En el món hi ha milions de treballadors al servei de les famílies. El dossier no ha estat inclòs en la vida d'altres tants milions de persones que es dediquen a la neteja d'empreses i institucions, a les quals se'ls va esmentar en un Net Pròxim del passat mes de maig, “Dones invisibles en labors de neteja”, a pesar que les fronteres entre les unes i les altres són sovint difuses, sobretot perquè cada vegada són més les empreses que ofereixen tots aquests serveis.

L'article principal de “La maledicció de l'escombra” ha estat escrit pels economistes François Horn i François-Xavier Devetter, que acaba de publicar amb Sandrine Rousseau “Du balai. Essai sud le ménage à domicile et li retour de la domesticité” (Erratza. Assaig sobre el treball de servei domèstic i el retorn de la criada). S'ha descrit l'evolució de la professió de cambrer a França durant cent anys, de manera que es puguin esclarir també els canvis que s'han produït a Euskadi.

Igual que a França, en la dècada de 1920 gairebé una de cada tres dones amb ocupació fora de casa treballava com a criat; un milió el feia a França, un percentatge molt elevat dins d'una població activa de 20 milions d'euros. En la primera guerra mundial van disminuir quan les nenes van ser traslladades a les fàbriques per al seu treball. Després, amb 1929, la majoria dels baserritarras vinguts de més lluny. Després de 1945, milers de donzelles van arribar de Portugal i Espanya.

A partir de 1980 van tornar a decréixer, però en l'última dècada ha augmentat l'atur i la perpetuació les demandes i ofertes d'ocupació en el servei domèstic. Això ha estat respost de dues maneres. Alguns, com França o el nord d'Europa, tracten d'entrar en l'economia regulada, baixant imposats als quals contracten la criada, i altres. En canvi, al Mediterrani, Itàlia, Espanya i Grècia, les autoritats desconeixen la proliferació de les ocupacions negres.

De l'una o l'altra forma, la regla general és que es rebaixi al màxim el cost de les prestacions de la llar. A França, amb una baixada d'impostos. A Grècia porten albanesos i ucraïnesos, a Itàlia ucraïnesos i romanesos, a Espanya sud-americans. No és casualitat que en aquests països la immigració s'hagi feminitzat tant.

A Grècia, Itàlia i Espanya, les dones portades de fora fan els serveis que els estats fràgils no ofereixen als ancians i als discapacitats. En una Europa més rica, els serveis domèstics també són cada vegada més controlats per empreses especialitzades, equiparant-se als de les empreses de neteja.

Sindicat? No sabem què és

Devetter i Home descobreixen que una família es basa en la lògica de la desigualtat en acollir a una criada domèstica: “L'anàlisi econòmica més clàssica mostra aquesta lògica de la ‘especialització’: si el meu temps lliure val més que el de les dones sense qualificació, per què renunciar als seus serveis?”.

Es dediquen tasques domèstiques a grups subdesenvolupats, dones i/o immigrants. Han de dur a terme les necessitats històricament qualificades de lletges, associades a la brutícia, o als pesos d'avorriment. Tret que es facin bé, aquests treballs “inútils” que no es veuen.

D'altra banda, no falta qui els faci. Els que estan en un nivell més baix no tenen estudis, experiència, coneixements que els ajudin... o nacionalitat pròpia. Fa temps que un André Gorz criticava aquest contre-économie tertiaire que promou ocupacions mal remunerades en lloc de desenvolupar serveis socials: “El desenvolupament de les labors de criada exigeix que s'incrementi la desigualtat social perquè una part de la població assumeixi les activitats ben pagades i l'altra part es plegui al seu treball de cambrera”.

En Le Monde Diplomatique el periodista de Bry Julien Bry ens va parlar sobre “Manila, Hong Kong, París: Esclau de professió” descriu el cas dels assistents filipins. Més de cent mil persones a l'any es reparteixen de Filipines a tothom per al treball de criats. La política d'enviar treballadors a l'estranger per part de l'Estat en l'època de Ferdinand Marcos s'ha convertit en la principal sustentació de l'economia de Filipines des de 1974. Avui més de 8 milions i mig de filipins estan repartits pel món, en gran parteix dones, és a dir, el 10% de la població, més del 20% dels treballadors.

Els filipins treballen habitualment en països dels Estats Units, el Canadà i Orient Mitjà, principalment l'Aràbia Saudita. Hi ha centenars d'acadèmies per a entrenar a esclaus i criades filipines als quals no es coneixen queixes, reunions i vagues, que reuneixen més de 100.000 alumnes cada any, per a aprendre fent la neteja de les cases, cuinant, cuidant als nens, cuidant als vells, fent la compra... i sobrevivint, si és possible, sense que ningú s'adoni.

El periodista Pierre Souchon ha escrit “Atreure als servidors de casa als sindicats, el treball de formiga”. Les dones sindicalistes que treballen en això en CGT i CFDT, en la seva majoria industrials, que han arribat als serveis pel tancament de les fàbriques, li han comptat el difícil que és proposar la cotització: com demanar que es posi l'1% del sou mensual a les persones que viuen tan atapeïdes?

L'escriptora Bufona Chollet aborda el tema des d'un altre punt de vista: “Scrupules féministes”. L'estadística part que la dona dedica una mitjana de dues hores i mitja més al dia a les tasques domèstiques que l'home. Curiosament, en les parelles en les quals tots dos treballen, si la dona limita les hores de treball o es pren un llarg descans maternal, augmenta la seva part de les tasques domèstiques.

Quan la dona també treballa a jornada completa fos de casa, les parelles que viuen bé tendeixen a subcontractar-les. Com diu Sarkozy: “Travailler plus pour gagner plus”. Però això comporta un augment de les diferències, ja que alguns necessiten contractar uns altres per a obtenir més suc de la seva qualificació per a unes necessitats lletges i mal remunerades.Una altra
dada: en les llars que han acollit a una dona estrangera, el 18% dels homes passen l'aspirador i, en canvi, el 40% dels quals ho reparteixen tot entre tots dos. Segons Bufona Chollet, “una cosa és que hi hagi pau en una parella, i una altra que aquesta pau sigui justa”.