Però no, “i llest” no és suficient. No es tracta de canviar la pistola per la branca d'olivera i prou. És imprescindible una rigorosa anàlisi crítica del passat per a poder construir una convivència futura, no necessàriament reconciliada. L'exploració del passat és d'una època agredolça.

No obstant això, en un moment en el qual a poc a poc s'està estructurant un procés de pau, la resposta a la decisió unilateral de l'esquerra abertzale no és tan clara per part dels Estatuzales. Alguns apunts tenen una lectura positiva i altres són totalment negatius. Entre els quals aporten llum es troben: Legalització de Bildu, petits i gairebé invisibles passos donats en l'àmbit de les víctimes, qüestionament de la doctrina Parot en el Constitucional, Donostia 2016… Aquests, en canvi, tenen foscor: El cas Bateragune i les noves qüestions que s'aveïnen; ordres de detenció o detenció, noves lleis juridicas, tractament general de l'opinió pública espanyola, ús de les víctimes…

A més, aquí està l'ampli ventall d'opinions creatives que han quedat atrapades en aquest “xoc Bildu”. Fins fa poc –o “en temps de plom”, com molts d'ells dirien–, bastava amb abandonar les armes i integrar-se en la vida política. Sense armes tot és possible, amb armes res. Avui dia, sembla que cap d'ells ha llançat mai tanta pedra. Avui es necessiten vencedors i vençuts i una lectura estatalista-constitucionalista del passat, que és el que fa democràtic. Fora dels amplis processos de diàleg i de convivència, que és la rendició!

Ha
començat l'hora de contar una història pròxima, la nostra història recent, viscuda per la majoria de la societat, és el nerviosisme i la clau de la complexitat del moment. És a dir, ens hem submergit en aquest pou profund i fosc, clau per a construir el futur, en el qual la societat basca ha de fer la seva lectura; o la lectura. I que les diferents parts també han de fer les seves lectures internes.

Perquè, des de quan és ETA terrorista? Des de la seva fundació en 1958? Des de l'assassinat de Pardines a la Guàrdia Civil en 1968? A partir de la mort de Franco? Des d'Hipercor? O des del segrest i assassinat de Miguel Ángel Blanco? Va haver-hi una veritable transició a Espanya? O necessita una segona transició? Violència només d'ETA? Ha tingut l'Estat alguna activitat fosca que mereixi penalització? La Constitució espanyola va tancar la gàbia o va obrir les portes als pobles? Per a què ha servit la violència? Per què no era millor per a ENAM deixar la lluita armada després de les negociacions d'Alger? O amb Lizarra-Garazi?

Ha arribat el moment de respondre a ells i a uns altres, que es farà abans o després, que es canalitzarà millor o pitjor. En la societat basca sembla que gairebé tots els actors polítics estan en això, en aquesta llarga i complexa dansa prèvia a l'ampli diàleg entre els partits. Tots?

No tots, hi ha un grup de dretes que s'ha atrinxerat a Navarra i a Àlaba, que manifesta poc o gens d'intenció o de capacitat per a adaptar-se als nous temps, però que a curt termini haurà de decidir de manera decidida. Tot apunta al fet que la decisió es prendrà a partir de tardor, després d'haver guanyat les eleccions generals que se celebren a Espanya. Tot el conjunt d'instruments i capacitats d'un Estat contribuirà a aquesta trajectòria. I l'eina més important dels presos bascos, encara que avui més que mai, és la mentida, l'eina més útil per a aconseguir els seus objectius polítics i presoners de l'Estat.