Estava mesurant l'efecte del neuromarketing en mi, buscant un equilibri raonable entre el que necessitava i el que desitjava, en un d'aquests temples en els quals aquestes noves tècniques de suborn tenen ben estirades les arpes (en el centre comercial Urbil). Vaig arribar al voltant de dos quarts de dues –a l'hora de menjar, segons em semblava– per a evitar a gent mocosa. I no vaig fer més que travessar les portes de detecció de l'hipermercat, no vaig fer més que mirar succintament els productes de la primera prestatgeria, quan vaig veure l'obstacle més insuportable: Alejandro Sanz gemegava i gemegava en els meus altaveus. Quin cul de gallina.

Adonant-me del que em venia –el volum estava ja bastant aixecat–, vaig començar a travessar els passadissos a tot córrer, agafant al galop els aliments i complements que veia en passar, tirant de la cistella de rodes vermella. Volia deixar-me anar d'allí.

Quan vaig arribar a la caixa registradora, vaig comprovar de nou el que moltes vegades m'havia demanat, la qual cosa sabia, el mateix de sempre. Que amb la compra, Eroski m'obligaria a escoltar el pop més venut d'Espanya. M'agradés o no, m'anaven a escoltar tota la pronunciació en castellà. No em donarien treva ni mitjana segon ni per a dissimular. Ni tan sols per a torturar-ho amb l'últim disc de Beyonce.

Hauria pagat la compra i m'hauria escapat, vaig murmurar una mica i em vaig allunyar corrent fins a la pròxima, però de sobte vaig veure aquest símbol, aquesta reputació, en passar per la caseta d'informació de l'hipermercat: “Sí al basc”.

La veritat és que em va semblar una aparició. Les preguntes que se'm van ocórrer per la seva inspiració, com els meus peus, van començar a ensopegar, a encadenar-se: es pot mesurar el compromís d'un determinat comerç amb l'idioma sense tenir en compte la seva acústica general? Tenint en compte que els altaveus estan funcionant contínuament des que obren les portes fins que s'apaguen les llums, almenys durant dotze hores, quin idioma, quin ambient, quin paisatge, quina protecció estan promovent sempre i sense excepció si estan irradiant cançons cantades en castellà, i en aquest volum? S'estan comportant amb respecte al medi ambient en promocionar aquestes cançons enganxoses (i res més) que no són biodegradables? Tenen el certificat “Bai euskarari” ben merescut?

Bé, perquè aquell dia em vaig enfurir de sobte. Ho sento. Vaig deixar les bosses en el sòl, em vaig acostar al taulell i vaig demanar un full de reclamacions a la senyora que anava vestida amb el meu uniforme. Vaig parlar de la intoxicació. Em vaig queixar que la dosi intramuscular que m'havien introduït en aquests decibels no tenia més que agents patògens. I els vaig fer la demanda perquè en les visites que he fet durant aquests anys –i han estat centenars– mai he sentit una sola cançó en basca, excepte la del dia d'Olentzero.

Un parell de dies més tard, em va dir una noia que s'encarregava de l'atenció del client. Em va afanyar, nerviós, ràpid. Després de donar la raó des de la primera paraula, em va explicar que és difícil endevinar el gust de tots i que, amb comoditat, van pensar a implantar un sistema per a tots els centres. I entre les possibilitats que es remenen, aquesta va ser la més neutra, és a dir, aquest fil musical que només ofereix música en castellà. Però que sí, que tenia raó, que diria on hagués de dir...

Ha passat un mes des de llavors. Queixes, raons, raons, la política acústica d'Eroski segueix tan ‘neutra’ com sempre.