En Arean aquesta proposta és molt diferent, però Una altra cosa la cançó té algun rastre del teu grup anterior: desenvolupament llarg, tendència a l'experimentació...

La veritat és que en aquella època està compost. Va ser la meva escola per a aprendre a fer música; vinc d'aquí, les influències són aquí i vaig aprendre aquestes maneres de treballar. Avui dia crec que estic parlant d'un altre so: la majoria de les cançons tenen un desenvolupament més curt i no escolto la música que escoltava en aquella època, estic en una altra situació creativa.

Són cançons més transparents, més pop.

Des que vaig començar en solitari he buscat aquesta transparència, entendre clarament com és quan escoltes la cançó i que aquí estigui aquesta màgia que jo volgués trobar. Quan escolto música, sovint m'adono que hi ha cançons que t'entren fàcilment; quan acaben no t'han portat a camps estranys, és a dir, t'ha semblat una cançó familiar, però ja saps que mai l'has sentit. Això em sembla màgic. Perquè quan diem que la música és “personal”, moltes vegades –i no sé per què– entenem que la música ha de ser estranya, ha de ser fosca, o estàs fent el boig... I jo no estic d'acord: em sembla que el treball personal pot ser una música molt clara, que sorgeix d'un estat de tranquil·litat i que, sense adonar-se, et fa respirar profundament el cor.

Crec que és un d'aquests discos que guanya amb audicions.

Algun amic m'ha dit que al principi li han agradat dos o tres i que a poc a poc li ha agradat a tot el disc. I això és el que busco, jo mateix, quan escolto les meves cançons, m'agrada molt escoltar però no avorrir-me. Com a autor haig d'escoltar moltes vegades les meves cançons i sempre m'agrada que em semblin noves.

Malgrat ser la base del pop-rock, diria que has buscat altres influències...

Sí, per exemple, Encesa i feliç, la segona cançó del disc, vaig acabar a Granada (Espanya) i ja té influència folk, la del flamenc, per això segurament està feta en castellà; El rèptil màgic s'allunya de les formes del rock clàssic... Aquests són, sobretot, els que més s'allunyen del pop-rock... i Aquí hi ha un lloc que té un toc post-rock.

Per aquesta aigua m'ha recordat a Itoiz, què tal?

M'han dit que té aquesta influència, també la del grup Police. Estic completament d'acord, aquesta cançó és potser la més poètica del disc: és alegre, és pur, les paraules són una reivindicació de la joventut eterna... Quan toques, et posa en una situació tan alegre.

Hi ha cançons que tenen un significat clar, però altres vegades has deixat més oberta la interpretació...

Crec que hi ha dues tendències en la meva manera d'escriure i avanço amb les dues. Per exemple, en el cas d'Ihesa és clar, tota la narració parla d'una idea; i crec que pots crear una sensació concreta dient les coses amb claredat, està molt bé. Però altres vegades, potser perquè has començat a fer les paraules més tard, o perquè no has trobat el moment, comences a parar esment a altres coses: paraules, sonoritat de les paraules... I vostè pren una tendència una mica més surrealista. Francament, m'agraden els dos: El mateix Antonio Vega o Neil Young... vaig estar escoltant la vegada anterior i en algunes cançons cada frase va al seu aire, i em toquen un munt. En altres ocasions, s'agraeix la claredat de Ruper Ordorika, que deixa sobre la taula el que pensa sobre algunes coses.

Com que parlem de paraules: Una altra de les diferències que he notat amb Arean és que abans tenies més tendència a l'el·lipsi, a la lletra molt curta; potser l'has escrit més llarga...

Abans vaig fer cançons d'una altra manera i avui dia, com són més poperos quant a la forma, demana dir més coses. A més, els crits tenien un paper molt important en les cançons d'Arean, sobretot en el segon disc; i, al crit, pots passar molt de temps. Però bo, aquí també hi ha lletres curtes: En Arean hi havia rèptils màgics o Encesa i feliç. En cançons més llargues sí, he hagut de posar-me a treballar com a escriptor.

No ha estat per a tu un ofici mai molt llunyà? Per cert, passa les lletres als seus amics escriptors perquè li donin la seva opinió?

Quan faig cançons no les ensenyo, per a saber si els ha agradat o per a buscar el vistiplau. Sí, he preguntat com es diu una frase d'una altra manera, o si una paraula està ben dita... Però la proximitat dels escriptors sempre ha estat una ajuda: els germans [Igor Estankona] tenen un munt de llibres aquí i els he llegit, així com la seva poesia.

També va participar en la revista literària Zantzoa entre 1996 i 1998...

Llavors vaig començar a veure que es poden posar en el paper les paraules que tens al cap, que es poden publicar, que a la gent li agrada... Fèiem recitals i aquí va ser on vaig experimentar el que era tocar per primera vegada en públic. Això, al final, et fica en una línia i després tu contínues, però mai oblidis que aquests van ser els primers passos.

Parlant del primer disc d'Arean, el crític de Rockdelux va escriure: “D'on vens? En la cançó Borja Estankona sembla un cantautor molt especial”. Ara que has publicat el disc en solitari, què et sembla aquesta etiqueta de “cantautor”?

Em recordo d'aquesta crítica, per a nosaltres va ser una empenta en l'espatlla... i quan vaig llegir la paraula “cantautor” tampoc em va produir sensació contrària. Molts cantautors són bons i així se'ls ha anomenat sense cap problema. Si a mi també em diuen així, no tinc cap problema.

No obstant això, vostè ha afirmat que tenia ganes d'actuar en solitari. L'equip l'associa molt, o més responsabilitat que tu volies assumir?

Tocé dues cançons del primer disc d'Arean sol i mentre estàvem junts també feia alguns concerts sols, sentia les meves amb les cançons d'Arean i les que creava jo només. Per què? Moltes vegades, no ficar la bateria en els bars, ja que caminàvem amb problemes i jo també feia concerts d'aquest tipus. Després es va dissoldre el grup i d'aquí ve el que avui és: Passem anys en grup en l'àrea, era una cosa molt lligada, i quan es va trencar vaig haver de passar una llarga estona per a veure que jo era capaç de tirar endavant. La veritat és que no em veia amb molta gent, entenent el projecte com un membre més del grup.

El millor lema, el d'un mateix.

Sí, jo volia tirar endavant, sempre amb la gent: Al costat de Jimmy Arrabit i Itsaso Etxebeste, Maite Yurrebaso també ha fet un videoclip per al disc [Hor bat kantarekin; ikusi hemen: http://youtu.be/8i-cn8pgows] i podem dir que ha estat molta gent la que ha participat en aquest projecte, però jo porto l'adreça. Es nota sobretot en compondre les cançons: en estar immersos en tota l'estructura que té la cançó, fins que estigui acabada. En aquest primer disc he fet una cançó amb les paraules del meu germà, Escrit no hi ha res, però considero que en aquest camí, sobretot jo seré qui faci les lletres i les cançons.

Vas presentar el disc al maig, quin acolliment ha tingut?

A la gent li ha agradat i en els concerts estem tocant un munt de cançons noves, com la meitat del repertori.

Per tant, nou disc per a l'any vinent?

Aquest és l'objectiu, sí.

Estàs produint!

(Ja, ja, ja) Sempre ens agradaria fer més cançons, quan començo a compondre mai he tingut la sensació que soc molt productiu, però surten i això és una alegria.