En l'últim terç del segle XIX, alguns praxis i teories proposades a França van donar lloc a una tendència política que coneixem com a anarquisme. A diferència dels grups socialistes nascuts en 1864 en l'Associació Internacional de Treballadors, els anarquistes rebutjaven els recursos de la política formal. Prioritzaven l'acció directa i la vaga general, posant l'accent en el protagonisme dels propis rebels i deixant a un costat als intermediaris de tota mena. Els primers grups anarquistes, donant-se suport mútuament, buscaven satisfer les mancances del proletariat nascut amb la Revolució Industrial. “Aquell primer anarquisme era el de la Internacional, l'eix de la qual era l'ajuda mútua. Amb el pas dels anys, aquests grups formats per artesans i artesanes haurien incorporat a la nova plantilla de les fàbriques”, explica l'historiador Juantxo Estebaranz.

Els bascos van jugar des del principi tant en la Internacional com en la Federació Regional d'Espanya, de la qual era la seva branca (1870). No obstant això, els grups anarquistes de Zumarraga, Bilbao, Vitòria-Gasteiz, Tolosa, Irun i Pamplona/Iruña no influïen molt en la classe obrera que es va crear en les mines de Bizkaia: “Els miners no tenien una tradició d'organització que tinguessin els anarquistes i dominava el model sindicalista dels socialistes”, diu Estebarn. Amb l'esplendor de la Comuna de París i la il·legalització de la Internacional, els començaments del segle XX són testimonis de les noves tendències del moviment obrer. Va arribar el torn dels grans sindicats anarquistes. Sota la influència de l'acció sindical, volien construir una gran organització, amb aquesta intenció es van acostar a la nova classe treballadora i a totes les tendències que no estaven organitzades. En 1910 neix la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la primera assemblea de 1911 participen grups de Bilbao i Barakaldo.

Diferents realitats d'Euskal Herria

Al País Basc, el Sindicat Únic seria la principal característica dels anarquistes. Reunia en les federacions locals als obrers de tots els oficis. A Vitòria-Gasteiz, Pamplona o Tolosa, el Sindicat Únic tenia molta força, provocant la por i la repressió entre les classes poderoses. “La realitat d'Euskal Herria no era una i l'única. En Bizkaia hi havia treballadors de les mines, a Guipúscoa i Sakana dominaven les petites indústries transformadores i a la Ribera i La Rioja hi havia jornalers, així com associacions d'ajuda que treballaven en contra de la propietat comunal. La diferent situació econòmica, l'estructuració de la propietat i les divisions administratives de cada territori fan difícil donar una visió conjunta de l'anarquisme basc”, explica l'historiador.

Les dictadures, la repressió i les prohibicions viscudes condicionaran la trajectòria de l'anarquisme. La tensió entre les tendències que tenia en el seu si, d'una banda sindicalista, d'altra banda, per l'acció directa, es va accentuar en moments de feblesa: “Després de diversos fracassos, posaven en dubte, una vegada i una altra, el paper de l'anarcosindicalisme, perquè alguns prefereixen l'acció directa, les accions punitives”. El possibilisme i la intrantsigencia són, per tant, dues cares de l'anarquisme, sempre presents. Es podria dir, simplificant, que avui dia es reflecteixen en CNT-AIT i CGT. Però no eren les úniques tasques de l'anarquisme basc: “En la dècada de 1930, una vegada conclosa la dictadura de Cosí, s'acostaran a la CNT noves generacions que coneixien experiències de cultura lliure. Per als anarquistes sempre ha estat important l'aportació de la cultura, ja que la intenció de millorar la condició humana a través de la cultura sempre ha estat en les bases de l'anarquisme. El racionalisme, les escoles lliures, les publicacions, els periòdics, els ateneus també són elements indispensables de l'anarquisme. Isaac Puente o els Chiapusotarrak són els exponents d'aquesta tradició”, explica Estebarn.

La força de l'anarquisme a Euskadi

En la dècada de 1970, la CNT tenia una gran força a Catalunya, València o Madrid. Al País Basc, no obstant això, la situació era diferent. Segons l'historiador, “una vegada finalitzades les prohibicions, la CNT sempre ha tingut una gran capacitat per a reconstruir la institució. No obstant això, després de la mort de Franco, sembla que es van tornar enrere; és a dir, encara que els temps van canviar, l'experiència dels anys 30 era massa pesada; mimèticament pretenien espantar els instruments de conciliació desenvolupats en el món laboral durant la dictadura i la transició, com els comitès d'empresa. A més, a partir de 1968 el moviment assembleari es va estendre per Euskal Herria i va començar a aparèixer un bloc a favor de la fractura, que era substituïda per la CNT en la resta de l'Estat espanyol. En aquella època el moviment per la ruptura, que incloïa als abertzales revolucionaris, evitava la política formal”.

Segons l'autor del llibre Breu història de l'anarquisme basc, les tendències euskaltzales defensades pel col·lectiu Askatasuna dins de la CNT no van tenir la suficient repercussió i alguns van decidir treballar fora d'aquesta institució: “Van començar a treballar des dels moviments humans, sense posar un anarquista de cognoms al que van fer. Avui dia, la situació és semblant: el moviment rupturista que hem esmentat abans veu amb bons ulls les vies institucionals i encara hi ha qui té l'eix de l'assemblea. Ara, les propostes són més clares i l'espai antiautoritari està disposat a recuperar els fracturadores que abans també rebien altres moviments”.