Qui ha vist el documental EURI SECA sap el que ha estat fent part de l'esquerra abertzale en els últims anys. El documental, que se centra en la negociació i el diàleg, evidència que durant molt de temps un sector de l'esquerra abertzale ha estat darrere d'ell. Sabent que els inicis de la sessió de Loiola de 2006 es remunten a un caseriu d'Elgoibar, parlem d'una dècada. I qui ha devorat aquest documental, també sap com, durant els llargs anys d'aquesta dècada, aquest sector de l'esquerra abertzale ha fracassat en aquests objectius de diàleg i negociació. Deixem les raons i altres estudis i centrem-nos en fets objectius: es fracassa i llest.

Seguint el fil del documental, la clau de l'èxit va venir de Sud-àfrica: “Heu d'abandonar la lluita armada, submergir-vos en la via política i negociar”. Tan senzill, tan profund. El que era conegut i repetit des de fa temps, però no es podia fer sense entrar en les entranyes d'aquesta clau, es veu clarament que aquest sector de l'esquerra abertzale acaba per triomfar i, d'una vegada per sempre, s'obren les portes d'una lluita política sense lluita armada en l'esquerra abertzale. Tot això una decisió unilateral de l'esquerra abertzale.

Aquest èxit és el que es vol condemnar en el cas Bateragune. Per això, en la societat basca no hi ha ningú que pugui defensar aquesta qüestió. O, més ben dit, hi ha populars com Laura Garrido, i ho faran fins que rebin altres ordres, però sabent que l'hora de moure la fitxa cada vegada està més a prop, és una qüestió de tardor o de primavera; endurits en la seva eficàcia policial, potser sense adonar-se que ja des de la gàbia de l'Audiència Nacional Arnaldo Otegi i Rafa Díez s'han convertit en els seus guardaespatlles més eficaços.

La lògica de la nova porta oberta pel Tribunal Constitucional exigeix l'absolució, però la vella lògica del Tribunal Suprem exigeix la condemna. I encara que ara prevalguin la lògica política i la justícia, desenes de dirigents d'Otegi i de l'esquerra abertzale hauran de fer front –segurament– al conflicte de les herriko tavernes a la tardor. Sembla que fa temps que l'Estat va decidir empresonar a Otegi d'una manera o una altra, i no sembla que al líder de l'esquerra abertzale li vagi a sortir fàcil.

Espanya sempre ha tingut clar l'ús de la presó en aquest conflicte i té lògica pensar que ho farà també en la seva recta final, tant amb el líder de l'esquerra abertzale com amb la resta de presos bascos. Aviat veurem l'abast d'aquest ús, sobretot en la mesura en què l'actual procés de pau avanci, perquè la societat basca exigirà que es mogui el tema dels presos, i perquè el PP haurà de mostrar les seves primeres cartes.

MARIANO RAXOI es convertirà en el pròxim inquilí de la Moncloa, segons totes les aparences. Els veritables miracles ocorren cada dècada i el PSOE va tenir el seu amb Zapatero. Markel Olano no tenia palau per a viure i Martín Garitano tampoc ho tindrà: no crec que li trobin a faltar. No per raons personals, però el que segurament trobarà a faltar Olano és el poder, que a Garitano li agradarà molt. Seria desitjable que el colze d'unió entre tots dos de la foto fos una mica més que un protocol. Tal com es recorda en el documental La pluja seca, un dels pilars del procés de pau irlandès va ser l'acord Adams-Hume. Olano i Garitano no són Adams ni Hume, per descomptat, però potser poden ser dels preparadors de te de les seves famílies.

No estaria mal recordar on estaven Mandela i Adams en els conflictes d'Irlanda i Sud-àfrica. I sí, sé que la història no es repeteix, però després de maig d'enguany, ja no és una barbaritat pensar que el pròxim salt d'Otegi pugui ser des de l'Audiència Nacional fins a Ajuria Gen.