Crec que el terrible desenvolupament de la crisi en la qual viuen molts economistes del món en la dansa dramàtica no ens ha enxampat a tots sense adonar-nos. En lloc de posar el color adequat al que es veia amb els ulls vulgars, les “mandamas” del món, juntament amb els gurus intangibles de l'economia, van construir un escenari fals en funció dels seus interessos polítics i financers. Clar que són, al revés, proporcionals al benestar durador dels ciutadans comuns del món.

En l'espiral del cataclisme que vivim és interessant el cas d'Alemanya, convertida en líder espiritual i econòmic de la Unió Europea. I cal reconèixer que, gràcies als seus propis mèrits, s'ha convertit en la primera potència europea, ja que és la que millor ha dissenyat l'estratègia estatal industrial en els últims seixanta anys per a fer front a l'ona destructora que hem creat els de la civilització occidental. Alemanya va establir fortes columnes per a la seva estructura industrial sobre el solar material i anímic desfigurat que va heretar la segona guerra.

Alemanya estava destruïda en 1945 i, com si fos poc, els seus aliats van dividir l'Estat com a botí de guerra. Però els alemanys van reforçar la democràcia per a donar l'últim punt a l'era dels mandataris bojos, i van donar prioritat a la infraestructura social i econòmica per a recuperar el lideratge dels països desenvolupats de la vella Europa. Lluny de les ortodòxies encegadores del capitalisme i del comunisme, Alemanya es va posicionar a favor de l'economia social. La política econòmica enfocava clarament la necessitat d'ajuda pública per a tots els alemanys. Això sí, la importància que se li donava a la competitivitat, per a estar lliure de monolitismes estèrils.

No va fer vibrar els polsos a les autoritats –Adenauer, Erhard...– a l'hora d'establir majors impostos als quals més tenien. La justícia social exigia una distribució equitativa de la riquesa. Però els alemanys sabien que havien de centrar el seu desenvolupament a Europa, amb el suport del mercat europeu. Un dels primers maons en l'edifici de l'Europa Unida va ser el dels alemanys, amb la mà francesa sempre disposada a ajudar. Els dos estats tenien clar que, abans o després, l'eix Bonn-Paris donaria suport a l'economia europea. I així es van anar. Bé, molt bé. Mentrestant, la resta dels estats van seguir el tren de l'economia com van poder. Alguns amb plantejaments cortoplazistas estúpids.

No obstant això, avui dia s'ha convertit en una gran pregunta per a saber fins a on creien els agents en la gran idea d'Europa Unida. Les arrels culturals i sociològiques són molt diferents, per la qual cosa no es pot pensar que en els seus començaments hi hagués ningú disposat a sacrificar la realitat secular. Els diferents llenguatges, els usos i els costums molt allunyats els uns dels altres. En aquest panorama l'economia també va jugar amb diferents recursos i apostes. I, com sol succeir, els projectes millor planificats van ser els dels sentits.

Els uns i els altres no veuen de la mateixa manera el seu futur pròxim. Els que van mirar al sol mirant cap amunt tenen més difícil solució que els que van fer millor els seus deures. I el que li passa a Alemanya és que una vegada que el cost econòmic i social de la reagrupació de l'Estat sembla que ja està superat, aquest haver d'ajudar a altres Estats europeus no li fa gràcia. Ja no té tanta necessitat dels altres europeus.