra en Escàner, hi ha amor, la vida corre. Leire escriu sobre la realitat des del món dels sentits, i per això sembla que els seus pensaments són metafísics, encara que s'escriguin en un taxi o mirant al tren. El viatge a la recerca d'un significat profund i l'esforç per fer que les coses comunes siguin interessants és una qüestió que val la pena aplaudir. En això m'ha semblat una continuació del poemari Ezkatak (Susa, 2006). Pot ser que hagi ajustat el llenguatge poètic, però l'essència és la mateixa. Està acabada, perfeccionada, el seu to és suau i produeix una inquietud estranya.

Si hagués de donar-li un pretext a Escàner, diria que a cada moment perd el nervi, que fa algunes marrades sense penetrar del tot en el costat fosc de la vida, i que m'ha apesarat que hagi hagut de llegir versos sense sal prop de poemes potents. Blanco, tou, mullat o Desert o El buit entre els peus o Inventarium són exemples de la part més fràgil del llibre. Leire Bilbao compta moltes coses en els fragments de traços fins i senzills. Però quan es renuncia a la simplicitat i es perd en símbols i complicacions, s'introdueix bé, però no arriba.