En la dècada de 1960 es va produir un gran fenomen en la cultura occidental: l'explosió de la música pop. I un grup gran que ha deixat l'ombra fins avui: The Beatles. El quartet britànic té un gran èxit: En 1963, From em to you i She loves estan batent rècords en tots els top. El fenomen Beatlemania s'estén: la policia ha ruixat amb dolls d'aigua als milers de seguidors que els esperen en l'aeroport de Heathrow, després que els policies es comprometessin a protegir-los en el Parlament. En la gira americana ocupen estadis. Al juliol de 1965, en el concert del Shea Stadium, els membres de la banda no poden sentir el que toquen a causa dels crits del públic.

El fenomen ye-ye també va arribar a Euskal Herria. No podia ser d'una altra manera. “Amb dinou anys vaig ser a Anglaterra a aprendre anglès. Vaig tenir la sort de veure de prop als Beatles, als Rolling Stones o a Jimmy Hendrix. Vaig tornar encantat amb la meva cabellera postissa”, explica l'actriu Arantxa Gurmendi. Cabells llargs, nova estètica, música estrident. Els estereotips tradicionals de la joventut: que eren indiferents, que eren inútils, que no feien res. I reticència habitual cap al desconegut, cap a l'extern. Eren els primers anys del moviment de carrer. Aquesta discussió la va viure Gurmendi de ple. “Tenia disset anys quan vaig començar en el grup de teatre Jarrai i, clar, també vaig haver d'implicar-me en la resta de camps. Una d'elles era escriure en la secció Gazte Naiz de Zeruko Argia”. Alguns dels seus articles, publicats en 1965, són testimonis del debat. En l'article Ye-ye Gaztedia, per exemple, deia: “Quantes línies s'han escrit sobre la joventut actual? (...) Tots s'uneixen i diuen més o menys: La joventut d'avui és disbauxat i irresponsable utsa. (...) Abans de fer aquesta opinió d'Asken, amb quants joves parleu?”

El tema del debat era clar, si seguia en
el folklorismo o modernitzava el basc. Cal protegir i preservar hermèticament la cultura basca de les noves influències del món o hem d'assumir aquestes noves influències? Segons el músic i aficionat a la col·lecció Jon Zelestino, “potser en l'època no haurien tingut com a prioritat el no trencar la cadena de la música popular. Però altres veien clarament que el món anava cap a allí i que no tenia sentit estar tancat”. En paraules de Zelestino, el mercat musical en un món globalitzat s'estava obrint i, per tant, era impossible renunciar a les noves influències o evitar-les.

A més, cal tenir en compte que en la dècada dels 60 Euskal Herria es trobava en ple franquisme. Estava prohibit parlar en basc. El desig de protegir el basc i la cultura basca no feia més que augmentar la preocupació per les noves influències en la població anciana. Gurmendi encara guarda alguns articles durs de l'època: “Un dels meus professors va escriure un article en el qual deia que fer música moderna en basca era donar-li la volta al basc, trepitjar, voler convertir el basc en anglès... bo, terribles”.

El rebuig a entrar en política era una crítica habitual que es feia contra els joves. Per posar un exemple, deia Švejk. un als Dona'ls Euskotar “Ye-Yes” en dos articles: “Sembla mentida que s'estigui estenent una certa frivolitat en la nostra joventut. (...) Pregunti a una d'Al·là què és la política. (...) També s'enfurirà, i perquè no has sentit res de la conducta, t'ho dirà”. Segons Gurmendi, això es deu als temps durs que han viscut les generacions anteriors. “A les nostres generacions anteriors els va tocar sofrir. Nosaltres no vivim directament la guerra, era un altre món. Però nosaltres no teníem la culpa. Volíem que ens divertís, per això ens acusaven de no ser actius. Però què és ser actiu, no ens quedàvem!”, diu Gurmendi.

No obstant això, Celestino considera que “aquesta una certa revolució estètica era una qüestió política”. Fins i tot la música. “En la dècada dels 60 fer música pop en basc... potser les paraules no són polítiques, però al meu entendre és totalment política. Una cosa política molt estricta, no sols contra l'opressor, sinó també per a sacsejar a la gent que està al voltant”.

Però no tot era antipatia entre les generacions velles. El sacerdot Nemesio Etxaniz ha sortit al carrer per a donar pas a Arantxa Gurmendi i a Jon Zelestino. “Cal veure la capacitat que tenia per a adaptar-se als nous temps” diu Gurmendi “a ell li encantava”. El vell Etxaniz traduïa o feia paraules per a alguns grups: Primer per al grup Bihurriak de Gurmendi i després per als germans Argoitia i Enarak, per citar alguns.

Julen Lekuona també va ser partidari de renovar la música basca. En el Zeruko Argia va exposar la seva posició en l'article Euskal musika berri, 1966. “Em sembla que la cançó té molta força per a pixar a la gent entre els bascos. (...) La cançó ha de ser un tema social.” I donant la volta al debat que hi havia en aquella època amb una nova estètica, va afegir: “El que nosaltres vam fer ara és reformar la música basca, donar el vestit nou que té el basc d'avui. Ja he dit el vestit i no el caràcter. (...) Nostre naia és estudiar la vella música basca, analitzar-la i fer nova música basca amb l'aigua com a arrels”.

Arantxa Gurmendi ha explicat que els primers passos es reunien en el centre del debat per a debatre en l'antic Kursaal de Donostia-Sant Sebastià cap a
1965. “Aquí teníem una gran influència del que passava a Catalunya, i allí també hi havia un grup fort que, entre altres coses, buscava renovar la música”. A més de renovar la música, Gurmendi diu que, en general, veien la necessitat de reformar tot l'art: pintura, teatre, escultura, literatura, música... Mikel Laboa, Lurdes Iriondo, Benito Lertxundi Els solistes que més tard formarien Ez dok Amairu també es reunien en aquestes assemblees.

El primer festival va ser organitzat pel grup de teatre Jarrai en el teatre Victoria Eugenia de Donostia-Sant Sebastià. Gurmendi la va presentar amb Ramón Saizarbitoria i també va cantar amb un grup una cançó de moda en basca: Chica ye-ye. “Acabava de guanyar l'eurobisión”. “Aconseguim impressionar a la gent i complim l'objectiu: demostrar que el basc serveix per a tot”. S'havien espantat que fos la policia els estigués esperant. Immediatament, des dels pobles, van començar a cridar dient que volien aquest festival.

Després van formar el grup Bihurriak amb la intenció de tocar en basca les versions dels Beatles. Gurmendi ha explicat que en un primer moment Ez Dok amairu es van posar en contacte amb ells, però van marxar perquè van veure "coses lletges", segons ha explicat Gurmendi. “A alguns dels veïns no els donaven l'oportunitat de tocar i va ser el treball d'alguns el de ser suplicants. En aquella època l'espai no era per als suplents, sinó perquè tots estiguem en primer pla, i després la gent triaria”.

La música "moderna" a Euskal Herria va començar a difondre's amb les multinacionals en el Teatre
Victoria Eugenia. No obstant això, els primers discos no van arribar fins a 1968. Yon Libarona, Luis Amilibia, Urretxindorrak, Ameslariak, Jabier Madina, els germans Argoitia, Daikiris, Joxantonio Villar... van ser els primers grups que van gravar discos ye-ye en basc. Després van arribar Zorion Egileor i Enara. Moltes d'elles van ser editades per multinacionals com Columbia, CINSA i EMI i amb molt bons mitjans i produccions. Jon Celestino veu en la lògica del mercat la raó per la qual les multinacionals han publicat discos en basc: “Fan el seu camí a qualsevol preu i si hi ha mercat tracten de crear discos per a ells. La qüestió és que en general són discos desconeguts”.

En aquests discos estan gravades versions de cançons que en aquella època es trobaven en els primers llocs: The Turtles, Bob Dylan, Raphael, Beatles... Preguntat per què no creaven una cançó pròpia a Celestino, ha explicat: “No és curiós que la música pop fos així en aquell moment a tot el món. En la música ye-ye, fins a l'arribada dels Beatles era més la figura de l'intèrpret que la de l'autor”. No en va, el conegut Yesterday britànic és el tema més versionat de la història, uns 3.000.

Es tractava, per tant, d'interpretacions de pop charts, la qual cosa pot deure's als hàbits de consum de música. “Venien les ratxes i el que sentien en la ràdio era el que tocaven després”, diu Jon Zelestino. Arantxa Gurmendi també ho diu, “llavors molta gent no tenia tocadiscs. La ràdio, justament. La major comunicació era en directe, en els festivals, de debò, en les festes”.

Línia suspesa?
Van publicar discos, van trepitjar els escenaris d'Aturri fins a l'Ebre. Arantxa Gurmendi no dubte que els grups d'aquella època han influït en la música que s'ha produït posteriorment al País Basc: “Jo crec que això és el que ha donat lloc a tota la música que hi ha avui dia. Ara pensa en quants grups hi ha de tota mena en basca”.

Jon Zelestino no és de la mateixa opinió. “La música i l'estètica no han tingut cap efecte aquí. Si es pregunta pel nom d'un músic basc dels anys 60, ningú li dirà un d'aquests noms”. Posteriorment van ser els grups que Ez Dok Amairu ha cobert per complet. No obstant això, el músic pamplonés veu el pop com una peça imprescindible per a entendre l'evolució del rock. “En el 65 molts músics tocaven mod, beat, ye-ye o ritm&blues, quatre anys més tard es trobaven en el mòbil del rock psicodèlic, tres anys més tard, en el moviment del rock dur... Hi ha una línia molt lineal”. Ha afegit que els grups d'aquí van tenir una vida “molt efímera ”, treien un parell de singles i desapareixien.

“Aquí va haver-hi una ruptura. Errobi, Anje Duhalde, Michel Ducau... venen d'una altra mòbil. Ramones i The Clash feien versions de grups de l'època dels seus pares, adaptats a la seva estètica. Aquí, Kortatu o Tijuana In Blue no ho van fer. No van seguir aquesta línia”.