Un llibre d'una forma especial, fins i tot en la col·lecció estàndard per la seva aparença.

És el que volia, un llibre que recordés l'aspecte del disc i que tingués les seves pròpies imatges, és a dir, les portades dels discos. Em vaig emportar la idea a l'editorial Erein, me la van acceptar, i així han publicat el llibre. Aquest tipus de treball també podia sortir fora de la col·lecció habitual, creia que anava a ser publicat en una secció especial, i això té molt bé i malament, però al final ha vist la llum en la secció de literatura habitual, i no em sembla malament, perquè aquest llibre, al cap i a la fi, és una col·lecció de contes, entre molts.

És un llibre de contes, per tant, Biodiskografiak?

Sí, contes, no un treball sobre música. Si hagués volgut fer això, hauria triat altres discos, hauria estat un treball més complet, una opció més àmplia i completa sobre el pop anglosaxó, sens dubte. Per exemple, en això estic treballant ara en la revista Nabarra. Allí, cada mes trio tres discos, depenent d'una unitat temàtica (divorci, postpunk,…), i aquests textos sí, es refereixen a la música. Si els recollís tindria una certa enciclopèdia sobre la música, però les biodiscografías no són així. Sí, té aquest to, perquè soc aficionat als llibres de música i pop, perquè també compro aquest tipus de llibres, col·lecciono, i pot ser que aquest treball sigui semblant a ells, però això, pel que sembla, és el que jo volia escriure contes, aquest era el meu objectiu, arrencar de discos i crear contes. El conte, d'altra banda, ofereix la possibilitat de practicar la hibridació de gèneres, incloent-hi l'assaig. Heus aquí el text sobre The Sound, per exemple, on la memòria personal es confon amb la història del final del grup. Però la intenció principal era la ficció, el conte.

“Discos, cassets i altres falsos records”. De bo de bo fals? També des de l'autobiografia...

Sí, com a gran part del meu conte. En això no s'aparta molt dels meus treballs anteriors. Moltes vegades tinc la intenció d'escriure més autobiogràfic, però després sempre recorro a la ficció, perquè no em fio de la meva memòria. I és que la memòria, en si mateixa, fa el mateix, canvia el passat. I per això l'autobiografia és, en part, la branca de la ficció. El conte, per part seva, em permet utilitzar amb tranquil·litat els canvis que la memòria provoca en l'autobiografia. No m'atreveixo a fer una autobiografia concreta. Aquest treball m'obligaria a fer una gran feina de contrast i documentació, preguntant a amics i coneguts. Tinc inquietud per això, i em refereixo a això en el conte de The Sound, no en va es diu L'error de la memòria… En això estic treballant en totes les meves obres de ficció. D'altra banda, tampoc la meva vida em sembla, en si mateixa, molt interessant. M'interessa més modificar-la. I esborrar les pistes, dit de pas…

Pregunta al músic i un diu: “La música és el primer”. Altres: “La paraula és abans”. Qui mana en el teu llibre?

Discos. Faig més cas a la música, al sentiment que produeix aquesta música en el meu interior. És cert que a vegades la lletra mana el camí, que m'ha ensenyat què escriure. Com és la cançó. En moltes ocasions, ambdues coincideixen. Estic segur que les paraules d'algunes cançons, només les paraules, no serien grans si no tinguessin música. Les lletres de moltes cançons pop són bastant estúpides en si mateixes. Gairebé sempre no es pot vendre com un poema. La música els salva. Hi ha molts misteris per aquí, no se sap per què ens commou una determinada cançó. Hauria de dir que la música i les paraules coincideixen.

Hi ha més crítica social del que pensava en les lletres dels discos que vostè ha triat, i també en els contes.

És possible. No és gratuït començar amb l'àlbum de Beatles Regirar. Es tracta d'un disc que va sorgir en temps de la lleugeresa en la música pop, però els Beatles, aprofitant el seu èxit fins llavors, van pensar a escalar un nivell dins del pop i el rock and roll, i van donar Regirar, Rubber Soul i Sgt. Juntament amb Pepper’s. Per això també he inclòs la cita de l'entrada al llibre, de Thom Yorke, cantant de Radiohead: “Mai he cregut que la música pop sigui unes escombraries escapista. Sempre hi ha una espècie de foscor, fins i tot dins de la música pop més brillant”. No sempre ocorre, però després dels Beatles ha estat cada vegada més freqüent. Hi ha de tot. Diria que el propi Radiohead fa una música molt intel·lectual, no hi ha més que llegir les seves paraules.

La música pop no és una via de fuita, dius, i els teus contes tampoc. Aquí està el poder crític, l'amor trencat, la mort i el suïcidi, la pèrdua dels
amics…

Sí, sí… Al cap i a la fi, aquest llibre és la banda sonora de la meva vida. En certa manera! En la meva vida hi ha més discos, per descomptat, a més d'aquests trenta-vuit, i en la meva vida hi ha tot això. Però en la resta dels llibres també apareixen aquests temes, algunes obsessions es repeteixen constantment. En aquest llibre el punt de partida és diferent, no el resultat… És la meva esperança, no obstant això, escriure sempre millor que en l'anterior. Aquesta és la meva intenció. El lector haurà de dir si l'aconsegueixo…

Per a començar, t'acompanyen dos lectors, Fermin Etxegoien que ha preinscrit el llibre, Mikel Hernandez Abaitua que t'ha parlat.

Sí, he tingut sort en aquest sentit; en la presentació, a més, vaig comptar amb la presència de Beñat Sarasola. El llibre ha tingut molt bon acolliment pels voltants, però, ja sap, alguns són amics i, pel que fa a la seva obra, no es pot fiar del tot dels amics, com de la mare o de l'àvia.

A Anjel Lertxundi li he llegit recentment que cal crear un pacte entre l'escriptor i el lector. Una terra en comú, dic, on els desitjos de tots dos es fundin. En aquest cas, com cosir els desitjos dels lectors d'escriptors, el pop anglosaxó al lector que li és aliè?

És una dificultat afegida, soc conscient. Però també en els contes convencionals ocorre que a un lector concret no li interessa l'obsessió de l'escriptor. El meu grup de lectors és limitat en si mateix. Intento escriure per a tots, però sé que no arribaré a algunes persones. Només gustos i interessos diferents. Quant a aquest llibre, arribaré més fàcilment a qui coneix la música pop que a qui no coneix. Potser els que li coneixen tinguin un plaer afegit. El mateix m'ocorre quan escric en castellà sobre aquestes qüestions: li interessarà a un lector d'Almeria? Però cal arriscar i escriure, malgrat tots els hàndicap i límits. Crec que els contes tenen força suficient, són llegibles pel lector que sigui. Espero, no obstant això, que el lector que no llegís el tradicional llibre de relats el llegeixi, devorant el somni de la música: aquí potser hi ha un públic que no arriba a les meves “habituals” obres literàries, que se senti atret… Però qui sap.

I en quaranta-vuit discos, un, un, en basc:Alkolea d'Itoiz.

Això va unit a la meva educació sentimental, a la música anglosaxona. I més concretament, el de les “illes”, el britànic. La música dels Estats Units en el llibre és molt escassa. Escoltava música basca, i l'escolto, però per a aquest treball, Itoiz apareix, res més. He begut de la música que estava escoltant per a escriure aquests contes, i com sento més l'anglosaxó, he tocat per aquí. S'ofega? Havia de fer-ho. En l'univers que tinc format al voltant del pop, Itoiz ocupa un lloc important. I també toca posar a Itoiz en el tocadiscs, escoltant música any rere any. D'altra banda, en la música basca dels anys 80, amb l'explosió del “Rock Radikal Basc”, eren més les bandes de rock que les del pop…