Una cosa principalment: Que el diable s'ha emportat una escletxa. Que hem pres consciència del botxí sàdic que tenim dins de nosaltres. La raó dels assassinats s'acosta cada vegada més al dessentido i al plaer psicòtic. El joc de dames predictible d'antany es materialitza ara en guions més complexos. Encara que poques vegades, els dolents guanyen. Que se'ls perdona ser assassins, si duen a terme el crim de manera creativa –fa temps que empecamos a empatitzar amb lladres–.

Abandonar a aquests mals genis

El cinema negre és més generós que el convencional amb la fisonomia dels actors masculins; no tant amb la de les dones. Diuen que el nostre inconscient cerca la simetria a l'hora de trobar parella, i els productors de Hollywood també es decanten per la simetria: Cruise, Pitt, Clooney, Damon… Es prefereix aquest tipus de bellesa. Era el bon gendre. Però el cinema negre, trencant les regles i pastant la pipa fermentada (crack, pipa o automàtica), permet i recompensa l'asimetria, el nas i les dents corbes, el pèl escàs o el cabell incommovible: La trajectòria de Steve Buscemi, Nicholas Cage, Adrien Brody, Michael Imperioli o Tim Roth, entre altres, seria diferent sense les opcions que els ha donat el cinema negre. El visaje està incrustat per a expressar turment, geni, neurosi i destí alcohòlic criminal. Els germans de Coen ho van fer bé amb Fargon Buscemi o John Dahl amb Nicholas Cage en Xarxa Rock West. Pot ser recomanable veure les dues pel·lícules de manera seqüencial per a igualar la ironia de la fi: què passa amb els diners que és el motor de la pel·lícula.

No obstant això, la crida del costat fosc és poderosa, i alguns actors “simètrics” s'han deixat matar per culpa del cinema negre americà. En The Amerian, d'Anton Corbijn, per exemple, George Clooney es fica en la pell d'un assassí solitari en una història en la qual l'armeria s'equipés amb l'artesania. També Tom Cruise jugarà sense escrúpols assassins de Collateral, igual que Denzel Washington en Training day, fent de policia corrupta –qui vulgui més policies corruptes, que vegi Pride and Glory–. La conjuntura moral sempre és a prop: el desconfiat investigador de pel·lícules noir interessants sap que entre fer justícia saltant la llei o respectar la llei i no arribar a la justícia és freqüent triar. Quina és la decisió correcta? Aquest mal pas permanent és el que dona força a moltes pel·lícules.

Si no es trenquen els ossos

Ha canviat la sublimació de la violència respecte al cinema negre clàssic? Ens hem acostumat al fet que parlar de pistoles calibri sigui com parlar del temps. Aviat hem après que la policia de Los Angeles utilitza Beretta de 9 mm i que l'assassí en sèrie prefereix el calibre 44. L'aparició de la sang s'ha explicitat. S'han recollit les lliçons de l'antic porno salvatge i l'estètica snuff movie, donant una mesura sostenible a aquestes dues i traient beneficis a la sèrie B, si bé és evident que als Estats Units tenen més limitacions a l'hora de gravar escenes sexuals que a l'hora de gravar escenes violentes, que a Europa és al revés. Dos exemples: Michael Madsen Reservoir Dogs parlant a cau d'orella tallat, o el dit retallat de Robert Downey Júnior en el gel en la pel·lícula autoreferencial d'humor negre Kiss Kiss Bang Bang, que té el mateix problema que molts dels d'aquesta secció, que comença tan a dalt, que després no pot aguantar la categoria.

En la majoria de les pel·lícules, no ens enganyem, el personatge que passa per algunes fronteres es castigarà al final. No sempre, per descomptat, i tal vegada és aquest l'encant i l'aportació de molts malvats dels últims vint anys. Recordeu el punyal de gel que apareix sota el llit en Basic Instinct, o, sobretot, la frase que escoltem en el memorable The Usual Suspects de Bryan Singer en boca de Kevin Spacey: “Creure que això no existeix és el millor truc del Diable”.

I les nenes de merda?

En aquest món d'homes, hauríem de separar a Sharon Stone i Kathryn Bigelow. El primer, perquè es va convertir en un mite sexual dels 90 gràcies a Basic Instinct, Uma Thurman li va agafar el relleu en la lliga d'arts malignes fatals. El que fora Mikel Garmendia ens va deixar un bonic lema reformat: “L'home pròxim i Sharon Stone”. El director Bigelow, per part seva, ha estat nominat per l'ambiciosa pel·lícula d'animació Strange Days (Strange Days). Un projecte impulsat per James Cameron que s'allunya dels tòpics amb una proposta que se situa a la fi del mil·lenni: la realitat virtual, la corrupció policial i l'ambient apocalíptic es barregen en l'ardent nit suburbial de l'OT. Que sigui massa llarg, una pena.

Més enllà de la tensió sexual, és inevitable esmentar les lluites entre grups: no sols els conflictes interns que tenen policies i delinqüents, sinó també els enfrontaments entre comunitats negres, llatines i italianes. L'idioma principal és l'anglès, com no, però a la parella se li reprèn en castellà i els favors es demanen en italià o rus. “Si no saps castellà estàs mort aquí” li diu Denzel Washington en Training day a Ethan Hawke.

Boogie Nights

Destaca el pes que la dècada de 1970 té en la filmografia de molts d'aquests directors, segurament perquè coincideix amb la joventut de la majoria d'ells. Les protestes racials de finals de la dècada de 1960, el famós blackout de Nova York i les cites dels periòdics de l'època són moltes vegades parteix del paisatge. La música de l'època al Borbó també s'insereix en l'ambient d'aquestes pel·lícules: la música disco i els sons groovie o funk ajuden als ritmes a la perfecció. Encara que aquest assoliment s'ha unit a Tarantino, no ha estat l'únic, ja que el repàs musical que fa Spike Lee en el genial Summer of Sam és impressionant: Roy Ayers, Heatwave, Thelma Houston, Chic, First Choice, Marvin Gaye. Gairebé tots ells formen part del guió, ja que es veuran embolicats en un conflicte amb la vida punk del personatge d'Adrien Brody.

Els escenaris, d'altra banda, al marge de les excepcions que ens volen mostrar la sensació de buit d'Amèrica Profunda, ja sigui en el desert o en el gel, són gairebé sempre LA I Nova York, el primer com a plasmació d'un freeway o circumval·lacions laberínicas i el segon com a laberint de ruscos o sucursal de l'infern. La versió agorafóbica de l'infern (LA) i la variable claustrofòbica (NYC) del mateix infern. Amèrica és un territori ple d'oportunitats. Fins i tot per a criminals.

Aparcar també llicència

Difícilment entendríem aquest cinema sense tenir en compte els cotxes: taxis, Chevrolet Montecarlo amb amortidor low-rider, Cadillac, Corvette vermell ratlles, Lexus personalitzats, cotxes Nissan robats per encàrrec... Són capaços de treure un rendiment real als maleters. Sobre els cristalls del cotxe cauen els neons, els tirs i els cadàvers de la ciutat. Els personatges viuen en cotxes. Són llocs de presa de decisions i confessió. Diner amb rodes. Toquen el cuir en els cotxes, moren en els coches.no hi ha més que recordar a Zodiac i The Zodiac: dues versions diferents d'un fet inquisitiu real, incloent-hi un assassí en sèrie que assassina a parelles joves en cotxes.

En definitiva, en el cicle American Way Of Death trobarem de tot: clàssics sense fissures (Goodfellas, Miller’s Crossing, Mystic River), pel·lícules comercials que en el seu moment van ser reeixides (LA Confidential, en Se7 –el món dels títols de crèdit està bolcat i ens fixem en ells com Kyle Cooper en una pel·lícula de culte). També hi ha pel·lícules que han envellit bastant malament: New Jack City, una pel·lícula kitsch que desgrana la florida del crack del Bronx dels 80, protagonitzada per Wesley Snipes (preferiblement més engullente en el mateix ambient és la Menace II Society), però també hi ha pel·lícules rodones: Memento, Ghost Dog, Before the Devil Knows You’re Dead...

El que més gaudeix és el que més li agrada de les regles del cinema negre. Màxima: a vegades gairebé qualsevol cosa està permès, si això et permet arribar amb vida al matí següent. Però cura, la cosa és cada vegada més complicada... Com un policia corromput diu a un jove rookie: “Això és escacs, no jugo de dames”.