El passat 11 de març, unes 70.000 persones van abarrotar el camp de futbol de l'Huracà de Buenos Aires. Trenta-set anys abans, l'altre 11 de març, es volia recordar la victòria electoral del peronisme, precisament sota el lema Cámpora presideix, Perón al poder, després de divuit anys de prohibició. L'acte, per part seva, va destacar la connexió entre la primavera d'esquerres del doctor Cámpora i l'actual Govern de Cristina Fernández. A Euskal Herria ens resulta difícil entendre el peronisme de l'esquerra creat per un militar que va estar protegit per Franco. En qualsevol cas, davant la proximitat de les eleccions presidencials, Cristina Fernández continua sent la favorita per a guanyar, entre els peronistes i els que no ho són. Gran suport a la població.

L'Avinguda dels Caseros, a escassos metres de la Huracà, es troba abarrotada de gent. Malgrat les nombroses ideologies de gent i banderes, la litúrgia peronista és la protagonista: els dols i les cancioncillas s'escolten en veu alta; els microbusos que han portat als veïns se situen en els extrems dels carrers; els símbols dels guerrillers montoneros, les imatges de Néstor Kirchner, Perón, Evita, el pare Mújica i Cristina Fernández, totes pintades de blanc i blau. L'imaginari dels anys 1970 i el d'avui semblen coincidir.

Quan Perón va tornar de Madrid el 20 de juny de 1973, els peronistes van causar 13 morts i 365 ferits, tots sense armes, alguns d'ells montoneros, la qual cosa és difícil d'entendre. També és incomprensible que els tres presidents Menem i Duhalde van vendre l'estat i Cristina Fernández, que compta amb la confiança de la majoria, siguin peronistes. Per a alguns, tot això és conseqüència de les falses subjectivitats que ha creat el cop d'estat i la prohibició de divuit anys imposada pel mateix Perón. D'altra banda, no podem oblidar que Juan Domingo Perón, que va ser president en tres ocasions (1946-1952, 1952-55, 1973-77), va saber des del principi atreure als treballadors: va promulgar tota la legislació per a protegir la classe obrera i va construir una indústria que, aprofitant la situació de postguerra, proveís al mig món. El nou proletariat, nascut d'ella, es va unir a Perón. Pocs es van quedar amb els habituals sindicats d'esquerres, que encara estaven molt afeblits. Durant el mandat de Juan Domingo Perón, els treballadors rebien el 48% dels béns de l'Estat. Encara que va perseguir violentament les esquerres, és un gran personatge que, en la ment de molts argentins, va defensar a la classe obrera i es va enfrontar a l'oligarquia.

Arribada dels Kirchner

Quan en 2003 Néstor Kirchner (1950-2010) va ser investit president, per a molts no era més que el substitut triat per Eduardo Duhalde i el neoliberalisme per a presidir la Cambra. No obstant això, en els últims nou anys han estat molts els que s'han dut a terme en el Govern de l'Argentina: “Tinc 55 anys i avui és el millor govern que he conegut. L'ajuda econòmica de cada nounat, el matrimoni homosexual, el processament de militars genocides, la llei per a trencar el monopoli de l'oligarquia sobre els mitjans de comunicació són, al meu entendre, grans assoliments que veníem esperant des de fa temps”, diu el psicòleg Marcelo Maddio. “Sembla la vida de Brian, quan pregunten què han fet els romans: si han estat peronistes o no, hem d'admetre que tots ells són canvis produïts pels governs dels Kirchnet”.

Una vegada en el Govern, Kirchner va cridar a molts dels d'esquerres –peronistes i no peronistes– a treballar amb ell per a donar legitimitat i eficàcia al seu mandat, alguns d'ells madurats en la dècada de 1970. La presidenta de les Mares de la Plaça de Maig, Hebe de Bonafini, va dir que un dels seus fills va travessar la Plaça per a asseure's en la banqueta del President. “Quan va arribar l'actual Govern, fa vuit anys, ho considerem un projecte diferent. Pensem que havíem de prendre-ho a les nostres mans. Sentim que l'actitud que mai ha existit està oberta. En els drets humans i en molts altres àmbits”, ens compta Hebek de Bonafini. No són pocs els que han quedat impressionats per aquesta nova actitud: “Tots sabem com és la teoria, per a què van lluitar els nostres pares”, explica Lucía García, creadora i periodista del grup Fills de La Plata. “Basc, això és el que hi ha, i no hi ha res més que això. Avui dia, el que defensen els partits d'esquerra no es pot aguantar. Les mares s'alien amb el Govern i faran una campanya al seu favor”.

A més d'assumir la presidència del Partit Peronista (PJ), els kirchnenses han sabut cosir un teixit molt ampli per al seu projecte: militants de diferents orígens i èpoques coincideixen amb Cristina Fernández. “Històricament, a l'Argentina, l'esquerra ha existit antiperonista, com el Partit Comunista. Però sempre ha quedat fora dels moviments de masses. Ara, alguns d'ells s'han acostat al Govern perquè no passi això de sempre, perquè no es quedin fora de joc”, diu el cooperativista Nestor Apdelgani. En la mateixa línia, el cineasta Fernando Krichmar ens dona més explicacions: “El peronisme és l'únic moviment capaç de governar l'Argentina. Són els sindicats els únics que tenen una relació real amb les masses. A més, el peronisme és una política que desenvolupa els diners, és a dir, que genera adhesions i suport”. Però, com és possible que el Govern que vol ser progressista rebi el suport de l'ex president Menem? Com poden estar en la mateixa embarcació amb els quals fa a penes deu anys van portar a l'Argentina a la fallida? “En parlar del peronisme hi ha lleis que no estan escrites, que són imprescindibles per a comprendre el moviment: no es poden treure els peus del test, és a dir, del partit, i el perdedor de la batalla no pot dir res”. No obstant això, l'oposició més severa que té el Govern és el peronisme: L'anomenat Peronisme Federal està regit per l'expresident Eduardo Duhalde i els cacics de l'interior, que representen a l'extrema dreta liberal. En opinió de Nestor Apdelgani, "les dues parts es necessiten mútuament, ha d'estar el que fa d'esquerrana i el que reflecteix la dreta". Això sí, la dreta, Duhalde, si estiguéssim en el Govern estaríem disparant al carrer”.

La Nova Unió és una impremta recuperada del fracàs pels propis obrers. Huracà està molt prop de la pista. Des de la porta, amb el mat a la mà, Héctor El flac observa les columnes de peronistes: “En el que a nosaltres es refereix, hem de dir que les coses s'han fet bé. A més de la promulgació de la llei per a legalitzar situacions com la nostra, les empreses també ens donen préstecs i cursos extraordinaris per a gestionar-nos per nosaltres mateixes. Ha estat molt important la llei dels mitjans de comunicació. A mesura que el monopoli ha desaparegut, molts periodistes han perdut la màscara. No poden continuar mentint com abans”.

Silvia Boo viu en el barri de Solano, en el municipi de Quilmes. Solano es troba a 30 quilòmetres de Buenos Aires capital, i és un dels epicentres del moviment picetero que va revolucionar una vegada tota l'Argentina. “És veritat que estem millor que abans. Cal tenir en compte, no obstant això, que el consum actual ha estat impulsat per préstecs i subvencions públiques. És molt els diners que ha invertit el Govern en els barris de la ciutat. No sabem, per tant, fins quan durarà l'actual. Sembla que està estretament lligat al Govern dels kirchnets. Continuem tenint el sistema de sempre –diu Book–. I, com és costum, han militaritzat a la societat i han criminalitzat qualsevol protesta que sigui contrària a ells”.

Durant la presidència de Menem, el governador de la província de Santa Cruz, Néstor Kirchner, va prestar una ajuda imprescindible per a privatitzar la companyia petroliera de l'Estat (YPF). Quinze anys més tard, una immensa multitud li va saludar en les cerimònies. Avui dia, com el Che Guevara, és seva la foto que llança als joves. “L'única veritat és la realitat”, deia Perón.