La crisi s'està allargant i es parla de la necessitat d'aprimar l'administració per a reduir el dèficit públic. Rubalcaba ja va proposar la supressió de les Diputacions, la qual cosa ha reavivat en el nostre entorn el problema dels territoris històrics. D'altra banda, la declaració d'ETA ha obert les portes a la constitució de noves majories parlamentàries. Tenim ingredients per a començar a preparar el còctel.

Les Diputacions sobiranes. En la legislació espanyola més alta –la Constitució– les Diputacions basques són titulars dels drets històrics i d'aquí els ve, per exemple, la competència pròpia de recaptar impostos. El Govern Basc té un estatus jurídic més vulnerable que el de Múrcia. Per això, quan s'ha pretès buscar una base jurídica en el dret a decidir, s'ha recorregut als drets històrics. D'altra banda, cal no oblidar que una confederació de les quatre Diputacions pot ser la fórmula més factible per a fusionar els quatre territoris del Sud.

No és un rostre furista, és un assumpte pràctic. Que Espanya faci el que vulgui, però nosaltres no hauríem de tocar a les Diputacions sobiranes fins que la propietat dels drets històrics bascos no es reconegui a una altra institució.

Àmbits funcionals. L'organització dels serveis públics s'ha desenvolupat molt en les últimes dècades, però els àmbits organitzatius continuen sent vells. L'Ajuntament no és una unitat funcional en si mateixa, ja que la majoria són massa petites i algunes massa grans. I en les eleccions forals encara utilitzem partits judicials, encara que ningú sap qui són.

El marc funcional, amb unes característiques comunes, és més apropiat que el d'una zona geogràfica d'entre 50.000 i 100.000 habitants. A Guipúscoa i Bizkaia es pot connectar fàcilment amb les mancomunitats comarcals i a Àlaba i Navarra tampoc seria difícil.

Menys càrrecs electes. No es tracta d'una qüestió d'aprimament administratiu, sinó de racionalitzar els existents. Per a això, em sembla imprescindible que hi hagi menys electes. Com? Doncs bé, eliminant les incongruències entre els diferents càrrecs. A l'ésser un membre de les Juntes Generals simultàniament membre del Parlament, la despesa es redueix a la meitat. I no hauria de fer un doble treball. El treball dels electes no és el de la gestió, per a això estan els tècnics de l'administració. Els càrrecs electes han d'orientar-se i controlar l'activitat.

De pas, en estar el mateix electe en diferents nivells, integraria les diferents perspectives, suavitzant els conflictes interinstitucionals.

Un esbós. Suposem que en tot el sud fem un únic procés electoral cada quatre anys. L'àmbit electoral seria una regió o districte urbà per àmbits funcionals. Aquí elegiríem entre 6 i 8 càrrecs electes que formarien el consell de govern de la mancomunitat. Als ajuntaments només estarien els tècnics en l'execució de les polítiques establertes per la mancomunitat.

Aquests electes, juntament amb els d'altres comarques, formarien l'Assemblea General del territori i d'aquí sortiria la Diputació. Les seves principals funcions serien la recaptació tributària, la coordinació de les mancomunitats i la gestió de les competències que els corresponguin en la distribució acordada amb el Govern.

Finalment, l'Assemblea General de cada territori designaria, d'entre els seus membres, als representants que li poguessin correspondre en el Parlament. I no tots per igual, ha arribat l'hora de trencar aquesta xifra. Cada territori té un pes en la població i en el producte interior, per la qual cosa, segons aquests o paràmetres similars, hauria de tenir un percentatge de representants en la Cambra Alta.
Començarem a parlar de debò?