Com vas entrar en el món del cinema com a actor?

Tinc l'afició pel cinema des de molt jove, ja que els meus pares eren amos d'una sala de cinema. La meva història ha estat molt semblant a la de Cinema Paradiso. Veia totes les pel·lícules que arribaven al poble, i quan eren per a adults, teníem una finestra per a veure-les amb els amics, d'amagat. Es deia Cinema Lux. Imagini's, en aquella època hi havia dues sessions, al matí i a la nit. Gràcies a això, vaig veure cinema de tot el món.

I entre aquestes pel·lícules es podien veure les de Guatemala o només les de fora?

Eren molt pocs els nadius. Hi havia algunes, però el cinema guatemalenc no es va desenvolupar. Gran part del cinema guatemalenc eren coproduccions, desenvolupades amb Mèxic, en les dècades dels 50 i 60. En la dècada dels 70 es va produir l'explosió del cinema comercial, però també a l'ombra de Mèxic. La majoria de les vegades les pel·lícules es rodaven a Guatemala, però els directors i els principals protagonistes eren els mexicans.

Va començar la guerra.

També van reprimir el cinema i el teatre, quan no hi havia autocensura. A més, el més greu era que la gent era assassinada o desapareixien, encara els directors de cinema.

En l'època de la guerra també hi havia cinema guatemalenc, però de fora (suecs, finlandesos...). Exemple d'això és La filla del puma (1994). En finalitzar la guerra, van començar a aparèixer moltes pel·lícules documentals per a denunciar les massacres que s'han produït a Guatemala. Poc abans de signar l'acord de pau, gairebé juntament amb el conveni, es va fer una pel·lícula que va marcar una corba: Nec isildu. Això últim reflecteix bé el caràcter silenciós, aparentment mans, dels guatemalencs, fruit de tota aquesta repressió de l'època.

Abans de la guerra el cinema guatemalenc estava compromès o això va ser conseqüència de la situació política?

No, no s'havia compromès anteriorment. Que jo sàpiga, abans de la guerra va ser l'única pel·lícula compromesa, El colom ferit (1963), d'Emilio L'Indi Fernández, que reflectia la lluita de les comunitats indígenes.

Com va començar la seva carrera professional, després que s'aficionés a Cinema Lux?

Jo somiava amb el cinema i vaig començar a actuar, molt jove. Amb 4 anys vam fer una obra de teatre al parc central. Amb 5 anys també em vaig presentar a un concurs de cançons. Ja saps, un d'aquests que quan un nen està malament toca la campana i surten... A casa no vaig avisar a ningú i així vaig aparèixer, cantant Violetes imperials de Luis Mariano, i era una cançó molt difícil. Per descomptat, van tocar la campana immediatament, però no vaig deixar el micròfon fins que vaig acabar la cançó. I va haver-hi alguns aplaudiments, perquè la situació va ser molt còmica.

Ens has dit que et vas anar sense avisar als teus pares. T'han recolzat més tard en la teva vida artística?

No gaire. Vaig haver de fer la carrera de Dret, encara que també treballava en el teatre. Podria fer-ho, sempre seguint una carrera “de futur”, és a dir, fent estudis “seriosos”. Em vaig presentar davant un advocat i un notari. Quan vaig fugir a Espanya en l'exili, vaig trobar treball en els bancs, però al final vaig decidir dedicar-me per complet a la faceta d'actor. Ja no tenia pressió familiar i vaig començar a fer circ, teatre de carrer, espectaculars per a nens... i sense adonar-me vaig entrar al cinema espanyol amb papers petits. Com físicament tinc l'aspecte espanyol, vaig haver d'aprendre a parlar en espanyol accent, i així vaig començar. Vaig ser agricultor, guàrdia civil...

Ha esmentat l'exili. Ets un artista compromès a Guatemala per a haver d'escapar d'aquesta manera?

Sí. Per a començar, era catedràtic de dret, em dedicava als mètodes de recerca social. Quan va ocórrer la primera massacre, jo la vaig denunciar. Paral·lelament dirigia un grup de teatre i amb això també fèiem denúncies, això sí, clandestinament, perquè no apareixíem en cap programa. Quan hi havia un conflicte entorn de l'electricitat, una vaga de fam o una cosa així, apareixíem allí amb el grup de teatre.

L'Estat espanyol feia costat fàcilment als refugiats guatemalencs?

En 1978 vaig demanar l'exili a Espanya, però em van negar perquè consideraven que Guatemala era una democràcia. Però en 1980 va ser cremada l'ambaixada espanyola a Guatemala, i llavors vaig pensar “ara quina democràcia em diran?” [aquest any es van trencar les relacions diplomàtiques entre Espanya i Guatemala]. Quan l'Ambaixada va ser cremada, allí hi havia una companyia de teatre que jo havia format i tots els participants van morir. Per això em van exiliar. No obstant això, més tard em vaig assabentar de la mort dels meus amics.
Llavors, li va donar Espanya la llibertat a nivell artístic?

La idea inicial no era aquesta, francament. La idea d'anar allí se'm va ocórrer perquè allí hi havia una casa per a mi. D'allí, més tard, vaig crear una xarxa europea de solidaritat amb Guatemala amb un amic. Però teníem ganes de tornar a Guatemala, tal vegada clandestinament, a lluitar... Llavors érem molt idealistes. Tenia uns 32 anys.

Va tornar vostè a Guatemala en aquells dies?

No, em vaig avorrir en les meves relacions amb les organitzacions revolucionàries. No em deixen entrar i vaig deixar a un costat la militància internacional per a centrar-me per complet en l'obra de teatre i vaig començar a estudiar teatre. Però això no vol dir que m'oblidés del meu poble i dels seus problemes.

Vaig dirigir una obra de teatre, el Tribunal Permanent dels Pobles, en el qual denunciàvem la situació a Guatemala. Per tant, la militància no va cessar, però al mateix temps vaig actuar com a actor, tant en publicitat com en qualsevol pel·lícula. El meu físic em va ajudar molt, com he dit, perquè tinc l'aspecte espanyol. Vaig treballar en petits papers, però a vegades també en grans produccions. Vaig treballar al cinema amb Antonio Banderas o Javier Bardem, i en el teatre amb Pilar Bardem, per exemple. Vaig relacionar els bons contactes que encara conservo.

I allí hi havia més treball que a Guatemala llavors...

Imagina't que quan es parlava de l'escassetat de finançament a Espanya es feien 85 pel·lícules. Tres?

Després vas tornar a Guatemala. Per ofici o per necessitat sentimental?

Vaig tornar en 1982. En 1986 va acabar la dictadura i me'n vaig anar a Mèxic amb la intenció de tornar al país. Però em van dir que encara era perillós i no vaig entrar a Guatemala. Per fi vaig arribar i vaig trobar el poble molt canviat. Vaig tornar definitivament en 1998, d'on vaig marxar quan es van complir vint anys. En la cultura maia, el termini de vint anys és un “Katun”, una època, un cicle. En 2003, la gent que es dedicava al cinema en l'exterior torna i de sobte es fan tres pel·lícules. Per casualitat, vaig participar en les tres. A partir d'aquí el cinema guatemalenc ha anat canviant molt, fins al punt d'estrenar la pel·lícula de gènere Toc de Queda.

Sembla que, escoltant les teves vivències, has de triar entre viure humilment a Guatemala i convertir-te en una persona famosa a Espanya. És així?

Pel que sembla, era una mica així. Però la terra ho atreu i aquí em trobo molt més a gust. Ara tenim aquí un grup sòlid de diferents generacions. Al voltant de la meva casa, en Antiga Guatemala, es reuneixen molts joves i estem en constant procés de creació.

Per a acabar, quan vas estar en l'Estat espanyol, vas tenir notícies d'Euskal Herria?

Sí, i em va tornar boig! Em semblava a Guatemala en la meva cultura. No entenia el basc, com no entenc el quítxua. Però m'agrada escoltar, i estic molt content que hi hagi aquests idiomes. Però Euskal Herria no és fàcil; vas a Sevilla i a les tres pots sentir-te com de casa, a Euskal Herria no. Però si tens un amic basc, aquest amic és per sempre.

A més, he treballat amb cinema i teatre sobre l'escenari basc. També hem presentat les nostres pel·lícules en més d'una ocasió en el Festival de Sant Sebastià.