Per a molts crítics i lectors, Stiches, de l'estatunidenc David Small, és un dels còmics més bells publicats l'any passat. Però hi ha alguns que diuen que no és per a tant. Jo soc un d'ells. Aquesta autobiografia, igual que altres obres del mateix gènere, recull de manera dramàtica la infància i joventut de l'autor, com Blankets, de Craig Thompson, aquí citat. Massa dramàtic. És cert que la infància de Small, marcada pel càncer de gola, havia de ser dura, difícilment podem imaginar el que ella va sofrir calladament, però si es podia contar la història amb un to més alegre o irònic, sense amputar la “serietat”, com fan els còmics Arrugues i María i jo, que aborden l'alzheimer i l'autisme. Hi ha maneres d'explicar-ho d'una altra manera (la malaltia, la solitud, la por…) i de fer reflexionar sobre això. El que Stitch no aconsegueix, per cert.

El silenci marca la narració. Els familiars transmeten els seus sentiments a través del soroll: el pare agitant el sac de boxa, la mare colpejant amb els armaris de la cuina, els germans amb la bateria... i Small amb els seus dibuixos. Els dibuixos en blanc i negre, els còmics, volem dir, no són increïblement elaborats, però la veritat és que, en la seva humilitat, sintetitzen bé els paisatges (llums i ombres) i sobretot els gestos dels personatges, especialment els dels pares que sovint es tornen terribles, a vegades patètics. La història té llargs silencis, a penes té veu narrativa i conversa, però les imatges aconsegueixen transmetre el que no es diu (o no es pot dir) amb paraules. Desgraciadament, nedar constantment en aquesta atmosfera dramàtica ho ofega i, la qual cosa és pitjor, no deixa lloc a la reflexió sobre el tema com es mereix.

Stitches. David Small. Random House Mondadori 2010 336 pàgines (18 x 23,5 cm) en blanc i negre. 20 euros.