En el racó de la casa, Xan Aire ha trobat en silenci als sentinelles que guarden les terribles històries. S'adona que els seus veïns, que han estat vells, han estat joves en alguna ocasió. Ha conservat les veus i els sons d'aquests urepelitas, “el basc tal vegada no es perd, però sí la seva manera de parlar, les seves expressions...”. Aire diu que és l'efecte del canvi de civilització, el salt de l'oralitat a l'escriptura.

El canvi de vida en Urepel (Nafarroa Beherea) ha estat el que més ha sorprès Aire. Diu que han volgut fer-nos creure que vivim millor, però creï que ens hem condemnat a la desgràcia. Les següents frases de les persones majors han influït en aquesta reflexió: “La misèria d'avui és diners”; “Abans teníem temps, ara també ho hem perdut”; “No teníem diners, però no hem conegut la fam”; “Vaig estar a Amèrica buscant diners i vaig tornar amb misèria”; “Va ser el cotxe el primer que va ferir a Urepele i a la televisió”. La majoria dels entrevistats són agricultors, sense cap mena de coneixement, i Aire creu que és un missatge que cal difondre més enllà dels micròfons. “Hauríem de parlar més amb la gent vella, escoltar el que han de dir. No tenien diners, no tenien televisió, però tenien temps. No era el mateix esperit, eren feliços”.

També en el llibre

Aire s'ha referit a l'època de la guerra, als intercanvis amb els nazis, al canvi de vida i de valors, a l'esperança d'un viatge a Amèrica, a la solitud i a les misèries que allí van conèixer.

Davant la necessitat de donar a conèixer tots aquests relats, Aire va decidir escriure el llibre “perquè el llibre té la dolçor que no té el vídeo”.

Els esdeveniments de la Segona Guerra Mundial han estat l'excusa per a iniciar el diàleg sovint. Així, a més de guardar el llenguatge de cadascun dels ponents, s'ha pogut recollir fragments de la història. A qui no volia parlar de la guerra o no recordava res, se li ha preguntat pel treball.

Basc perdut, Urepele hustu

Encara que no sap quina és la relació, i encara que no pot demostrar cap teoria, el problema és que el poble s'ha desallotjat de la gent tal com ha anat el basc: “Si no tens inclinació al basc, no tens inclinació a un poble com Urepele”. És més, confirma que la seva generació, nascuda en 1984, és l'última que entén íntegrament el basc, “no li he parlat, sinó que li he entès”. Les persones majors entrevistades se sentien euskaldunes, però amb la pèrdua de la llengua, el sentiment francès va en augment.

Aire defensa que el que està succeint entorn d'ell és el resultat de molts elements que ha deixat una realitat complexa. D'una banda, pensa que es tracta de la successió d'un passat negre narrat pels entrevistats. A l'escola el basc estava prohibit. Les burles, la vergonya i els altres van deixar una petjada profunda en el record de la gent, fins al punt de donar l'esquena a la seva pròpia llengua. “El basc que van aprendre a l'escola va ser mal, això ha fet que es perdi la transmissió de la casa”. D'altra banda, la reivindicació de la modernitat ha afectat greument el poble de la Baixa Navarra, obrint una àmplia ferida: “En nom de la modernitat ja no pots parlar en basca, ni viure en un poble petit. Aquest és el nou esperit”. Això és el que li han fet arribar els entrevistats, “no han conegut la fam, però han perdut la vida de sempre, Urepel ha perdut la identitat, hem perdut la identitat amb el basc”.

No sabien francès

“Ixterbegi no és com un poble pobre de França. A l'escola se m'ha prohibit fer la cerimònia i després ens han obligat a viure com tu. Han adquirit la nostra personalitat, però nosaltres també l'hem perdut. No hem transmès l'adhesió del poble. Ho hem deixat volar juntament amb l'idioma. Sense arrels, algun arbre gruixut es desplegarà? El nostre poble ha estat enterrat per nosaltres mateixos, per fora i pels voltants”. L'anterior és un fragment de la sàtira social Petrola Ixterbegin, escrita per Xan Aire. “Volia mostrar Urepele com és, denunciar aquesta política surrealista, posar a la gent davant del mirall i mostrar el que estem fent perquè per fi ens despertem”. Malgrat les crítiques rebudes, ha admès que no ha escrit com a venjança ni per a lluitar contra ningú, sinó per a denunciar la realitat que viu el país.

Avui dia, encara que no com es vulgui, té esperances i ganes de treballar: “Els vells em van donar força, van estar molt pitjor que nosaltres, i són aquí”. Una dona dels entrevistats li va confessar que si fos jove lluitaria contra la situació social, contra aquesta realitat absurda; sota aquests cossos esmussats s'amaguen, sovint, els esperits joves. No obstant això, veuen molt negre el futur, perquè ja no veuen a la gent, perquè no parlen amb la gent al carrer. Això era molt important per a ells. “Molts han hagut de saltar directament de l'Edat mitjana a la modernitat”. Entre els entrevistats hi ha persones que no saben francès o que ho saben molt poc, mentre que els joves d'avui dia no entenen basc.

En opinió de Xan Aire, en l'actualitat cal crear llocs i eines per a poder parlar en basca de manera conjunta. Sap del que es tracta, és llicenciat en Filologia Basca i Francesa i coordinador del projecte Euskaraz bizi, creat per SEASKA i AEK. Reflexiona una mica: “Avui dia la gent no es travessa al carrer, però si demostrés fa uns anys com era la relació entre els veïns, quina importància tenia el vincle”, creu que obriria les portes a una realitat més pròspera.

En opinió del filòleg d'Urepel, la ignorància és sovint la base de molts mals, i els coneixements i coneixements negats; tant per al basc com per a la vida que ens ha tocat viure.