Comptar amb una xarxa de funcionaris és imprescindible perquè la societat prosperi, perquè va néixer amb l'objectiu de defensar valors tan importants com la seguretat jurídica, l'estabilitat, la imparcialitat de l'administració… Vivim una forta tendència a la privatització en àmbits tan fonamentals com l'educació i la salut, per la qual cosa és necessari mantenir serveis universals que no persegueixin el benefici econòmic. “Com a institució, la funció pública permet a la societat una administració professional, no subordinada a interessos particulars, que no serà manipulada per un govern periòdic. Però per això, ha d'estar organitzat per a garantir aquesta professionalitat”, ens diu Francisco Longo, professor de la Universitat Ramón Llul de Barcelona. Perit en la gestió pública, ha estat assessor del Govern Basc i ha afirmat que els funcionaris, a més de ser professionals i independents, han de ser eficaços, assegurant que s'esforcen per obtenir els millors resultats possibles. És així? Analitzem-ho des del principi.

Tot comença amb oposicions. L'examen garanteix la igualtat d'oportunitats per a tots els ciutadans, però no necessàriament el que hagi superat l'examen o hagi obtingut una sèrie de mèrits formals no ha de ser el més adequat per a aquest lloc. “Si l'objectiu és garantir la neutralitat i la igualtat en l'elecció, és més barat fer-ho per sorteig, ja que a vegades, tal com estan dissenyades les proves, seria el mateix fer un examen o triar per sorteig”. No pensa el mateix Ana Herrero, representant del sindicat de funcionaris a Guipúscoa. En les seves paraules, les oposicions tenen en compte molts aspectes, no sols el nivell de coneixements: “En l'àmbit educatiu, per exemple, es realitzen proves teòriques i pràctiques, presentació oral davant un tribunal, com si estiguessis fent classe… i els qui triïn estan qualificats per als seus llocs de treball”. Per contra, el funcionari Pablo Crespo admet que veu deficiències en el sistema de selecció i que, en alguns casos, el departament de recursos humans desapareix en benefici dels continguts, no es valora adequadament la capacitat de gestió o de lideratge.

Longo té clar que cal interioritzar més pràctiques, entrevistes, simulacions, proves psicomètriques… com fan les empreses que volen fitxar els millors. En alguns països, malgrat comptar amb un sistema de mèrits, la base no ha estat la de ‘com’, sinó la de ‘qui’. “Els nostres seleccionadors són funcionaris i polítics, poden saber d'alguns temes, però no de la selecció. Si creéssim òrgans professionals i independents, podríem adaptar els mètodes”, explica el professor de Barcelona.

Control de la productivitat

En els diners, el públic té menor productivitat que l'empresa privada, i pot ser que no calgui mirar a això, perquè el benefici econòmic no és un objectiu, però sí que els empleats públics juguin el més eficaçment possible. Per a això, diversos governs han anunciat que implantaran sistemes de control, però ja existeix un règim disciplinari propi, incloses les faltes tipificades, que podria afectar la seguretat. El problema, segons els propis funcionaris, és que no s'aplica. “Caldria desenvolupar l'Estatut Bàsic de l'Empleat públic, perquè recull, entre altres coses, un sistema de productivitat basat en objectius i per tant pot establir criteris objectius, però falta concreció i regulació”, lamenta Ana Herrero. En el seu lloc, des de l'adreça es reparteix sovint el treball i el salari a la carta, segons criteris no mesurables, i al final es crema qui fa més treball i cobra menys que el veí o el departament que li segueix. “Haurien de premiar a qui està bé i castigar a qui està malament, però no es fa així i pot portar a perdre la motivació. En la Subdelegació de Guipúscoa, per exemple, hem demanat informació sobre el repartiment dels salaris i ens han negat, el mantenen en secret perquè no hi ha criteris objectius; estem en qüestió”, ha afegit Pablo Crespo.

En definitiva, aquests dos funcionaris pensen que darrere de tot això s'amaga la falta de capacitat de la direcció. Diuen que hi ha molts noms per als càrrecs majoritaris, pel seu color polític, per la seva amistat o pel seu capritx, i que aquesta gent disminueix l'eficàcia dels funcionaris, els dona una imatge negativa. “Amb la crisi, l'any passat a penes es van oferir noves places per a l'accés a la condició de funcionari, però curiosament, els càrrecs de lliure designació van augmentar un 30% respecte a l'any anterior. Per tant, la manera de fer front a la crisi és molt relativa, ja que mentre els sous dels funcionaris són baixos, els de la direcció són més cars. Estrenyen la piràmide en la part inferior i la inflen en la part superior”, diu Crespo.

Longo també parla de la necessitat de professionalitzar la direcció en l'ocupació pública, ja que on no hi ha bons directors no hi ha una bona gestió dels treballadors. “És un àmbit burocratitzat, perquè ens sembla que qualsevol funcionari serveix per a ser cap o, la qual cosa és pitjor, està colonitzat pels partits polítics”. Les pràctiques més flexibles les veu més urgents en tots els àmbits: fer la selecció per competències, no sols mitjançant proves memorístiques; dissenyar treballs de manera flexible; facilitar la mobilitat funcional i geogràfica; donar incentius al bon rendiment… i avaluar el treball realitzat. “L'avaluació és molt important, però no per a controlar o castigar, sinó per a millorar el rendiment. El treball no avaluat és, en general, un treball que tendeix a perdre força i en molts sectors de l'ocupació pública no es fa cap avaluació. Perquè el professor millori el seu treball, per exemple, caldria analitzar els resultats dels seus alumnes, la trajectòria del professor, la relació amb les famílies, si ha renovat els procediments…”.

Molts països del Nord d'Europa han abordat reformes semblants: Alemanya ha impulsat el pagament per objectius i ha facilitat la mobilitat dels treballadors d'un lloc a un altre, Holanda ha igualat les condicions del sector públic i privat, Finlàndia ha posat en marxa 200 projectes concrets, Irlanda ha canviat el sistema de contractació… En cada cas, sí, caldria veure en quina mesura s'han vist les restriccions i les precàries condicions laborals en nom de la reforma i la flexibilitat. Al nostre país, els models de funcionariat dels estats francès i espanyol són molt similars. En comparació amb la Unió Europea, en l'Estat espanyol els treballadors del sector públic cobren una mica més de la mitjana i dediquen menys hores al treball, però el problema està en la qualitat, segons Francisco Longo: “La gran majoria de les places són obres poc qualificades. Tenim una administració de grans músculs, però amb poca intel·ligència. I això també suposa un declivi de la productivitat”.

Un estudi encarregat pel propi Govern Basc també ha posat en qüestió l'eficàcia del sector públic a Euskadi. Segons aquest informe, els serveis que presten el Govern Basc, les diputacions i els ajuntaments es dupliquen en moltes ocasions, repetint el treball inútil i augmentant les dificultats o retards en els serveis. És a dir, l'informe assenyala que les estructures de l'administració pública xoquen entre si, per la qual cosa hi ha un excés de despesa de més de 403 milions d'euros.

Per sempre

Històricament, el treball al llarg de tota la vida va néixer com un reflex de la salut democràtica, per a evitar que les autoritats de l'època canviessin a la gent al seu gust. No obstant això, Herrero assegura que no es tracta d'una burla partidista, ja que molts dels directors són càrrecs de lliure designació. D'altra banda, considera oportú que el lloc de funcionariat sigui permanent, ja que implica professionalitat, ja que l'experiència afegeix especialització a la qualificació inicial. No obstant això, Ana Herrero ha recordat que l'Estatut Bàsic de l'Empleat públic contempla la possibilitat d'expulsar al funcionari si es cometen tres faltes greus i no s'ha produït cap suspensió. La qüestió és que l'Estatut no s'aplica, com s'ha esmentat anteriorment.
Per a Longo, el problema no és que la funció pública sigui estable, sinó que el concepte d'estabilitat significa per a tota la vida: “En el Servei Català d'Ocupació treballen uns 1.800 treballadors, la mateixa xifra que fa cinc anys, però fa cinc anys estàvem en una situació d'ocupació. Què significa això? Sigui com sigui la situació, els llocs es mantenen sense tenir en compte el context, fruit d'una visió excessivament rígida de l'estabilitat. Pots tenir un treball estable, però quan no és necessari segons el medi ambient, no es pot mantenir”.

Massa?

Les dades indiquen que un de cada vuit habitants és empleat públic en Hego Euskal Herria. Quant al nombre de funcionaris, segons l'informe de la Unió Europea (UE) sobre les dades de 2008, estaríem en el centre. Per contra, Suècia (12,36% de la població és funcionària), Finlàndia (10,60%) i Letònia (10,50%) estan entre les regions de França (8%) i Espanya (5,56%), Itàlia (5,77%) o Alemanya (5,47%), i les que menys funcionaris tenen són la República Txeca (0,93%), Romania (0,78%) i Eslovàquia. Més que quantitat, la tendència a Lomgo és preocupant. Diu que a Europa en general els funcionaris s'estan reduint, però que en l'Estat espanyol s'han pujat moltíssim i es manté aquesta via.

Per contra, tenint en compte que Suècia i Finlàndia són un exemple sovint, Herrero ha destacat que les societats millor organitzades són les que tenen més funcionaris: “Tenir una funcionalitat sòlida és un senyal de millors serveis; l'estat de benestar requereix gent especialitzada per a oferir una bona educació, bons serveis de salut, un bon acolliment…”. Per això, Crespo creu que fan falta més funcionaris, perquè la gent pot pensar que no estan massa, però després es queixen que la justícia va molt a poc a poc. “Els recursos no són suficients i la solució no és donar molta feina als quals estan, sinó més treballadors”. En concret, han criticat que la resta dels treballadors del sector públic estan desbordats per les retallades dels empleats públics, sobretot els substituts, que no són funcionaris en educació i hospitals. En l'Estat francès, per exemple, Nicolas Sarkozy ha anunciat l'acomiadament de 30.400 empleats públics, mentre que en la CAB els sindicats han denunciat la pèrdua de 1.400 professors de Primària i Secundària en els cursos anteriors i a Navarra, a més de la massiva entrada de tisores, han suspès recentment les oposicions a diverses places sanitàries.

En Hego Euskal Herria també hi ha hagut retallades en els sous: Entre el 5% i el 15% del salari per als qui cobrin més de 1.000 euros. La mitjana del sou de funcionari no té molt sentit, ja que hi ha tants salaris com llocs de treball; els nivells més alts són els d'educació i sanitat, on també es concentra el major nombre de funcionaris. Els funcionaris Crespo i Herrero estan enfadats pel fet que la baixada de sou hagi fet mal als de menor nivell, perquè creuen que no recuperaran aquest 5% al final de la crisi, “com a màxim ens pujaran el producte interior brut”, i perquè consideren que s'han trencat injustament els convenis i les lleis. “Els polítics ens utilitzen –ha denunciat Ana Herrero–, redueixen els salaris dels funcionaris perquè el ciutadà vegi que comencen per un mateix, però no és cert, comencen pels funcionaris, però no pels majors, pels directors, pels càrrecs de lliure designació. Encara que es cobrin més, els polítics no es baixen el sou a si mateixos, i la gent pot ser que no tingui clar quin és el funcionari i quin no. Perquè els polítics no són funcionaris”.

Obrers de mala reputació

Sovint representen als empleats públics davant la màquina de cafè en les bandes de còmics dels periòdics. L'estereotip diu que són mandrosos, que tenen una gran ganga per a gaudir d'horaris, condicions de treball i vacances llargues. En dades objectives, les hores de treball són diferents segons el lloc de treball, les vacances llargues només les tenen els professors –també els professors dels centres privats– i l'absentisme laboral en general és més alt que en les empreses privades. En tot cas, Pablo Crespo veu el problema en les empreses privades, no en el públic: quan tens un lloc assegurat no tens por de demanar la baixa, però en l'empresa privada –especialment ara–, a vegades el treballador no s'atreveix a donar-se de baixa, tret que li tirin.

Crespo ha explicat que la imatge que hi ha dels funcionaris mai ha estat massa bona, però que en comparació de salaris eren els ximples del primer grup i en temps de crisi s'han convertit en privilegiats per les seves ocupacions i els seus sous fixos. “Sí, però quan la situació social era bona ningú es recordava del temps passat preparant oposicions, dels trasllats llunyans… –diu Herrero– Els funcionaris són normalment gent professional, és hora de canviar la imatge”.

Francisco Long, crític amb la policia, també vol deixar clar que els treballadors no són les seves preocupacions, que hi ha de tot i que no és raonable parlar mal d'ells sense més, perquè estaríem tirant pedres a la nostra teulada. Veu inadequat el model, perquè diu que el sistema pot millorar-se, prenent les millors precaucions i funcionant tan bé com sigui possible.

En definitiva, aconseguir un sector públic sa i eficient és fonamental per a garantir les necessitats de la ciutadania i allunyar el fantasma de la privatització.