1. Deixar la lluita armada. Ben fet, i ja era hora. Se sabia que la lluita armada dels últims anys feia més mal que bé. Alguns s'han adonat ahir; uns altres, fa vint anys. Alguns han donat prioritat a la manipulació de l'Estat i a les desavinences amb l'esquerra abertzale; uns altres estaven preocupats per l'afebliment de la lliure consciència dels nostres joves, per la cega disciplina de fer qualsevol cosa. Alguns han condemnat qualsevol revolta armada; uns altres deien que la lluita armada contra l'opressió és legítima, però el que es feia ara és inapropiat i erroni. A cadascun li pertany i, en fi, tots estan d'acord: I escolti, està ben fet!

2. La gent abertzale d'Euskal Herria ha aixecat el cap. Quin alleujament! En els últims temps hi havia hagut moltes persones acoquinades o avergonyides, moltes altres violades proscrites. Per tant, en mans dels governs espanyolistes, el nacionalisme estranger agressiu encongir-se i molts espanyols d'Euskal Herria, veient-se o imaginant-se com a possibles víctimes de la lluita armada, sense cap desig d'integrar-se en el projecte nacionalista. Era desesperant i molts no vèiem el final. Ara com ara, tenim més possibilitats de conformar una alternativa al PNB independentista o anticapitalista; s'han multiplicat les possibilitats de defensar la vasquidad en les institucions; s'ha obert el camí per a integrar als bascos i ciutadanes no abertzales en un projecte comú. No és poc.

3. Relat del procés: Vencedors? Perdedors? El relat més bell no canviarà la realitat, ja que no passarà per sobre de les relacions de força entre les classes socials i els grups nacionals. Creure en l'eficàcia de la manipulació del relat és mesurable. És millor que expliquis el que ha succeït de la manera més honesta possible. Cinquanta anys d'història no es pot parlar sense tenir en compte els paràmetres de l'època. En els temps dels nacionalismes revolucionaris, quan el marxisme era la ideologia predominant a Europa, es va crear ETA, i els seus pensaments i accions s'han de donar a l'entorn de l'època, en els paràmetres actuals. L'ús de criteris anacrònics no és un bon mètode. D'altra banda, la història d'ETA no és una línia exacta: la decisió d'acceptar el terrorisme va ser una gran ruptura. El terrorisme és un atemptat contra la gent civil per a doblegar a l'Estat (més de 300 víctimes…) i s'ha pagat del cap: perdre la confiança del poble, donar joc als enemics, augmentar el fracàs de l'estratègia polític-militar, obrir terribles ferides en la societat… No obstant això, fets per la independència i contra el franquisme, la lluita per la transició capitalista, no han estat oblidats; la repressió, la tortura i la injustícia de les presons han alimentat fins avui. El relat és confús. Fem-ho tot i honrat.

4. El problema de les víctimes. Limiti's a les víctimes civils, si us plau. Els guerrers caiguts en l'acció no són víctimes; perquè cada bàndol es recordi de les seves, en el millor dels casos, amb el respecte de l'altre bàndol. La guerra, per la seva duresa, té les seves lleis. Per contra, les accions contra els drets de les persones, són mereixedores d'explicacions i disculpes, per a afavorir la convivència.

5. Al costat de l'estratègia polític-militar, què? En l'esquerra abertzale, dins i fora de la “oficialitat”, s'havia proposat la paralització definitiva d'ETA per a obrir nous camins, radicals i revolucionaris a la dissidència independentista. Ara, tot és democràcia i els únics mitjans, democràtics. Diuen que així es poden aconseguir els objectius finals. En el moviment obrer, el mateix va ser dit a la fi del segle XIX, estratègia que es denomina socialdemocràcia i les conseqüències de la qual són conegudes: socialdemòcrates, enterradors de revolucions i gestors del capitalisme. Sovint, les mateixes tendències donen les mateixes conseqüències, per sobre de les il·lusions dels impulsors.

6. Recreació de l'esquerra abertzale. Els electors han premiat a la Unió: ha convertit la derrota de l'estratègia polític-militar en una victòria electoral i la Unió està vigent. Però els impulsors del procés innovador són els mateixos que han prolongat la vella estratègia, excepte excepcions: per a molts que volen una esquerra abertzale revolucionària i democràtica, és difícil acceptar la preponderància dels antics leninistes que reivindiquen la política socialdemòcrata. D'altra banda, en Aralar i en Abertzaleen Batasuna bastantes persones confien en fórmules com Euskal Herria Bai. Hi ha necessitat de demostrar-se.

7. Autocrítica. Crec que cal fer-ho. Per què no, lligat al respecte dels motius dels qui han triat la lluita armada i relatant històries d'amor, però assumint l'error de la partió estratègica terrorista: d'aquesta manera s'obriria el camí a l'estima dels “traïdors” que es van diferenciar d'ETA i al reconeixement de les víctimes civils. Sempre recordo les paraules d'ETA de 2001 i 2002 als militants d'Abertzaleen Batasuna: “Traïdors que col·laboren amb els torturadors”… Hi ha coses que no es curen sense esmentar.

8. Endavant sempre. La unilateralitat era l'única possibilitat que li quedava a ETA, i ha fet el pas. Sembla que els passos dels estats no estan assegurats: per a obligar-los, per a aconseguir la llibertat dels presos i la legalització de totes les opcions, així com perquè l'esquerra abertzale es reuneixi entorn de la independència, el socialisme i la dignitat, cal actuar amb rigor i fermesa. Actuar enmig d'una gran crisi social i econòmica. Treballar en democràcia, però sense posar límits als drets de desobediència i insurrecció.