A les portes d'un cataclisme nuclear, les autoritats d'alt nivell s'han reunit per a decidir com actuar al país. El doctor Strangelove proposarà que cada home tingui deu dones joves per a viure i reproduir-se en els passos subterranis durant almenys 100 anys, i a la resta dels homes de la sala els semblarà una bona idea. Encara que podem trobar exemples més antics, Dr. Strangelove or, dirigit per Stanley Kubrick i protagonitzat pel còmic Peter Sellers: La pel·lícula How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb (1964) és considerada com l'antecedent de la comèdia negra al cinema.

El gènere apareix gairebé sempre lligat a la sinistralitat i especialment a la mort. Un exemple de contagi britànic és la solta escena dels desvergonyits Monty Python (The Holy Grail, Life of Brian), Snatch de Guy Ritchie o la pel·lícula estatunidenca Death at a funeral, que barreja un mort decebut en l'enterrament, un amant nan i drogues. El Delicatessen francès ens va portar la història dels veïns famolencs de carn i el belga C’est arrivé près de chez vous, paròdia cínica de pel·lícules sobre sèries de serial. Però al cinema asiàtic busquem les propostes més sorprenents, com és el cas de la japonesa Battle Royale, que en l'estil del manga i el videojoc uneix violència, sang, terror i humor. Més subtil i irònic, The Addams Family, que li agrada relaxar-se a la sala de tortures: Gomez, Morticia i la resta dels creadors van ser Charles Addams, un dels creadors de còmics més influents de Nova York .

Diversos directors s'han fet amb la comèdia negra, amb un estil personal. Tim Burton (Sweeney Todd, Sleepy Hollow, Beetlejuice) és el creador d'un somriure en els ambients més tristos, més tristos i més sinistres (Fargo, A serious man, No country for Old Men); els germans Coen busquen el riure amb la sàtira buida i crua (Fargo, A A serious man, No man, No No hi ha comentaris). No obstant això, els protagonistes de la sèrie South Park són els maleïts protagonistes de la sèrie –pregunta al pobre Kenny que mor de les formes més cruels de tots els capítols–.

Del txotx a l'any nou, agredolç

Entre nosaltres, Telmo Esnal i Asier Altuna són dos dels tàndems als quals no podem renunciar. En el curt Txotx ens van representar una sidrería amb un menjar molt especial, van jugar amb la clonació en 40 ezetz i Ajuda a pujar Etxebeste! Després de l'èxit, Esnal ens conta que han volgut tornar a aquell fosc món dels començaments. En aquesta ocasió, va un pas més enllà, Urte berri on, AMONA!, escrit per tots dos i dirigit en solitari per Esnal, més salvatge, més trencador, més ridícul. Amb tocs de màfia, thriller i tragèdia, el director zarauztarra prepara una salsa de gènere amb art, una història dinàmica plena de corbes, una sèrie seriosa de barbaritats molt ben representades pels actors. La pel·lícula se centra en els maldecaps que provoca l'àvia molesta en la família i “pensàvem en escriure el guió, estem passant?”, però després llegíem el periòdic i ens adonàvem que no, que la realitat supera a la ficció. És més, una anècdota més difícil de creure, com la de tallar llençols, és presa de la realitat”, explica Esnal. Com defineix el seu humor? “Agredolç, perquè t'estàs rient… però de què? En el fetge es tracten temes seriosos: el paper de la dona en la societat, la conducta del marit, la violència… Barrejo humor, drama, suspens, però no metòdicament, sinó intuïtivament, així soc també en la meva vida, faig humor negre involuntari”. Hitchcock, Ferreri, Berlanga, els germans Coen, Lumet… són referències, però imprimeix un segell personal als seus treballs, fa el que li surt per dins, i de dins li surt un agut humor negre a Telmo ESNAL.