Fa molt temps que el menyspreu dels saiyanos, la seva ombra fosca es veu en els camps de batalla antics. En una famosa pedra tallada del sumeri, situada al Louvre, es veu com els vencedors aixafen als vençuts mentre els voltors s'apoderen de les seves restes. Tal era, com es veu en la Ilíada, la pitjor fi dels soldats: “Els gossos i els voltors estriparan tot el teu cadàver”, va exclamar Akiles a Héctor, que havia mort de la seva mà, perquè morís assaborint una por que no hagués estat l'adequat enterrament.

No és així a tot arreu, i en efecte era tot el contrari per als antics perses, que estaven prop dels grecs, enemics dels sumeris. Els mazdeistas deixaven els cossos al sol sobre els edificis denominats “torres silencioses”, perquè els éssers celestes els portessin al paradís superior, i així ho han fet fins que en 1960 se'ls va prohibir: des de llavors ja no hi ha més bugies en la zona. En una ocasió es va especular sobre l'existència d'un monument circular i silenciós, erigit en el cim d'Urkulu, a Baixa Navarra, que recorda les seves siluetes als “dechmas” de l'Iran –ara preval la creença que va ser la torre de trofeu romana–. Avui dia tenen el mateix costum al Tibet i en algunes de les seves regions preparen els cadàvers perquè els “ocells sants” els mengin.

En l'antic Egipte, els saíes eren sagrats, l'aspecte de l'alta senyora Nekhbet i l'adorn del cap d'uns altres; i, com a símbol de la monarquia de l'Alta Terra, el component de la corona faraònica. En les llindes es col·locava la imatge benèfica del saiyano per a protegir els transeünts, una virtut natural que es deriva de la seva capacitat per a treure vida de la mort, perquè permet el cicle de la vida i la resurrecció.

En el nostre immens món, per contra, enalteix a l'àguila, un caçador que ha de morir per a alimentar-se. Abillat amb el seu prestigi en l'heràldica i enlluernat al nostre voltant, s'ha vist sovint commocionat per la glòria de la seva pàtria. I, per contra, es deia voltor als adversaris polítics més pròxims que es volien insultar. Però qui ordena que Arranomendi és més espectacular que Butreaitz? En els dialectes orientals, per part seva, l'àguila (i més concretament l'àguila negra) és l'espècie gyps fulvus, és a dir, el voltor.

Llavors, a què venen aquestes històries d'ocells i aquestes ornitologies estúpides, si al final es vol dir que tots són iguals? I, no obstant això, és incomparable el voltor. Quan ho veiem passar d'un costat a un altre, o quan el veiem modestament i en passar prop de nosaltres mateixos, sentim el murmuri de les seves plomes, no tenim dubte que, encara que s'hagi acostat a ensumar que estem morts, és l'ocell que es contempla en la bella cançó del cançoner basc. “Les àguiles en els forts, pugen per les ales...”.