Un somriure d'home,
un somriure de
dona, un petó, i jo.

L'haiku d'Igerabide és el que porta Un botó (Anaya, 1999). Igerabide és, sens dubte, l'escriptor que més reconeixement ha rebut entre els que han dedicat a traduir haikuak al basc. No són coses de la nit anterior. “Vaig descobrir els haikos als 22 anys. Havia sentit parlar d'ell anteriorment, sí, però en realitat era llavors quan vaig conèixer a Baxo. En aquella època em van regalar dos llibres, i un d'ells, el de Baxo, influiria molt en la poesia que escriuria per a nens... Per aquí vaig començar. L'altre llibre que em van regalar era Poesia e Vida, de María Rosa Colaço. Eren poemes curts, fets per nens, d'estil haiku, plens de vivències. A partir d'aquí, vaig començar a practicar. A més, en aquest mateix temps, vaig entrar en contacte amb gent que feia la meditació Zen, i, per descomptat, en l'ambient Zen, l'haiku és una forma d'expressió de la meditació”.

Hem llegit Ez naiz Fujin hissen (Pamiela, 2011) de Josetxo Azkona… Azkona ha anat vint anys enrere en el temps a la recerca del llibre El camí del Zen (Zen bidea) d'Alan Watts, que va ser la seva font. Però no era un literat, perquè Watts no buscava la literatura, sinó la filosofia. “L'autor parlava de zen, budisme i altres, però en l'últim apartat es referia a l'haiku. En ser Ez naiz Fujin d'avui, em vaig dirigir a aquest llibre, i l'he vist subratllat! Per tant, vaig veure alguna cosa. Passat el temps, he llegit més, l'haiku se m'ha acostat, per descomptat”.

En la trajectòria de Josu Jiménez Maia es tracta d'un haiku que no té cap dubte, ja que va agitar totalment el seu interior. “Fa temps que en la llibreria Auzolan de Pamplona es van fer marcapáginas. Text sorprenent: Al lladre en la finestra / la lluna / se li ha oblidat… Recollir aquesta imatge en tres senzills versos! Es tractava d'un fabricant de destrals anomenat Ryokan. Mentre dormia el vell Ryokan, va advertir que un lladre havia entrat i va preferir guardar-lo perquè el lladre fes el que havia de fer amb tranquil·litat. I aquest haiku posa l'accent en el més important, la lluna, que no ha pogut portar als lladres. Va mirar per la finestra la lluna, l'haiku que havia escrit. El poema em va semblar terrible. En la poesia occidental, la tendència a caminar en estiraments i extensions, mentre que ella em va semblar meravellós ajuntar aquest sentiment en l'artefacte poètic de cinc o set i cinc síl·labes”. Aquest mateix any, Jimenez Maia publica l'obra Haikuak (Maiatz, 2011) de l'època Gerezi.

Karlos Linazasoro té haikutto –Linazasoro ha utilitzat la paraula alguna vegada–, amic. “Barthes diu: ‘L'haiku es tanca en si mateix. Aparentment, el rastre que ha deixat desapareix. Res ha estat aprehès. La pedra de la paraula ha estat llançada inútilment. No hi ha ones, ni emanacions del sentit comú’. Quant als baixos, sabem el que va dir, la qual cosa passa en un moment determinat”. L'home


va sortir de l'ascensor.
Però no era perfum. (J. Azkona)

Grimpant pel seu propi esforç, Miguel Strogoff va tornar a fer-se amo de les gàrgoles. “Vaig començar així i, sent encara professor, vaig intentar després, amb sis o set anys, llegir-los, i ells també fer-los-hi, sense dir-los que eren disset síl·labes. A vegades formaven d'una sola línia. Però no importava, perquè recollien la sensació natural de la roca. D'aquella època són els poemes de Begi ninia. No pertany al gènere haiku íntegrament, però sí que el té. A més, sempre tenia el llibre Poesia e Vida i vaig beure d'allí”. Des de llavors no ha abandonat aquest camí. “Des de llavors he volgut fer un treball més personal i em relaciono amb els nens i nenes a través de les visites que fem a l'escola. Així van arribar les fulles vermelles, les fulles verdes, i la resta”.

Azkona no va trigar massa a portar als haikos al seu treball, i també apareixen en la primera obra publicada, Artius. “Hi haurà uns 60 haikus allí. Aquells que volien ser haiku o haiku. Tenia idees superficials, sense aprofundir”. Després, va donar una dotzena d'haikos, “més haikos” que els del primer llibre, en el llibre Koilara bete hitz. Després, més haiku, soc l'Arbre i l'arbre treballant. Però l'escriptor es va exigir més: “Vaig començar a preparar un llibre sencer, entorn dels haikos. I vaig començar a fer-ho, després de treballar l'haiku. Per a això vaig estudiar la cultura, la història i la visió del Japó, intentant penetrar en ella. Treball més seriós, més treballat en Fuji”.

Jimenez Maia va partir d'un llibre Haiga, una col·lecció d'imatges que ajuden a l'haiku, l'embelleixen. “L'autor era Yukki Yaura. Apreciava molt aquest treball. En l'Estat Espanyol, l'editorial Hiperion ha realitzat una gran obra entorn dels haikos; aquí estan les traduccions de Jesús Munarriz i Teresa Herrero. Llavors vaig descobrir a Ryokan. Només es coneixen 99 haikos. Em va enamorar. I això de sempre: ‘Hau euskaraz?’, i vaig començar a traduir” Pel camí, ha conegut a Baxo, Xiki i altres. Llavors vaig fer un altre pas cap endavant. “Vaig conèixer a Reiko Furuno, em va ensenyar la tècnica del kamishibai [per a contar i escriure contes]. Quan vaig començar a traduir haikos de Ryokan, els hi ensenyava a ell. Solia traduir-les de l'anglès i del castellà al basc, i em va dir que estava fent un llarg camí: de japonès a anglès, primer, i després al basc. Era un salt i un salt. Ell em va dir que havia de beure de la naturalesa, sentir que necessitava…”. Així va ser com Jiménez Maia va començar a escriure per si mateix.

Linazasoro era jove encara. Als 18 anys va complir amb els primers haikos. Alguns d'ells han estat recollits en el llibre de joies Eguzki ateri, i la seva obra és més recent en els Disset. Igual que Jimenez Maia, va partir de les antologies realitzades per l'editorial Hiperion. “Sempre m'ha atret el minimalisme. El significat de la nuesa de l'haiku em va semblar terrible, com deia, i fins i tot el que volia dir, o el que podia suggerir. A la nostra cultura el sorprenen la ingenuïtat, la simplicitat, la senzillesa de l'haiku. ‘Però què és això?’, ens fa dir”, tal com li va fer dir a Linazasoro en la seva joventut... “Els haikos que vaig escriure llavors eren més críptics, més difícils d'entendre. En disset són els laborals, més nets, més oberts. De jove, no saps com dir les coses. Les tenebres et protegeixen. Però a mesura que escrius, cada vegada necessites menys artificis”. En lloc de posar text, llevi-ho. Sempre és un tipus d'indumentària.

Una egua
trencada per sobre de
la muntanya. (Josu Jimenez Maia)

L'haiku és, en realitat, una forma especial de poesia japonesa en la seva definició més curta i freda. Igerabide té alguna cosa més a veure amb aquest tipus especial de poesia. “L'haiku és el resultat d'una meditació. Una sensació en la contemplació, en la meditació, una llum. Així llegeixo jo els clàssics haiku. Part del sentit, a pesar que a Occident fem sobretot uns altres haikos, més cerebrals”. Una sensació en disset –disset síl·labes– donada. “Però, en si mateix, és bastant lliure, fins i tot en la tradició japonesa. La meditació es realitza principalment en una actitud corporal determinada. Doncs l'haiku, igual: la postura és de disset síl·labes, malgrat alguna síl·laba”.

La destral és, en veritat, atraient per a ella. “L'haiku és una deliciosa representació a través de la poesia, una atractiva via per a explorar poèticament el món. Sobretot m'atreu la grandària. Aquesta és la clau: com fer una poesia així. Té tan pocs elements i és tan bell! I l'emoció poètica que afecta el lector! M'he adonat que m'agraden els treballs de respir curt. Té a veure amb la meva trajectòria, perquè també en la premsa faig treballs curts amb molta condensació. I també en la ràdio. En poesia, el mateix, he tocat de curt, de curt. Quant a la grandària petita, l'haiku és superior dins de la poesia”.

La sensació i la llum d'un, la petita grandària de l'altre… Jimenez Maia té una foto dels sentiments. “En aquest petit vaixell, al qual les normes marquen, puc recollir el viscut, el vesteixo, el fet olor en un moment donat, jo, l'haiku. Reunir la fotografia dels sentiments en aquesta fórmula màgica i intentar transmetre-la de manera suggeridora”. Si el lector obtingués la meitat del viscut, la tercera part, Jiménez Maia estaria content. “Recollir la meitat, el lector completarà la resta”. No obstant això, el treball de l'època de Cerezi té un avantatge, ja que els haikos tenen una imatge al seu costat. “Jo recullo el meu sentiment en les paraules i un altre que té la capacitat de dibuixar ha representat la meva cadena de paraules”. En aquest cas Maite Ramos Fernández ha il·lustrat els haikos de Jiménez Maia.

Linazasoro ens compta Barthes i Baxo. “L'haiku és atrapar aquest moment que es va per sempre. Escriu i queda atrapat per sempre. La sensació, l'emoció, el flaix… és la primera, la renderització a disset síl·labes és la segona, és a dir, el treball d'arquitectura: cinc o set o cinc. No sé si hi ha disset en aquell crepuscle del primer Sol. En el segon, sí, segons el títol, vaig fer disset, ben atapeït, exactament, perquè així ho vaig voler. L'arquitectura també té aspectes bonics!”. El fil de l'haikutto


bufa amb el
vent. (K. Linazasoro)

En el nostre cas existeix una expressió que no ens recorda a l'haiku, però que ens fa ressò d'ell, és a dir, la vella cobla. Quatre escriptors s'han llançat a l'haiku, sense cobla. “Vaig començar a traduir haikus, i em vaig adonar que tenien un gran ritme en basc, que ens acompanyava una tradició que ens ve de la vella cobla. Més encara, relacionava l'haiku amb la primera imatge de la vella cobla”, segons Igerabide. “I tinc la nostàlgia que no he treballat més aquest camí”.

Per part seva, Azkona s'ha preguntat per la vella cobla. “També he escrit les cobles, però he estat més llargues! Dos peus, jo tinc suficient… Però dos peus, no és cobla! Kopla, massa llarga per a mi. Jo necessito una mica curt, una mera percepció”. Nombre de caps, diverses opinions…

La vella cobla, com és sabut, ha estat lligada a la naturalesa… També l'haiku. Jimenez Maia fa esment a Lizardi: “‘El sol després del gel, el riure de l'hivern…’ El meu repte és donar-la en un artefacte poètic de cinc a set. L'avantatge de l'haiku és ser curt. Curt, però no curt”.

Linazasoro ha llançat la seva pregunta a l'alça. “Hi ha poetes que utilitzen la vella cobla. És el cas de Patziku Peru, per exemple, que fa unes cobles estupendes. El cobla és un altre món, encara que també té una estreta relació amb la naturalesa, com l'haiku. Haikua, per part seva, té sempre la transitorietat del temps, la impotència d'aprehendre, l'amor… i el silenci”.