“Em va sorprendre el Premi Juan Zelaia. Durant els dos últims anys he estat fent textos, tranquil, sense objectius... Vaig veure en la premsa la convocatòria del premi Zelaia i vaig decidir ordenar, adaptar i presentar una mica la major part d'aquests textos. Encara que no els donem cap premi, es coneixeran i potser el publiquen”, ens ha dit Fermin Erbiti en el punt de partida de la conversa.

Per què has parat la sessió de Tres petits quaderns?

He trobat els punts de partida dels textos en els llibres, però no tots. També hi ha pel·lícules i cançons o reflexions successives d'una frase escoltada a algú. La majoria són frases tretes dels llibres. D'aquí he començat a tirar, amb la intenció d'oferir la meva petita reflexió, sempre sense posar els últims punts, però amb la intenció d'aportar la meva aportació. Vaig agafar la major part dels llibres a les biblioteques. Però no podia fer cap comentari ni apuntar, perquè havia de retornar-l'hi. M'agrada anotar en el llibre. Llavors vaig guardar tres petits quaderns per a prendre notes. En omplir els tres em vaig dir: “potser es pot treure una cosa seriosa d'ells, començar a treballar”.

Tens tendència a anar a les biblioteques, la gent també té costum d'anar al teu voltant?

La biblioteca principal era aquí, al costat de la casa de Comptos; en la plaça de San Francisco. Per a mi, perfecte. Recentment ha estat traslladat a l'Oest de Pamplona, a l'altre extrem... Jo sempre he utilitzat molt la biblioteca. Diria que la gent ho utilitza, i que hi ha coses que estan ben ordenades, una altra cosa és com cuiden les biblioteques. Jo conec a alguns bons bibliotecaris, és a dir, també els polítics tenen en compte la biblioteca. Al cap i a la fi, aquesta inversió no dona molts vots, no?

“Els llibres estan plens d'idees que ens sorprenen”, ha dit alguna vegada.

El llibre et permet conèixer a molta gent interessant. Per exemple, vaig llegir els llibres de Cosí Levi i després vaig pensar: A Pamplona –i a Navarra en general- tindrem escriptors del seu estil, potser no de la seva qualitat –d'històries sobre nazis–, però el que va succeir i es va escriure a Navarra en la guerra de 1936 és molt interessant. Els comptes dels guanyadors i dels perdedors... En la guerra alguns eren amants dels llibres, fins i tot entre els vencedors. Alguns falangistes eren d'alt nivell cultural i hi ha testimoniatges interessants d'ells. Podem anar al revés i conèixer el que van dir els perdedors.

Hi ha alguna cosa a explorar, vull dir.

Sí. Alguns volen oblidar algunes coses avui... Per exemple, el Comte de Rodezno o les vides de Gal Vierge [Els culpables; Pamiela] són veritablement interessants. El que em va commoure va ser el que em va dir la Vierge: El divendres de Setmana Santa es paralitza la processó al carrer Sant Antón, on es trobava la Verge, la dolorosa. Es queda i una dona mig boja li diu a una altra: “Tu plores perquè t'han matat a un fill, doncs a mi m'han matat a cinc fills”. La gent estava de genolls. Terrible. És a dir, ens han dit que va ser un sofriment, però com l'ha comptat cada part, o com l'han reflectit els guanyadors. Era el mateix, però cadascun ho explica a la seva manera. Conèixer això és molt important. El cas de García Serrano també és aquí: el pamplonés, el seu fill va fer un llibre interessant, li van donar un premi pel seu llibre La gran esperança. Vaig conèixer a aquests escriptors en la cerca del llibre de Cosí Levi. És a dir, hi ha gent com a Cosí Levi a tot arreu.

Vostè és crític amb la premsa. Hi ha molts periodistes a Espanya?

Parlo del passatge de Kapuscinski en aquest sentit: “Els bons periodistes són persones humils que respecten i mostren aquesta actitud...”. És a dir, s'encén la ràdio o la televisió i es perd l'empatia en la premsa, sobretot en els mitjans de comunicació espanyols. Jo em sorprenc. En la Facultat ens deien en un temps que “a Espanya no hi ha premsa groga, tots els periòdics són de qualitat. A Gran Bretanya, per exemple, hi ha periòdics que no són seriosos...”. Però dins del que aquí es diu que és bo, què no hi ha? El to dels mitjans de comunicació és, sovint, predominantment el missatge.

“Monterroso no escriu, dirigeix”. Oscar Wilde ha llevat la coma del text al matí i s'ha tornat a posar a la tarda. Quina és la teva experiència en escriure?

(riu) Perquè recollir i reprendre el text. A mi això em passa molt. Quan treballava en premsa, passava molt de temps en el periòdic amb comes i altres. L'endemà vaig tornar a llegir el text i pensava “per què em vaig llevar aquesta coma?”. Malgrat les moltes voltes que dona, es lleva això i es canvia. El procés d'escriptura mai acaba, una vegada imprès sempre trobes algun error.

També s'escriu de manera diferent segons l'humor...

Escriure és la lluita. A vegades penses que has escrit una cosa rodona, però sempre trobaràs alguna cosa. Per això em va agradar molt la de Monterroso i la de Wilde.

El teu programa també té un punt d'ironia.

La ironia és molt important en la vida i en la literatura, per descomptat. Borges deia que és important que et prenguis la vida amb ironia o que t'apartis de les situacions, que t'apartis del cap. Vull dir que haig d'anar-me de Fermin per a veure a Fermin. És important fer-ho, perquè et demostra que les coses o els esdeveniments no són tan greus com pensem, que no són per a punt.

Has tingut en compte, entre altres, a Pablo Antoñana. Mereixia més...

Què dir de Pablo Antoñana. És un dels escriptors més grans que hi ha hagut a Navarra, i ho ha demostrat molt bé. Antoñana coneixia molt ben Navarresa, va sofrir molt. Que dur és el camí, si un camina en solitari? Ho diu en l'últim llibre de Miguel Sánchez-Ostiz sobre la situació de Navarra. Això és a Pamplona ens coneixem tots però no ens estimem, no hi ha alguna cosa que ens uneixi a la majoria. Antoñana va escriure molt sobre intolerància. Ja saps el bé que vivim sota la tutela de la quadrilla, i Antoñana no era així, era molt crític, molt literari, i aquí no se li va fer cas. Bé, el Govern de Navarra li va concedir el Premi Príncep de Viana. Sorprenent, coneixent la seva trajectòria.

“Sobre el grau d'intel·ligència de l'entrevistador i entrevistador” has escrit en Hiru Koarderno txiki, Quadern Groc de Salvador Paniker per a...

És molt interessant conèixer com ens veuen els altres. Fa poc m'han enviat una crítica, feta per un filòsof, que va veure en els meus textos coses que jo no coneixia.

També ha portat l'anècdota d'un escriptor basc que no coneixia el seu llibre. La nostra marca mundial.

Sí. El professor de l'institut va demanar als alumnes que escrivissin un parell de folis sobre el llibre d'un escriptor basc. Un noi de disset anys, que tenia una escriptora veïna, es va anar a la seva casa a visitar-la. Va escriure les claus del llibre de la mà de l'autor i va presentar el treball al professor. El professor li diu a l'alumne: “T'he posat cinc, i he estat molt generós perquè no has comprès les claus principals del llibre”.