Les opinions s'han difós com a diarrea en la premsa local i local a Joseba Sarrionandia Moroak gara behelaino artean? Després de comunicar-li que ha estat guardonat amb el Premi Euskadi per l'assaig. No té ganes de comentar aquestes acusacions, assenyalaments i persecucions, com deia la setmana passada el periodista Alberto Moyano en el seu blog, ja que es tracta d'entrar en explicacions que ni tan sols els espectadors de Sesame Street necessiten: “Els delictes comesos per un escriptor no fan la seva obra millor o pitjor”.

I què dir sobre l'excusatio senar petit de la nota enviada pel Govern Basc: llegeixes la cua de la frase introductòria (“… no vol posar en dubte el valor literari de l'escriptor”) i penses almenys dues coses. Una: que vol, que no vol qüestionar res, però que ho posa tot en dubte en escriure aquesta frase. I dos: que el valor literari hauria de ser dels textos, no dels escriptors, no?

Em sembla que el clau d'aquest assumpte, embullat en un tumult, es va oxidant: que en la literatura les obres importen cada vegada menys, que els autors han devorat tot el terreny. Iratxe Retolaza va explicar aquesta qüestió en una columna publicada en Notícia molt clara: “Més que la lectura del text literari, predominen les presencia literàries, i són les persones destinatàries d'aquestes manifestacions literàries les que predominen, i no els destinataris dels textos literaris. Per exemple, la majoria dels debats literaris es refereixen a les converses d'escriptors, als postulats dels escriptors i a les actituds dels escriptors, i no als textos literaris. En els mitjans de comunicació (ja siguin en paper o digitals) es difonen aquestes aparences literàries (imatges d'escriptors, declaracions d'escriptors, posicions d'escriptors…) i no lectures o reflexions sobre textos literaris”.

És la presència de Sarrionandia el que ha alterat l'ambient d'opinió d'Espanya, no el seu llibre, ni qualsevol altre llibre que ha escrit abans. El més probable –com va assenyalar Ander Iturriotz en el programa Azpimarra d'ETB1– és que el final d'ETA sembla ser a prop, perquè l'ens PP-PSOE està en plena lluita per construir la narrativa “vencedor/a” i una de les peces que no encaixen en aquest puzle és la pròpia Sarrionandia (“Hiltzaileak” assassinen, no escriguin llibres! Llibres bons? Menys encara! etc. etc. ).

En qualsevol cas, caldrà reconèixer que els que estem seguint el partit des de l'angle oposat també l'hem fet de la mateixa manera: o mentiré si dic que també nosaltres hem exagerat el mite de Sarrionandia, deixant els textos en segon, tercer i quart pla. Quants senten la pluja encara que no li hagin llegit res? Aquí està el problema: que la literatura no importa res en la majoria de les ocasions. Que aquí la literatura no serveix de res, ni tan sols per a vendre llibres.

PS: M'alegro del premi, per cert: fa temps que Euzkadi li devia el reconeixement a Sarrionandia. Quan va arribar la llàstima que em portin de la mà tant d'escàndol.