“Volem explicar a la nostra gent el que està passant a Líbia i en la nostra llengua”. Sens dubte, el repte de Muhamed Khalifa és molt pròxim. És redactor cap del Khalifa Mendietako Oihartzuna. El periodista diu que “amazigh” és d'ètnia, que no el relaciona amb “berbere”, “en absolut”. Aquesta és, doncs, la primera lliçó: “amazigh” significa “home lliure”.

Estem en Nalut, en la serralada occidental de Líbia. Des de l'esclat de la guerra civil el mes de febrer passat, només els homes s'han parat en aquest poble. Els que estan en edat de lluitar, per descomptat. Les seves famílies s'han refugiat a Tunísia durant sis mesos, i la generositat dels tunisians ha estat tan gran en aquesta crisi. Afortunadament, gairebé tots els refugiats libis ja estan de tornada al país asiàtic, on ja estan allotjats.

“Parlem del present i el futur de Líbia, sense oblidar el passat. En l'edició d'aquesta setmana recordem als nostres lectors tres paraules molt importants: “tilele”, “agrauli” i “tagraula”; “llibertat”, “lluitadora” i “revolució”, diu Khalifa, orgullosament, amb un dels 500 exemplars que imprimeixen. La columna que mostra l'alfabet Amazigh ha trobat el seu lloc entre els altres titulars: “Trípolis en mans dels rebels”; “Revolucionaris en el camí a Sirte”…

El Ressò dels Montes és un dels últims setmanaris que s'han publicat en la serralada Nafusa de Líbia. Des que es va desencadenar l'ofensiva contra Gaddafi, el poble amazigh del país ha viscut un gran despertar cultural. La conquesta del pas fronterer de Tunísia ha estat fonamental per a això. Al mateix temps, no es pot negar que l'orografia ha estat la gran ajuda dels vilatans.

En aquests sis mesos, els amazigh libis han lluitat en nombrosos fronts: en les trinxeres o en les impremtes del desert. També en el “aire”: “Si tinguéssim un bon transmissor, podríem arribar fàcilment als pobles i ciutats de la vall. Desgraciadament, el radi que tenim és de 70 quilòmetres”, lamenta Tarik Erro, cap de Nalut Aske Irratia. A diferència de la resta de companys, Erro no acaba d'arribar en el món de la ràdio. Ha treballat en aquest edifici des de l'any 2002. No obstant això, la situació ha canviat molt en els últims mesos: “De les quatre habitacions que té l'edifici de la ràdio, només una s'utilitzava per a treballar. En els altres tres sempre hi havia un policia polític de Gaddafi. El que fos el meu company Hamid, en aquesta habitació en la qual estem, va sofrir una pallissa. El seu delicte, incloure una cançó amazigh en la programació. Quan van escoltar les primeres paraules estranyes, els policies ho van recollir, ho van assotar i ho van detenir”, recorda el veterà treballador, en presència de te i dàtils. “Per Déu, aquí no tornarà a succeir això”.

Muhamed Ali és una de les veus més conegudes de Nafusa, ja que és el presentador de la ràdio: “L'agressió es va produir mentre estudiava odontologia a l'estranger. Immediatament després d'interrompre els meus estudis vaig tornar a la meva casa per a ajudar al meu poble. No soc capaç de manejar una arma, però un amic em va dir que tenia una gran veu per a la ràdio i, bo, avui soc aquí”, diu el jove de 21 anys. Diu que li agradaria compartir els seus estudis de radi i dentista, “quan tot hagi acabat”.

Per a llavors, la televisió Amazigh ja no serà res nou. De moment, els telenotícies poden ser vists tots els dies en el seu propi idioma, de 15.30 a 16.00 hores. Des de l'esclat de la guerra civil, Qatar ha ofert als rebels tot tipus d'ajuda: armes, diners, camps de refugiats a Tunísia i programes de televisió en llengua tamazight. Encara que es pugui endevinar, encara queda per veure la compensació que exigirà l'Emirat àrab per a aconseguir la independència.

Estat d'emergència

Es diu que els amazighs i els àrabs de Nafusa han viscut allí durant segles junts. En qualsevol cas, d'una vintena de localitats de la serralada occidental de Líbia, només es poden trobar membres dels dos grups. A més del poble de Rehibat, la resta són “d'una sola ètnia”: Amazightares o àrabs.

“Els Amazigh no ens agraden a nosaltres els àrabs. Diuen que som nouvinguts, encara que hàgim viscut més de mil anys en aquestes muntanyes”, deia el cineasta Saleh Gerhyan. El poble àrab més gran es troba precisament en la serralada de Nafusa.

“Si ens haguéssim confós amb els àrabs ja hauríem perdut el nostre idioma”, argumenten molts amazigh. Pel que sembla, la llengua és, i no una altra cosa, el senyal d'identitat principal d'aquest poble mil·lenari.

Els pobles d'Amazigh es construeixen seguint la perspectiva defensiva. Alguns es “perden” en les xarxes de coves subterrànies, ja que aquests laberints són el millor refugi per a protegir-se del sol. Uns altres, no obstant això, s'han aixecat com a muralles sobre la muntanya, lluny de les amenaces del desert.

En l'extrem oriental de Nafusa, Jefren és un d'ells. En qualsevol cas, en els últims mesos a penes se sentia la llengua dels “homes lliures” als seus carrers buits i trencats. L'hospital bombardejat i els cràters que apareixen a tot arreu són testimonis muts i significatius de la condemna que ha sofert Jefren. Els coets GRAD de Gaddafi han caigut en aquest poble gairebé tots els dies des que va començar la guerra. Per si no fos prou, els soldats que van arribar de la part baixa del desert van començar a cometre una brutalitat enorme.

Encara fa falta temps perquè els nens i nenes de la zona puguin caminar solts i despreocupats per aquests carrers ennegrits. Mentrestant, treballen a l'escola que acaba d'obrir. Jugant, cantant i, en definitiva, aprenent la seva llengua materna, prohibida des de fa quatre dècades. “Tenim 46 nens en aquesta escola. Som 11 voluntaris ensenyats, totes dones, els homes estan en guerra”, diu la jefriense Sarah Hatem. Aquesta valenta dona és la presidenta de l'Associació Tanit. El grup que porta el nom de la deessa Amazigh no és més que un dels acabats de crear per a protegir la cultura i la llengua d'aquest poble.

Aquest tipus d'iniciatives, que fins fa molt poc temps podien portar a la detenció, a la tortura i, potser, a l'execució. Madghis Buzakhar, que ha acudit a l'escola, ho sap molt bé: "El desembre passat la policia de Gaddafi va detenir al meu germà i a mi. Portem anys investigant la nostra cultura i la nostra llengua i els agents van considerar ‘sospitosos’ els llibres que van trobar a casa”. Els germans Buzakhar van ser empresonats a Trípoli sota el càrrec de "traïció i sedició", segons la mateixa font. Després de romandre 70 dies detinguts, van ser posats en llibertat en els primers dies de la revolució, que encara continua oberta.

“Hem tingut molta sort. De fet, ens van incloure en la secció Cadena perpètua i pena de mort. El meu germà i jo crèiem que ens anaven a matar aviat o que, amb sort, anàvem a passar tota la vida en la presó”, afirma la jove de 29 anys a la porta de l'escola. Però no sembla que la duresa de l'experiència hagi disminuït el seu vigor: “Hem de lluitar perquè el tamazight sigui una llengua oficial en la nova Constitució que se signarà en breu. Ja és hora de mantenir el nostre”.

A la volta de Nalut, es poden veure els primers nens en la plaça del poble durant els últims sis mesos. El poble va romandre cinc mesos sota les bombes de Gaddafi. Per la part baixa, per la vall, arribaven coets tots els dies, sense avisar.

De moment només hi ha residus per a jugar, però els nens estan contents. Com qualsevol nen o nena en el món, als autòctons els agrada jugar als “soldats”. Potser més encara quan els pares d'un han estat els protagonistes fins ahir.

Afortunadament, els tirotejos reals i les explosions han acabat. El silenci regna en l'antiga muralla de Nalut. El fort, actualment censat per la UNESCO, s'ha mantingut en peus des del segle XI, atenent qualsevol possible atac procedent del desert.

Set de la tarda. El sol s'amaga suaument en el desert, acariciant la fortalesa d'Amazigh amb la seva última resplendor. Dins de poques hores naixerà un nou dia.