En més d'una ocasió hem escoltat i llegit que qualsevol tipus de crisi té els seus aspectes positius. I és que quan la gent sofreix la seva greu situació, es fa un tomb al cap i tindrà la “oportunitat” d'inventar nous projectes. Pot ser així, però no crec que aquestes noves “oportunitats” les tinguin totes les persones i totes les empreses. La “oportunitat” de moltes empreses es materialitzarà en les i els treballadors, deixant a uns treballadors al carrer i retallant salaris a uns altres. Un dels exemples més dolorosos serà el de Telefónica a Espanya. La nova “oportunitat” li portarà més beneficis, però deixarà més de sis mil treballadors al carrer; i els que es quedin sense treball, cobraran diners públics. Heus aquí l'exemple d'una “oportunitat” única!

Quan les autoritats europees, espanyoles o de qualsevol lloc ens diuen que cal prendre mesures econòmiques dures per a garantir l'Estat de benestar, estan pensant a enganyar-nos. No ho dubtis. Perquè la socialdemocràcia europea ens va dir fa temps que si volíem veure reforçat l'Estat de benestar dels nostres països, el més desenvolupat i el més modèlic del món, havíem d'entrar en la zona euro, per a això, a principis dels 90, quan la socialdemocràcia estava en el poder a Espanya, calia complir els requisits que exigia el Conveni de Maastricht. Com a conseqüència, es van endurir les condicions d'accés a les ajudes per desocupació, es van dificultar les pensions de jubilació, etc.; és a dir, es va deteriorar la situació econòmica d'anys anteriors a les classes populars, que se'ls assignava menys de la redistribució de la renda, mentre que els més rics van arribar a ser més rics.

Així mateix, en els últims anys del segle passat, amb motiu de l'entrada en vigor de l'euro, es va establir un pla d'estabilització dels pressupostos públics per als Estats membres. Per descomptat, no a petició de la ciutadania a través de les eleccions, sinó dels alts càrrecs de la UE que no van ser triats per la ciutadania, deixant a la vista la feblesa de la democràcia europea. Com a conseqüència, les despeses socials tornarien a caure i aquesta situació, entre nosaltres, va suposar una degradació del sistema sanitari i educatiu que es veuria agreujada.

En la primera dècada d'aquest segle, la situació dels individus en general va ser possible gràcies a la recuperació econòmica. De fet, tant els consumidors ordinaris com les institucions públiques han estat capaces de mantenir el seu nivell de despesa, però totalment endeutats, i una economia que no pot perdurar molt de temps amb bases tan febles. A més, abans de l'inici de la crisi, en època de bonança, es van adoptar mesures fiscals que mai han de fer-se: reduir els impostos, en lloc de fer-ho al revés. Per tot això, els ingressos fiscals s'han reduït i només falta que els governs redueixin el nivell de despesa si volen complir amb les exigències que demanden els mercats. Per tant, sens dubte, el nostre estat de benestar rebrà una nova pallissa que ja s'està deixant notar en sanitat, educació, pensions de jubilació i en molts altres àmbits socials.

Cal destacar, d'altra banda, que aquestes mesures d'austeritat no estaven recollides en el programa del Partit Socialista Espanyol. Zapatero estava convençut que el seu partit polític mantindria l'autonomia de les institucions econòmiques. Però al maig de l'any passat “ens va caure damunt del cavall” i va abraçar les premisses neoliberals, com ja van fer abans d'ell molts socialdemòcrates. A partir d'aquí, sense frens, que és, en definitiva, l'objectiu de la socialdemocràcia europea: portar a poc a poc l'estat de benestar pel camí de la desaparició.