“No podem tenir por. Els seguidors del Barcelona són com nosaltres. Estan fotuts com nosaltres”, diu un jove, amb el micròfon a la mà davant milers de persones. El temor al fet que la Policia abandoni la plaça ha creat una dicotomia especial en l'acampada: entre els aficionats al futbol i els enfadats. Fins que un jove il·lumina les coses: “Aquí hi ha molt de culer i tots tenim problemes econòmics”. Una altra intervenció: “Hem de crear un partit polític perquè les nostres idees siguin presents en el Parlament”, ha demanat un rastrejador. S'han sentit xiulades, la seva opinió no ha tingut molts seguidors. “La millor eina per a lluitar contra els bancs és fer aquest moviment amb el cos en entrar en el banc”, diu un home que sembla encantat, mentre intenta imitar la dansa de Shakira. Es tracta del dijous 26 de maig, i els acampats de la Plaça de Catalunya a Barcelona estan discutint què fer en els pròxims dies. Centenars de persones han participat en la gran assemblea, sense saber el que passarà a les 12 hores de la nit. Entre ells hi ha antisistemes, membres del moviment independentista, hi-ppies, acostumats a participar en les mobilitzacions, joves ‘apolítics’ que mai s'han mobilitzat i persones en situació d'exclusió. Formen un conjunt heterodox i polític, però no partidista. Mentre estan reunits en el debat, els Mossos D’ Esquadra preparen el desallotjament de l'acampada. Però no podran fer-ho. En les últimes dues setmanes, des que es va crear el moviment dels enfadats, les mirades estaven dirigides a la Porta del Sol de Madrid. Però CIU, en el moment en què va intentar desallotjar Plaça de Catalunya, va posar l'acampada de Catalunya en els titulars.

Ampliant als barris

És una mobilització interessant. D'una banda, per la tradició militant i simbòlica de Barcelona. Per un altre, perquè es pot veure com s'ha treballat el catalanisme. No és casualitat que hàgim començat a portar l'acampada als barris. Quan van decidir la descentralització de Sol, ja havien començat a organitzar les seves pròpies assemblees a Sants, Poble Nou o Gracian. Aquí està el futur, si sorgeix alguna cosa d'aquí. “Cal sortir del gueto de Catalunya. No podem assegurar quan començarà la nostra decadència. I ara, com la gent està contenta i amb sensació de victòria, hem de començar amb la descentralització”. Amb aquestes paraules ens explica Laia, alumna de Barcelona. El debat s'ha realitzat amb moltes interferències, independentment que se segueixi en la plaça. En primer lloc, l'intent de buidatge. Després, el partit del Barça... L'organització considera que ara és el moment de parlar.

És difícil controlar l'opinió de l'assemblea. Això ho han vist a Madrid. Els portaveus de la Comissió eren partidaris d'abandonar la plaça. Però en fer la votació la van perdre. El mateix va ocórrer en Plaça de Catalunya el 27 de maig. Milers de persones participen en les assemblees que se celebren diàriament, unes 3.000 en el cas de Barcelona. El sistema és el següent: cada proposta es parla en una comissió concreta. La participació en aquests grups és lliure i s'emporta una proposta fixa a l'assemblea general. Si hi ha 40 mans en contra, no va cap endavant. Si la mateixa quantitat requereix més discussió, el text torna a la comissió. És rar, però normalment arriben a un acord. De totes maneres, cal reconèixer que, com s'allarga tantes hores, per a la segona hora molta gent està més pendent dels pakistanesos que venen cerveses que de l'ordre del dia. “Hauríem de pensar a acabar l'assemblea a una hora fixa”, diu Mireia, una alumna que sofreix aquests petits problemes de la democràcia participativa durant el període d'exàmens.

Una altra cosa són els continguts. Si llegim les exigències mínimes acordades http://acampadabcn.wordpress.com/demandes, ens trobarem amb molta abstracció: els polítics no tenen privilegis; els banquers no tenen privilegis; els rics no tenen privilegis. “Tots estem d'acord a millorar les coses. Ningú diu que vol anar a pitjor. Per això hem de mobilitzar-nos amb temes concrets”, diu Sergi, que des dels primers dies està d'acampada. Aquesta no és la primera mobilització per a Sergi. I està content. En la seva opinió, a Barcelona han aconseguit passar de la teoria a la pràctica i s'han mobilitzat per a frenar les retallades que Convergència i Va unir està impulsant en el sistema públic, especialment en l'àmbit de l'Educació i la Salut. En les assemblees i en les comissions es parla de tot: des dels drets dels animals fins al copyleft. Però després, el repte és aconseguir objectius concrets. El següent objectiu és bloquejar el Parlament el 15 de juny i impedir que els polítics entrin en la Cambra, el dia en què es voten els pressupostos. La cadena humana es va convocar fa dues setmanes, abans que el moviment Democràcia Real Ja convoqués una manifestació mundial per al 15 d'octubre.

L'ombra del catalanisme

Vist des d'Euskal Herria, la mobilització dels enfadats de l'Estat té un caràcter centralista. I també s'han repetit alguns debats i actituds a Barcelona. “Avui és el primer dia que l'assemblea s'està celebrant en català”, va dir la jove Meritxell Freixas, preocupada el 25 de maig. Durant la setmana i mitja el coordinador s'ha limitat a actuar en castellà. Un altre exemple: el dret d'autodeterminació no apareix en la llista de requeriments de les minories. “Aquestes reivindicacions només serveixen per a repartir a la gent”, argumenta un home en el debat de la comissió sobre l'autodeterminació. D'altra banda, la reforma de la Llei Electoral, l'estrella de la lluita de Madrid, no està en la pàgina de Barcelona. “No hi ha consens”, diuen des de les comissions. Saben que, al cap i a la fi, en el Congrés dels Diputats els partits catalans perdrien força si s'aprova aquesta reforma constitucional. Els cartells que van aparèixer amb l'eslògan Spanish revolution no agradaven a tothom, i van obtenir una solució imaginativa: S'havia convertit en Social Revolution.

“La gent està farta del que és. Hem de canviar alguna cosa”. Nadia Bestregi –no és euskaldun, encara que el seu cognom porta a pensar el contrari– és alumna. Són les seves primeres manifestacions i tracta de dormir aquí gairebé tots els dies. Potser el seu perfil és el que han intentat vendre en els mitjans: Andrés Calamaro cantava “no sé què vull, però li ho que no vull”. És difícil definir-ho en el campament d'heterodoxos. Però alguna cosa està canviant. I veient com s'han mantingut davant les càrregues dels Mossos d'Esquadra, podem dir que alguna cosa passa: s'està perdent la por.