“Emile Larre ha estat un treballador de l'ombra. El seu nom mai ha estat del primer pla, però ha treballat molt en la seva vida i ha participat en multitud d'enriquiments de la cultura i la llengua basca”. El que diu Eneko Bidegain en el seu llibret Bidegile de tu. Això és el que ens ha portat a tu.

Això és el meu món, sí, la cultura i la llengua. Sempre he estat euskaldun, criada en un ambient euskaldun. Vaig ser al seminari menor als 11 anys, i les cartes que enviava a casa les fèiem sempre en basca, tant la meva mare com jo. La meva mare ho sabia i jo ho sabia. A casa, d'altra banda, sempre parlàvem en basc. En Baigorri érem pagesos, bascos, i quan vaig començar en el capellà, allí també passàvem la meitat, i menys de l'altra meitat, els viarneses. Els bascos teníem un club com el nostre, de pilota i d'escriptura. Teníem un quadern que passàvem de mà en mà i allí cadascun feia un article i s'ho passava a l'altre. Sempre en basc nosaltres. Vaig tenir sort en el seminari, perquè vaig tenir la sort de ser professor de Lafitte.

Pensava que Lafitte parlava francès, no basc…

Lafitte era professor de francès i, com tots els altres professors, parlava francès en totes les escoles i en tots els col·legis. No obstant això, Lafitte va inventar per si mateixa unes escoles d'apartaments per a ensenyar basc. Però fora del seu treball. Per a llavors ja era director de la revista Herria, a part dels seus treballs, i ja tenia tant o més treball que tots els altres professors! A més, parlava en basc. Després, quan m'han posat vicari, sempre als pobles euskaldunes, allí ho he fet com Lafitte, volia més el basc, parlava més fàcil en basc. Sempre ho he tingut. Més tard, quan tenia 40 anys, em va demanar que em dirigís el Poble. Mai he tingut un lloc per al basc, com Lafitte. He fet aquest treball, no sempre pagat.

Quan Lafitte li va demanar que dirigís el poble, vostè li va posar la condició.

Ho sabies? Jo sabia que el Poble caminava malament pel que fa als diners. Les coses estaven molt malament, "no es podrà seguir!", li vaig dir a Lafitte. Tots dos ens quedem en total foscor durant la nit. Era el dia del funeral de la dona de Labegerie. Vaig agafar a Lafitte en Uztaritze i la vaig portar a Kanbo, i després vaig tornar a Uztaritze. Lafitte va dir: “Farem el que puguem i mentre podem!”. Vaig arribar a la casa i vaig pensar: "Lafitte no pots deixar així!", i li vaig cridar. “Ho intentaré”.

Acabes d'esmentar la meva mare, no al meu pare. On estava el vostre pare?

El meu pare també era allí. Però la mare fa les lletres, les cartes. Al meu pare li bastava amb el treball de la casa. El meu pare era un bon treballador, usava bé la propietat. Era obra de les seves esposes la d'escriure! Era tasca de les esposes anar a fer encàrrecs, fer comissionats, comprar el que necessitaven… El pare anava al mercat, si hi havia alguna cosa, o a corregir els papers… També l'horta, la mare, tret que calia retornar la terra o alguna cosa. Els homes feien el desembarcament, desenterraven les vaques, portaven les restes al camp o al camp… Els treballs de les dones i els treballs dels homes!

Ara també són així?

No, no, no. No és així. Per primera vegada vaig veure al meu germà acompanyant a la meva dona. Quan la meva dona tenia vaixelles que fer, he vist al meu germà netejant-li el matalàs i la vaixella. El meu pare no. No es feia així en el temps del seu pare. Sap vostè, en el temps del seu pare, qui s'assecava les vaixelles? Jo. Era un seminarista i passava per la meva casa de treball.

El cultiu que estimaves…
Sí, sí, sí. Fins als 25 anys, he treballat a l'estiu amb la meva família. Les vacances vindrien el primer de juliol, i fins a primers d'octubre, als tres mesos, sempre treballant a casa. Hi havia colònies d'estiu llavors, però jo no estava lliure, jo ho necessitava a casa, perquè era pobre treballadora i ho volia. Totes les meves vacances les he passat a casa. Així és com em relaciono amb el món dels pagesos.

De totes maneres, vas ser cura.

I el meu pare i la meva mare mai m'han destorbat! Han vist amb bons ulls a la meva pàtria, però no m'han molestat fins ara, no m'han escalfat el cap per a no fer-me un sacerdot. Havia recollit de mi mateix aquest pensament, de les catequesis, i no sé per on. El meu pare em va dir: "Faràs un rector de Banka amb un parell de vaques!". Amb un parell de vaques, no obstant això! Em van agradar tant els capellans com els cereals.

El Seminari Menor d'Uztaritze, en primer lloc, després del de Baiona. La primera llavor del nacionalisme va germinar…

En les vacances de Pasqua va haver-hi un moviment juvenil, entre nosaltres, 15-16 anys nosaltres, i ens reunim en el seminari d'Uztaritze per a parlar en basc. Allí han estat els membres del col·legi St. Bernard de Baiona i alguns del liceu. I allí he conegut a Ximun Haran, potser al metge Monleon, als Intxauspiak –Mixel i Nikola–… Ells no eren cures a les escoles, no eren cristianes, amb tots ells hem estat allí, parlàvem d'Euskal Herria, en basc… Em recordo, usem una chapita increïble amb Intxauspe, no amb Mixel, però amb Nikola. “On peut etre basque sans savoir le basque!” (podria ser basc sense saber basc! ). Nikola era de gran facilitat, deixava anar un gran pebre... tan feliç que a nosaltres ens quedaria una idea que no hagués estat del tot.

Encara hi ha una pregunta: pot haver-hi algú que sigui euskaldun sense saber basc?

Viu sempre la desgràcia. Potser no és possible en teoria, però sí en la realitat. Com m'explica vostè el que ens preocupa? “Publica el basc!”. Per a què? Ja sabeu basc… i ell en castellà! No és, no obstant això, un mal present. És una malaltia que dura molt temps! En aquell moviment juvenil, un altre va ser el dels pilotaris. Bèstia D'Oiartzabal de Sara, Fagoaga –mèdic i Paul–, Larronde –mort en accident als 40 anys–… eren grans pilotaris, un equip de llarg –de rebot, si vols–, van muntar amb Ximun Haran en 19-20 anys i es van proclamar campions contra els millors de llavors. Al mateix temps, ells van posar en marxa el nacionalisme. Eren Ximun Haran.

En 1951 es va ordenar sacerdot i va marxar vicari a Hazparne. Va succeir a Piarres Larzabal.

He tingut moltíssimes sort. He estat amb Piarres Larzabal. No era el seu tema, però havia de continuar ocupant el seu lloc. Larzabal va d'Hazparne al rector de Socoa. I jo, després, vicari a Urruña. Estàvem en cinc quilòmetres, i tots els dilluns hem fet sortides –al Sud, evidentment–, jo tenia moto, Larzabal no. Caminant amb Lafitte, amb Larzabal, amb un any en Zuberoa i a més de conèixer-la... amb una sort increïble. Després, com volia el basc i vaig començar una mica amb Lafitte, he dirigit Herria i amb ella he recorregut tota Euskal Herria. Aquí he estat missioner, però d'interior, no d'Àfrica, d'Amèrica i així, i he predicat en tots els pobles d'Iparralde. Aquests m'han ajudat a caminar amb tothom.

Per a què no missioner a l'estranger?

Mai havia mostrat aquesta vocació, però podia ser-ho. No ha pogut ser. Quins anys eren? En el 64-65 o una cosa així, el Papa va preguntar. Hi havia un pobre sacerdot a Àfrica i moltes vocacions. Havia demanat als sacerdots de tot el món que passessin tres anys, o sis, en una gira per Àfrica. Molts dels meus amics ho han fet. Per a què no? Hiriart Urruty és el culpable, el meu gran amic. Ell o jo havíem de fer el sacrifici. Hiriart Urruty era director d'Urruty Herria, però abans era professor en el seminari. Hi havia alguns conflictes entre els professors i allí també estava Monsenyor Ouzet i alguns altres. En el seminari van estar llavors Manex Pagola, Gexan Lantziri, Borda, Sarasola d'Urruña… Els quatre formaven part del nacionalisme i en el gran seminari van dirigir Ariztia. Ariztia era carlista –es pot dir així–, dura, i no va tenir la dolçor, la destresa suficient per a comprendre als joves. Aquests quatre seminaristes s'havien endurit i havien marxat, igual que dos professors, Uzet i Hiriart Urruty, havien marxat. Van tenir un altre lloc, però van abandonar el seminari. Hiriart Urruty ha tingut un lloc, i després un altre, i s'ha apuntat per a Àfrica, però evidentment va ser per a escapar de les escenes d'aquí. Abans de partir i abans que Lafitte m'ho digués, Hiriart Urruty m'ha demanat que dirigeixi el poble. Ella se'n va anar a Àfrica, jo sempre vaig ser aquí, perquè el poble estava sempre aquí. Li he dirigit durant trenta-quatre anys.

Has conegut el món del teatre amb Piarres Larzabal, després el bertsolarismo.

Ell en Sokoa, jo en Urruña, anava a veure-li quan havíem de fer teatre, o això i allò. Hem caminat molt junts, i com un aprèn a l'altre, així he conegut també el món dels bertsolaris, i el de Teodoro Hernando. Vi a Urruña i vam fer el campionat de bertsolaris. Hi havia tres-centes persones en el lloc. Es van omplir els allotjaments d'Urruña. Hernandorena havia conquistat tot el Sud, i d'allí havia portat el món. També pel nord, però molt més pel sud. Vaig entrar en el món dels bertsolaris i caminant amb ells també una mica de bertsos (ens ha ensenyat un munt de papers, versos i cançons, escrits per ell), sempre cantant, i també a l'església.

Has estat jurat en el Campionat de Bertsolaris.

El campionat estava organitzat per Euskaltzaindia. Hi havia dotze membres del jurat, en els quals es necessitaven dos d'Iparralde. Eren Lafitte i Labeguerie. Però Labeguerie, llavors, començava a ficar-se en política i no podia anar. Lafitte, ni un sol professor, ni un sol cotxe, em van venir a mi i a Mixel Itzaina. “Els dos heu d'ocupar el nostre lloc”. He format part de tots els jurats. Ells ens han fet entrar. Nosaltres no teníem la tècnica dels altres, ni l'experiència, ni la precisió… però es necessitaven, almenys, dues, en Iparralde. Nosaltres hem après, caminant, i amb Fernando Artola Bordari, Dionís Amundarain, i Joanito Dorronsoro…

Sacerdot, llaurador, ajudant en teatre i en vers, director d'Herria, escriptor, autor de nombrosos manuscrits, acadèmic d'Euskaltzaindia…

Mai vaig tenir mètode, però sempre he viscut en aquest món. Ha estat la meva experiència. En Euskaltzaindia, també soc el pitjor de tots, no sé teoritzar. Escric el que escric, ho escriuré en veu molt baixa. Han confós tot el Nord amb ell.

Allí també, al Sud…

No, els d'allí no ho saben, però els d'Iparralde s'han equivocat escoltant els d'allí! No havien de confondre-ho, s'acontentaven amb parlar el basc del seu pare! Jo he estat en el que he tingut. Són petites coses, això no farà caure al basc. Començo a ser optimista sobre el futur del basc. El meu bon amic Iratzeder deia també això en Beloki: “Basc i fe”. També al bisbe de Baiona li he dit aquesta setmana: “Si, per exemple, el basc no se salvarà millor que la fe, encara”. En aquests dies difícils, veig la fe en un gran perill, com si el basc s'estigués salvant gairebé. Soc més optimista amb el basc que amb la fe. No parlo com a creient, perquè no haig de dubtar com a creient, però ho dic de realisme. Almenys al País Basc.

No ho sé. He arribat a Garazi, i no sabia on estava la teva casa, Larrazkena, ho he demanat allí, aquí i allà, i ningú ha entès la meva paraula “egunon”, excepte el carter…

Dona? És un tipus molt decent. Suposem que has caigut malament. Però hi ha tres pobles, tres carrers, Donibane Garazi, Ezpeleta, Donapaleu, i la quarta, Maule, que corren el risc de perdre el basc. Acabo de dir-li que la fe està en perill, el basc està traduint millor. Fa uns anys no creuria que el meu pare o el meu germà també acceptarien, aprendre basc per a fer un ofici per al futur. I el meu nebot l'ha recollit. El meu germà em diu: “El basc continua perdent”. Jo no soc molt germà. La meva experiència m'ensenya que el bisbe de Baiona també intenta tirar. El nom Basque té una gran ombra, vulguis o no. Comercialment, i en termes de població, té una gran influència. Això és una cosa dura i no es lleva. Pensem que s'anava a perdre, però, al meu judici, el basc s'està salvant.