Hi havia una vegada un laberint en la llunyana Creta que tancava dins de si una bèstia anomenada Minotaure. Aquest laberint impedia a la pobra criatura que havia caigut allí. Carrers oblics, nombroses interseccions, amb paranys i paranys... tot el que s'havia anat allí es confonia, es tornava boig i perdia en el seu complex interior.

L'edifici albergava a set noies i set nois: mig home i mig perquè aquest toro tingués el seu farratge net. Aquests joves havien estat portats de les quatre parts del món, i el laberint s'estendria a tots aquests racons del món com a conjectures i pressentiments.

DEL CRETA AL MÓN. Es va encarregar a l'arquitecte Dèdal el disseny i construcció d'aquesta presó, que va ser encarregada pel rei Minos. Els pares del rei laberint eren els següents: Zeus –líder dels déus olímpics– i Europa –bella florista de Tir.

Tancada i secreta havia estat la presó per al cruel Minos. La seva vida era inalterable i cíclica: el presoner havia de caminar d'un costat a un altre, d'un costat a un altre, perdut en somni impossibles.

El pas dels segles va portar als pobles i nacions de la zona de Creta a adoptar el nom d'Europa: Pensava en aquell florista que disparava. I sota l'ombra d'aquella bella criatura, totes les comarques que banyava el Mediterrani, van caure sobre les arpes del lleig animal anomenat Minotaure.

Ja no eren catorze els que havien quedat atrapats en el laberint, sinó innombrables més. Barris i pobles sencers, nacions extenses, pobres i riques, van caure en el remolí del laberint. I al costat d'ells, també els ciutadans: joves i vells.

A l'espera d'una nova vida, tots van conquistar el somni anomenat Europa. I, sense adonar-se, no es van ficar al llit més que amb un mal somni.

Del món a l'infern. El Minotaure va canviar de nou el seu nom pel de Minotaure: Capitalisme. I, com el seu nom indica, ha actuat tan salvatge com sempre, no sols al Mediterrani, sinó a tot el món.

Les emboscades d'aquell vell laberint han envaït també les noves aigües del seu baptisme, que ara es diuen bancs, préstecs, fraus fiscals, acomiadaments humiliants... i és el capità de tot el món per una anomenada especulació.

Segons compte l'antiga mitologia, el Minotaure va ser assassinat per un jove anomenat Teseu, que va saltar al laberint i es va apoderar del toro. Per a intentar escapar d'aquella presó, que no tenia sortida, Teseu s'havia lligat a un cordó que la colla Ariadna teixia la vespra i sostenia per una obertura.

En aquest sentit, no s'ha repetit la història, però en altres casos sí. El vell laberint s'havia esvaït, però el nou roman, i no ha nascut ningú que hagi liquidat al nou capità, ni en el cel ni en la terra. El modern laberint es va estenent i cada vegada són més les bèsties salvatges que es concentren en ell: falta de treball, falta de salari, falta de pensions... totes elles llobes de plata de la mateixa família.

Com en els vells temps de Creta, el ciutadà es veu obligat a vagabundejar: ara és un usurer errant, un recol·lector sense rumb, un confús captaire de solidaritat i un grotesc bufó d'administracions.

Amb els bancs famolencs d'avui, amb els especuladors borsaris, amb els governs alienats… què faria aquell Teseu alliberador?